dimecres, 1 de juliol del 2009

FOC NOU & RCat.


Vosaltres i nosaltres ens movíem en un mateix pla patriòtic i no podíem témer que vosaltres us separéssiu d’ aquell pla al servei del qual en havíem organitzat i conjurat sota el vostre patriciat cabdillatge. Els nostres anhels, les nostres campanyes, els nostres sacrificis voluntaris i el concurs entusiasta i incansable nostre en els darrers anys, no tenien altra aspiració que ajudar i ajudar-vos a l’ adveniment de la República Catalana.

Jutgeu, però, el profund que havia de ser el nostre desencant, en conèixer que la República de les nostres il·lusions de tota la vida s’ havia convertit en una Generalitat aparent i que l’ expressió estatal de la sobirania catalana, independitzada del poder monàrquic, queia de nou sota el domini hegemònic castellà a canvi d’ una transigència vostra massa generosa o temorosa...

Les vostres excuses i justificacions, encara que molt tard, ens arriben a nosaltres. I en coneixement d’ elles ens limitaríem a fer-vos-en rebut si no ens expresséssiu el desig que us diguem, amb tota sinceritat, el nostre criteri sobre l’ assumpte. No pas, doncs, amb cap mena d’ intenció polemista o recriminativa, sinó amb la sinceritat que ens pertoca, hem de dir-vos que tot i comprenent la vostra situació i les vostres responsabilitats des de la victòria electoral de les esquerres, a judici nostre us va mancar domini de caràcter per mantenir a peu dret aquella República i per desoir les promeses verbals i sense cap garantia de les sirenes ecspanyoles al servei de madrid.

Fora llarg d’ embrancar-nos en la justificació del nostre criteri, però els esdeveniments successius demostren palesament que ni les esquerres espanyoles, ni ecspanya, no es mereixen la condescendència i la confiança amb que vosaltres accedíreu al canvi malaguanyat.

Entenem, doncs, sincerament, que la vostra transigència massa generosa o temorosa, va equivaler a una gran errada i d’ ella prengueren peu els governants de madrid per junyir de nou Catalunya al carro de l’ unitarisme, cada vegada amb propòsits més inflexibles, com ha pogut veure’s a través dels mesos...i anys.

No posem en les nostres paraules cap intenció de repte, de polèmica ni recriminació, sinó solsament d’ absoluta sinceritat, com a deferència a la invitació franca que ens dirigiu perquè ho fem així, i no per pura fórmula. Qui ho sap si aquesta manera de sentir nostra – tan paral·lelament exacta a l’ ideari i als programes patriòtics que vosaltres mateixos ens ajudàreu a traçar-nos- no era ni és altra cosa que elucubracions de pur romanticisme, inaprofitables , potser, en instants decisius per a confiar-vos certes responsabilitats directores.

En el cas patriòtic que motiva aquestes expansions amicals entre vosaltres i nosaltres, el temps i el seny de la Història fixaran el veredicte. Qualsevol que sigui –favorable o advers- al judici que recaigui sobre la transigència amb l’ estat ecspanyol, us deixem la glòria o la responsabilitat que puguin derivar-se d’ aquests episodis.

Entretant, per imperatiu íntim de les nostres velles conviccions, a les quals van unides les noves ensenyances apreses en la conducta ecspanyola dels mesos darrers contra la voluntat i la dignitat de Catalunya, nosaltres ens sentim solidaritzats, avui com ahir, amb els principis ideològics independentistes que ens serviren de fonament i es concretaren en Esquerra Republicana de Catalunya.

Al servei íntegre d’ aquests ideals estem decidits a mantenir la nostra organització, convençuts que la política autonomista a base de cordialitats insinceres amb els representants dels governs i de l’ opinió ecspanyola, mai no deixarà lliure Catalunya.

Proves de la inutilitat d’ aquesta política de transigències pseudoautonòmiques les ofereix la història colonial ecspanyola, de tot aquell poble que ha tingut la desgràcia de caure sota el seu domini despòtic dels mandarins ecspanyols.
Perquè ecspanya, és a dir, els governants a nom de l’ abstracció monomaniàtica unitarista ecspanyola, mai no saberen resoldre cap problema de llibertat i d’ ells, ni avui ni demà, no pot esperar-se racionalment que es resignin a reconèixer a Catalunya per vies legals i pacífiques – i menys a través d’ un Estatut de dependència- la integritat deguda dels nostres drets i dels nostres designis nacionals.

Ps, Avui deixo de ser, definitivament, militant d’ Esquerra, ja no sóc sinó un voluntariós associat a RCat. De tots els textos que he trobat argumentant les raons d’ abandonament de les històriques sigles, el que adapto al post d’ avui és la que més m’ escau. He triat i remenat força, fins a trobar algú que decebut com jo, ho expressés com jo voldria. De passada actualitzo el patriotisme de Josep Conangla expressant-li el meu més sentit reconeixement a la seva tasca patriòtica des de l’ exili.