dilluns, 16 de febrer del 2009

Bets off & Tripi.


Molts analistes acostumen a fer pronòstics no perquè els puguin fer, sinó perquè se’ ls demana que els facin. Els acostumen a fer més amb la percepció del present, de l’ immediatesa, que amb l’ intuïció o perspicàcia de dades objectives a l’ abast del pronòstic, extrapolant la temptació d’ induir a la resistència, al “wait &see” més prudentment conservador.

En aquests temps i en aquestes circumstàncies, confondre el que és cíclic del que és estructural és força habitual, si més no substancial.
Tan legisladors com governs van de bòlit d’ una banda a la contraria; el proppassat estiu ens parlaven d’ estagflació, baix creixement amb alta inflació, mig any després ens parlen de depressió...què ens diran per Sant Joan?

L’ avantatge de tenir un President mut és que no diu res, i la de tenir un Govern inoperant és que no actua. Només ens faltaria que des de la seva absoluta ignorància xerressin pels descosits i fessin res. No sabeu pas la sort que tenim de tenir-los entretinguts amb la morralla del finançament.

Segurament la seva clarividència és absoluta i seguint el dogmatisme fisiòcrata que els guia, practiquen el venerat Laissez-faire, Laissez-passer.

De ben segur que entre aquest munt d’ informes imprescindibles i a cost sempre inferior als 12.000€ que remenen; hi ha amagat el proper Nobel d’ economia, per aquesta raó no els fan públics...per no perdre els avantatges competitius que ens convertiran Catalunya amb la nova Àtica del XXI.

Quan veus que economies hiperxutades d’ adrenalina financera com l’ alemanya o la japonesa tenen previst de veure caure, aquest trimestre, entre un 20 i un 30% la seva producció industrial, respecte el Q1 2008, parlar d’ actuar els ha de semblar una heretgia. Lluny de l’ ortodòxia fisiòcrata.

Segurament els oracles de l’ Huguet i en Castells els hi deuen dir que millor que el Govern pagui les seves factures com més tard millor, no fos cas que se’ ns disparés ara l’ inflació...només faltaria aquesta. Què farien els bancs, pobrets, si ells paguessin a l’ hora? amb l’ excés de liquidesa que hi ha al sistema. Sí en són d’ entenimentats!

Els nostres líders són perfectament conscients que l’ economia calia refredar-la sobtadament, hi havia massa camions voltant i fàbriques fumant. Calia ajudar amb aquest bons i patriòtics propòsits, i és per això que les fàbriques envien la gent a casa a gaudir d’ un descans merescut.
Per tal de fer-ho tot més senzill, i aquí bé el Nobel, han aconseguit fer aparent un aprimament del cash-flow de les empreses, disfressat d’ una manca de voluntat de col·laboració de les entitats financeres. Són perfectament conscients, que amb la jugada les empreses es trobaran amb ràtios d’ inventari/vendes explosives. Les empreses afamades de cash i amb ferma voluntat de retenir-lo; retallaran dividends i plantilles, inversions i la capacitat productiva mateixa. També frissaran per treure’ s del damunt els sobrants d’ inventari a preus rebaixats. De fet, només és això, no sé pas perquè la gent s’ espanta. El silenci governamental sap perfectament que tot plegat només és un reajustament d’ stocks i no pas un col·lapse estructural generat per les expectatives d’ alta inflació de fa sis mesos, és un simple moviment cíclic un pèl sobtat. Una crisi en forma d’ V, que n’ hi diu el clarivident Huguet, res de cap depressió, una petita dutxa escocessa en format terapèutic.

L’ impagable Conseller sap que a mesura que les empreses vegin caure el seus nivells d’ inventari, faran calaix, i com que, qui més qui menys, ha desintegrat processos els darrers anys, l’ efecte pot durar tant com un embaràs, ja que no només es redueix el propi inventari sinó el de tota la cadena de subministrament, com que a part de la desintegració de processos hi ha hagut una política de deslocalització o de compres a ultramar...ens trobem que els inventaris cauen a mesura que els vaixells ens van deixant d’ arribar al port...quatre dies.

El Màgic Huguet sap que amb l’ injecció altíssima de diners que han fet els països del nostre entorn i amb una economia internacionalitzada com la tenim, no només no cal actuar, sinó que amb estar-nos asseguts a l’ era n’ hi ha més que suficient perquè, tard o d’ hora, ens caiguin les comandes. És només qüestió de temps...entretant podem acabar d’ escurar el vermut abans de posar-nos a preparar la campanya electoral de l’ any vinent on arrasarem.

Salut i independència,
Cesc.

diumenge, 8 de febrer del 2009

Ciceró & l’ As de Bastos.


Al número 125 de L’ Esquerra Nacional hi havia un encapçalament que anunciava l’ aparent entonació d’ un mea culpa necessari, que parafrasejant Ciceró deia:

Humà és equivocar-se, de bojos persistir en l’ error.

Com podeu entendre vaig, immediatament, pensar, al llegir-ho, que algú de la direcció havia, com Sant Pau, caigut del cavall i vist l’ evidència...però llegint l’ article de Puigcercós a la mateixa portada, de seguida, vaig constatar que no és pas ell ni qui s’ equivoca ni qui persisteix en l’ error...tot i tenir el privilegi de presidir l’ únic partit amb més exvotants que votants...els bojos som o són uns altres, ell no pas.

Ciceró ha passat a la Història com un gran orador, no obstant això, també va fer una Santa Aliança predicant la “concòrdia dels ordres”, que va ser culminada el set de Novembre de l’ any 63 aC amb la cèlebre frase:

“Quo usque tandem abutere, Catilina, patientia nostra? “

“fins quan, Catalina, abusaràs de la nostra paciència?”.

Va ser la seva obra mestra, en la que va prodigar en idèntica mesura els tresors de la seva eloqüència rotunda i amb cantarella, de la seva vanitat i marfollaria.
En Ciceró també es postulava com un salvador de la Pàtria, afirmant davant el Senat i equiparant- se, ell mateix, amb Rèmol, al dir que si la salvació de Roma, presumptament perpetrada per ell, no era més gloriosa que la pròpia fundació de la Nació romana.

També els personatges tenen en comú l’ omnipresència de l’ equidistància en el seu discurs, tot i que en el cas de Ciceró tots eren patriotes i cap enemic del país, en justificava la “Santa Aliança” dient que calia trobar un equilibri entre l’ aristocràcia propietària i el progressisme de qui boga per un anivellament generalitzat.

Ciceró va morir decapitat i amb les mans amputades acusat d’ apropiació indeguda i de traïdor a la Pàtria. Trist final per voler emular- lo.

Salut i independència,
Cesc.