dimarts, 10 de març del 2009

Sió & Cat.



He passat un parell de setmanes del que se’n diu; sepultat de feina, fins al punt de deixar abandonat aquest vostre bloc. Us en demano disculpes.

Malgrat tot, he tingut l’ oportunitat de compartir tovalles i vetllades amb gent força interessant, sobretot en voldria destacar un d’ Israel amb qui una ferotge negociació va gestar una nova i bonica amistat. Pronostico que duradora.

N’ Avishay, n’ hi diré així tot i que no se’ n diu, és nét d’ un dels integrants del primer govern del seu país, que liderava en Ben Gurion, jo el coneixia de feia temps però desconeixia els seus ancestres fins dissabte al vespre, quan sortint de futbol vam anar tot el grup a sopar i després ell i jo a fer una tassa.

Deixàrem de banda la feina, i vàrem encetar una conversa política, primer sobre l’ Orient Mitjà actual i després sobre Israel i Catalunya. L’ home és una enciclopèdia del sionisme i li vaig demanar que em deixés prendre notes del que em deia, sobretot, a partir de que comencés a fer paral·lelismes entre el nostre independentisme actual i el naixement del seu estat.

Va començar per dir-me que no érem conscients de com de bé ho teníem els catalans, que disposàvem no només d’ una Nació, sinó també d’ un territori i un entorn democràtic on ja hi vivíem. Ens venia a dir que si no érem lliures era perquè no ho volíem prou. Vaig quedar corprès, era categòric. Cartesià.

Per la meva banda vaig balbucejar quatre excuses inconsistents, no tenia paraules, i li vaig demanar que m’ expliqués com s’ ho havien fet els amics patriotes del seu avi per fer-se pròspers i lliures.

Va començar per en Theodor Herzl, un corresponsal d’ un rotatiu de Viena enviat a París a finals del XIX, qui per lliure, va fer un article al Jewish Chronicle de Londres, el que avui dia seria un simple post en un bloc patriòtic, vaja.

L’ article venia a dir que la nació jueva s’ havia intentat integrar als diferents països només demanant que se’ ls respectés les creences i tradicions dels seus ancestres, sense molestar a ningú, i ajudant a enriquir l’ economia del país d’ acollida, no se n’ havien pas ensortit. Deia també, que era arribat el moment de tenir un territori pel seu poble. Molts jueus van riure’ s d’ ell al considerar-lo un utòpic. Fins i tot la Comissió Econòmica dels Rabins d’ Alemanya va refusar oficialment l’ idea...van dir “pregarem per mantenir allunyats els fins sionistes, per responsabilitat religiosa i amor a la Pàtria”. Us sona?

De totes maneres no es rendeix i, l’ Agost de 1897, fan un congrés sionista a Basilea, on hi posen les bases de la construcció nacional. Tot i que l’ immensa majoria de jueus europeus eren pobres de solemnitat, en Herzl va anar a veure en Chamberlain, ministre de les colònies britànic, amb l’ intenció de comprar Uganda per establir-hi el seu poble, els seus compatriotes ho van refusar. En Herzl va morir, prematurament, als 44 anys. No sense abans, però, comprar terres a Palestina.

En Noah, un altre patriota, aquest instal.lat als USA, va comprar l’ illa Grand Island, prop de les Niagra Falls a NY, per construir- hi Ararat, una ciutat d’ acollida pels jueus expulsats de diferents estats...no va tenir èxit. Els compatriotes no hi anaren.

Va ser Weizmann, un catedràtic de bioquímica, qui, esperonat per un Churchill necessitat d’ acetona pels canons de la flota, va aconseguir obtenir-la per mitjà de castanyes silvestres...ja m’ explicareu !
Quan agraït, en Churchill, li va demanar què volia, el patriota Weizmann “només “ va demanar una Pàtria pel seu poble.

Amb l’ ajut polític de Lord Rothschild es va obtenir la cèlebre declaració de Belfur, que els concedia la possibilitat d’ instal.lar-se a la Palestina Britànica.

El 1920 la conferència sionista reunida a Londres va elegir en Weizmann com a President de l’ organització. Tot semblava anar ben encarrilat fins que al 1939, amb els britànics tips del terrorisme àrab, hi capitulen i promulguen el Llibre Blanc que conté una declaració on es diu que no és intenció d’ Anglaterra fer de Palestina un estat jueu.
A la Cambra dels Comuns en Churchill ho qualifica d’ “incompliment d’ una promesa solemne”...com dos segles abans havia fet el Duc de Marlborough, el seu revesavi, amb els catalans. La roda sionista havia entrat, però, a l’ alta política internacional.

