dilluns, 16 de febrer de 2009

Bets off & Tripi.


Molts analistes acostumen a fer pronòstics no perquè els puguin fer, sinó perquè se’ ls demana que els facin. Els acostumen a fer més amb la percepció del present, de l’ immediatesa, que amb l’ intuïció o perspicàcia de dades objectives a l’ abast del pronòstic, extrapolant la temptació d’ induir a la resistència, al “wait &see” més prudentment conservador.

En aquests temps i en aquestes circumstàncies, confondre el que és cíclic del que és estructural és força habitual, si més no substancial.
Tan legisladors com governs van de bòlit d’ una banda a la contraria; el proppassat estiu ens parlaven d’ estagflació, baix creixement amb alta inflació, mig any després ens parlen de depressió...què ens diran per Sant Joan?

L’ avantatge de tenir un President mut és que no diu res, i la de tenir un Govern inoperant és que no actua. Només ens faltaria que des de la seva absoluta ignorància xerressin pels descosits i fessin res. No sabeu pas la sort que tenim de tenir-los entretinguts amb la morralla del finançament.

Segurament la seva clarividència és absoluta i seguint el dogmatisme fisiòcrata que els guia, practiquen el venerat Laissez-faire, Laissez-passer.

De ben segur que entre aquest munt d’ informes imprescindibles i a cost sempre inferior als 12.000€ que remenen; hi ha amagat el proper Nobel d’ economia, per aquesta raó no els fan públics...per no perdre els avantatges competitius que ens convertiran Catalunya amb la nova Àtica del XXI.

Quan veus que economies hiperxutades d’ adrenalina financera com l’ alemanya o la japonesa tenen previst de veure caure, aquest trimestre, entre un 20 i un 30% la seva producció industrial, respecte el Q1 2008, parlar d’ actuar els ha de semblar una heretgia. Lluny de l’ ortodòxia fisiòcrata.

Segurament els oracles de l’ Huguet i en Castells els hi deuen dir que millor que el Govern pagui les seves factures com més tard millor, no fos cas que se’ ns disparés ara l’ inflació...només faltaria aquesta. Què farien els bancs, pobrets, si ells paguessin a l’ hora? amb l’ excés de liquidesa que hi ha al sistema. Sí en són d’ entenimentats!

Els nostres líders són perfectament conscients que l’ economia calia refredar-la sobtadament, hi havia massa camions voltant i fàbriques fumant. Calia ajudar amb aquest bons i patriòtics propòsits, i és per això que les fàbriques envien la gent a casa a gaudir d’ un descans merescut.
Per tal de fer-ho tot més senzill, i aquí bé el Nobel, han aconseguit fer aparent un aprimament del cash-flow de les empreses, disfressat d’ una manca de voluntat de col·laboració de les entitats financeres. Són perfectament conscients, que amb la jugada les empreses es trobaran amb ràtios d’ inventari/vendes explosives. Les empreses afamades de cash i amb ferma voluntat de retenir-lo; retallaran dividends i plantilles, inversions i la capacitat productiva mateixa. També frissaran per treure’ s del damunt els sobrants d’ inventari a preus rebaixats. De fet, només és això, no sé pas perquè la gent s’ espanta. El silenci governamental sap perfectament que tot plegat només és un reajustament d’ stocks i no pas un col·lapse estructural generat per les expectatives d’ alta inflació de fa sis mesos, és un simple moviment cíclic un pèl sobtat. Una crisi en forma d’ V, que n’ hi diu el clarivident Huguet, res de cap depressió, una petita dutxa escocessa en format terapèutic.

L’ impagable Conseller sap que a mesura que les empreses vegin caure el seus nivells d’ inventari, faran calaix, i com que, qui més qui menys, ha desintegrat processos els darrers anys, l’ efecte pot durar tant com un embaràs, ja que no només es redueix el propi inventari sinó el de tota la cadena de subministrament, com que a part de la desintegració de processos hi ha hagut una política de deslocalització o de compres a ultramar...ens trobem que els inventaris cauen a mesura que els vaixells ens van deixant d’ arribar al port...quatre dies.

El Màgic Huguet sap que amb l’ injecció altíssima de diners que han fet els països del nostre entorn i amb una economia internacionalitzada com la tenim, no només no cal actuar, sinó que amb estar-nos asseguts a l’ era n’ hi ha més que suficient perquè, tard o d’ hora, ens caiguin les comandes. És només qüestió de temps...entretant podem acabar d’ escurar el vermut abans de posar-nos a preparar la campanya electoral de l’ any vinent on arrasarem.

Salut i independència,
Cesc.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Salutacions,

el que tú expliques irònicament és, fins a cert punt, semblant al que va passar a Corea en la gran crisi asiàtica del 1997.

A Corea, per frenar la crisi, es va aplicar una política de refredament de l'economia, auspiciada pel FMI. Aquest fet, amb empreses endautades i en un entorn amb un nivell d’estalvi molt elevat va produir una forta frenada econòmica. Això va enfonsar moltes empreses fent que baixessin les rendes, augmentés de forma dràstica l’atur i es reduïssin les importacions. A primera vista, aquestes mesures va semblar que contribuïssin a enfonsar més l'economia (paraula de Stiglitz). Però resulta que, aquesta aturada va provocar una reducció de les importacions, i es va generar un superàvit comercial que va permetre que el país pogués pagar els creditors estrangers el que, a la llarga, i juntament amb les reformes bancàries, va permetre la recuperació de la confiança. I, efectivament, la recuperació de la crisi va ser força ràpida.

El problema al nostre país és que ni la solució irònica ens serviria: Què podem oferir actualment nosaltres a la resta del món per aconseguir el superàvit comercial: turisme, totxana?

Anònim ha dit...

Et deixes Cesc, els morosos.

A Espanya i per desgracia cada dia més Catalunya, la millor solució és no pagar i a "tirar milles".

Amb un sistema de justícia que és dels pitjors d'Europa, només per sobre de Grecia i algun nou país de l’est, molta gent deixa de pagar a temps o no ho fa mai perquè no té por de la justícia. El govern tampoc dóna bon exemple pagant a més d'un any de retard, mentre que la recaptació no es pot demorar sota cap circumstància.

En els negocis, com tu hauries de saber, un dels punts més importants és la confiança mútua amb el teu client, sobretot de què cobraràs quan pertoca i això a Catalunya fa temps que falla.

Amb una morositat alta, amb la pressió per reduir el cost per la competència forana, amb un sistema de protecció laboral que frena la contractació i formació interna dels treballadors i que en canvi provoca la contracció d'eventuals i també cada vegada més amb uns dirigents formats en escoles de negocis que venen fums i inflen el cap de teories basades en l'èxit d'empreses que estan a anys llum de la realitat catalana, tot plegat fa que l’economia catalana sigui menys competitiva perquè malgrat que es treballa moltes hores (sobretot per xerrar i fer reunions), el resultat del que produïm és de pèssima qualitat.

Però tot això no és culpa dels governs, és culpa dels ciutadans de Catalunya. Els governs són els que els ciutadans volen que sigui.

Nosaltres preferim un producte barat i no mirem la qualitat. Per després ni tant sols queixar-nos de què no és bo o el servei és pèssim perquè tenim assumit que no hi ha res a fer.

Els catalans hem de ser més exigents i a l’hora més seriosos. Hem d’exigir més qualitat i sobretot no fer-nos el "suec" quan és hora de pagar.

Anònim ha dit...

No et pensis pas, Cesc que la teua ironia no té un punt de veritat.

No sé jo si no seria millor deixar que caigui tot el que hagi de caure, bancs inclosos i fer net de tanta morralla sobrevalorada que tenim.

Ja que els ciutadans de classe de tropa las passarem morades de totes maneres, al menys tenir la satisfacció de veure als màxims responsables del desastre als peus de la plebe!.

I amb els politics, alguns politics...els tripartits!, crec que com deian els nostres avantpassats romans, "alea iacta est". Com diu l'Andreu, tot sembla indicar que la bola de neu ha començat a rodar, d'aquí els nervis que s'intueixen.

Cordialment.

Ps.

Si tot va bé, aviat podrem anar a "caçar" bolets.

Cesc. ha dit...

1010,
Molt ben vist!, només afegir que
en el cas de Korea ho van poder acompanyar de política monetària, i un decidit encoratjament a la substitució d' importacions basat en els esquemes brasilers.

Manel,
Ecspanya en termes de justícia està just per sobre de Nigeria i per sota d' Egipte i Arabia Saudita. Segons l' ONU.
La morositat és un fet gravíssim, com també ho és l' habitual donar gat per llebre.
Un amic flamenc, em va explicar com en un viatge dels seus a Barcelona amb un grup d' amics, van decidir d' anar a un restaurant que els havien dit que es feien bones paelles, hi van trobar una cua espectacular i espectacularment desatesa. La majoria del grup va desistir i va marxar al cap d' una hora d' espera, la resta al cap de trenta minuts més. Malgrat tot a la cua hi van fer amistats i van quedar per trobar-se més endavant, a fer uns cafès havent dinat. No vulguis ni saber com de decebuts estaven en veure després de l' estoica espera i els bons desitjos, com per la porta del darrere entraven els "amics" del maitre ben servits i atesos, mentre ells eren obsequiats amb un arròs que semblava ciment fraguat. Naturalment cap dels del grup va voler saber mai més res del restaurant de marres, i mira que no hi ha millor publicitat que el boca orella del ben atès.
La confiança trencada del tot, i el problema no era pel restaurant concret, sinó pel País i la predisposició de la gent que el tornaria a visitar.

Josep,
A veure si fem aquesta boletada!

Salut i independència,
Cesc.

蘿蔔糕Jolin ha dit...

cool!i love it!AV,無碼,a片免費看,自拍貼圖,伊莉,微風論壇,成人聊天室,成人電影,成人文學,成人貼圖區,成人網站,一葉情貼圖片區,色情漫畫,言情小說,情色論壇,臺灣情色網,色情影片,色情,成人影城,080視訊聊天室,a片,A漫,h漫,麗的色遊戲,同志色教館,AV女優,SEX,咆哮小老鼠,85cc免費影片,正妹牆,ut聊天室,豆豆聊天室,聊天室,情色小說,aio,成人,微風成人,做愛,成人貼圖,18成人,嘟嘟成人網,aio交友愛情館,情色文學,色情小說,色情網站,情色,A片下載,嘟嘟情人色網,成人影片,成人圖片,成人文章,成人小說,成人漫畫,視訊聊天室,性愛,a片,AV女優,聊天室,情色