Comença la II GM i 130.000 jueus es presenten voluntaris per lluitar al costat dels britànics contra el feixisme, Ben Gurion declara:
“Combatrem al costat d’ Anglaterra com si no existís cap Llibre Blanc, i lluitarem contra el Llibre Blanc com si no existís cap guerra”.

El 1947 el govern anglès decideix abandonar el seu mandat i presenta el problema de Palestina a les Nacions Unides. L’ ONU el 29 de novembre del 47 divideix Palestina en dos estats, el 14 de Maig del 48 Ben Gurion proclama a Tel Aviv el nou Estat d’ Israel... al cap de pocs dies els estats àrabs els declaren la guerra... se’ n surten i el 14 de febrer del 49 a Jerusalem es fa l’ Assemblea Constituent d’ on surt la Knesset, el Parlament.

El Dr.Weizmann és el primer President i en Ben Gurion el seu Primer Ministre.

Ho havien assolit, el 1950 es decreta la Llei del Retorn, tot jueu té dret a emigrar a Israel. Erez Israel. Com havia pronosticat Ezequiel 37, 21.

N’ Avishay em va commoure, em va deixar ben convençut que allò que val és la consciència de no ser res, si no s’ és poble.

Salut i independència,
Cesc.

17 comentaris:

Anònim ha dit...

Benvolgut Cesc,

Sí. Si. Tal om ho reculls. Voluntat d'ésser poble català. Ser, com els altres pobles.
I després de ser, ja ens barallarem tu i jo, per orientacions potser importants, però sempre subordinades a ser.

Volem ser-ho, lliures i independents? Segur? I que fem, políticament, econòmicament, socialment, per a ser-ho, per a poder-ho ser algun dia, no sabem quan però proper?

No superem els 30.000 exemplars de l'Avui. I donem 25 diputados al Congreso al jacobí Psoe.

Ens hem d'enfortir, molt i molt més, Catalunya endins.

Però no anem bé. Gens de bé. Tenin un govern que rep, per primera vegada en la història moderna de Catalunya, una protesta oficial , justificadíssima, en català, de l'Ambaixador d'Israel a l'Estat Espanyol, per seva no-neutralitat i, en concret, la posició del conseller Saura en una manifestació on van apareixer pistoles, on es van cridar Visques a una organitzacio terrorista reconeguda internacional com a tal, com es Hamas,....això no es anar bé.

Però hi tornarem a anar. I Israel és un bon mirall, tenint en compte les distàncies temporals i de tot tipus, on veure el que aconsegueix la voluntat de ser poble. Fins i tot ressucitar una llengua, morta 2.000 anys, que ha esdevingut la llengua pròpia general de tot el poble israelià.

Molt bona síntesi històrica, Cesc. Per a pensar-hi, si no sovint, si de tant en quant.

Cordialment,
Andreu

Salvatore ha dit...

Cesc,
la diferència entre Israel i Catalunya, és que els jueus s'han cregut ser ciutadans d'Israel, i a Catalunya, la majoria es creu ciutadà espanyol.
I qui més farà perquè això sigui així son els socialistes, si a més se li entrega tot el poder, doncs la lluita serà moooooolt llarga.
Però jo no caludicaré

Salutacions des d'Alemanya

Dessmond ha dit...

Caramb Cesc, quina forma més bona d'aprofitar el que seria una vulgar tarda de futbol.
He quedat impressionat. Molt interessant la història!

Anònim ha dit...

La diferencia entre Israel i Catalunya, benvolgut Cesc es diu Rothschild.

N'hi ha un altre, i no us agradará que ho digui, però és la veritat, i es diu teocracia, que agermana...i separa a sionistes i musulmans.

Cordialment.

Anònim ha dit...

Rothschild no estava al darrere de Herzl, amic Josep, ni al costat, sinó més aviat al davant: fou un dels obstacles que hagué de superar. També en això són útils les comparacions amb el sionisme.

Robert del Poblet

Anònim ha dit...

Benvolgut Robert de Poblet,

Efectivament, en un principi, Rothschil fou un obstacle per Tehodor Herlz, però si repasses el que he escrit, no m'he referit a aquest sino a l'estat d'Israel, i convindrás amb mi que aixó ja son figues d'un altre paner.

I ja que el benvolgut Cesc parla de sionisme, voldria aclarir que avui, el sionisme no és exclusiu dels jueus...o no heu sentit a parlar del "sionisme cristiá" del que en son fervents seguidors, entre altres, el nostre José Mari?.

Anònim ha dit...

Amic Josep,

Convinc amb tu que avui "Rothschild" ja fa els deures.
Quant a la teocràcia -com deies ahir-, només dues pinzellades, ja que fóra tema d' un debat: el sionisme cristià a què et refereixes són els evangelistes fonamentalistes americans, l' amistat dels quals ha conreat p.ex. Benyamin Netanyahu. Els han preferits als jueus reformats, majoritaris als Estats Units, però no reconeguts per les autoritats religioses d' Israel, S' explica, doncs, que Don José Mari faci costat als Monseñor Cantero Cuadrado i no als Antoni Deig.

Salutacions i gràcies a Cesc per aquest espai.

Robert del Poblet

joliu ha dit...

Cesc, alta qualitat, com sempre.
Diu el teu amic que no ho volem prou. Em temo que la realitat és molt més trista: no ho volem prous.

Són coses de la democràcia.

A Catalunya hi deu haver, pel cap baix, 3 milions de persones favorables a la independència, una xifra que supera la població de petits estats com Andorra, Chipre, Islandia, Liechtenstein, Luxembourg, Malta, Mónaco, San Marino... i tots ells sumats. I ni aixi som prous per accedir a la independència. I és que tenim pel cap baix, 3 milions de persones que no ho volen.

Aquí està l'arrel del problema. O trenquem les cartes de la democràcia, o treballem per eixamplar majories.

Cesc. ha dit...

Andreu,
exacte, el sionisme era d' absoluta transversalitat i totalment multidisciplinar amb aportacions de totes les ideologies, un punt de trobada patriòtic.

Salvatore,
no et pensis, a la guerra franco prusiana tenies sionistes a tots dos bàndols, fins i tot a la primera mundial. El sionisme va néixer com a reacció a la diaspora, ho poso al post amb l' exemple de la resposta dels rabins alemanys. Desvetllar la consciència nacional és el que van aportar a la pàtria, però no ho tenien pas fet. Ni molt menys.

Dessmó,
ja veus que de vegades és profitós barrejar esport i política. Fins i tot negocis, esport i política. M' alegra que t' hagi agradat.

Josep,
per trobar un Israel teocràtic t' hauries de teletransportar a la caiguda de l'imperi babilònic el 538 a.C, quan un rei persa, Ciró, permet tornar els jueus a la seva pàtria i el Summum Sacerdot ocupa el lloc de rei. Amb Esdres convocant la gran assemblea que seria posteriorment el Synhedrion -Consell Suprem- i la Torà o llei de Moisés com a constitució de la "república" teocràtica.
Amb l' arribada d' Alexandre Magne això s' enfonsa i s' helinitza el judaisme, malgrat que torna a ser després una nació independent no teocràtica, sinó per exemple amb una Reina, Salomé, que amortitza la llei sàlica el s.I a.C que encara és vigent a l' ecspanya borbònica del s. XXI.
Respecte les grans fortunes de finals del XIX començaments del XX no eren sionistes, almenys públicament, els passava com ara als catalans, que les primeres fortunes tampoc són independentistes...també almenys públicament.
D' altra banda et recomano la lectura de la història dels Rotschild, apassionant. Una familia capaç d' aixecar-se des de zero infinitat de vegades. Ara estic seguint-los un tema del seu banc a França amb l' entrada de xinesos al capital que potser mereix un post específic un dia d' aquests.

Robert,
Ben vist, però tampoc hi estaven oposats, a veure-les venir. En Rotschild amb el document Belfour va ajudar a aconseguir el que seria per nosaltres un estaut d' autonomia.

Josep,
El sionisme cristià de la Clinton per exemple, arrenca amb el protestantisme holandès. Puritanisme em sembla que se' n diu o evangelisme com apunta en Robert, no ho sé del cert. Quan uns cristians redescobreixen la força de l' Antic Testament. Em sembla que apuntes per on anava un article de la "Red Voltaire" de fa uns mesos.

Joliu,
Menys eren, encara, a Montenegro fa deu anys i mite'ls on són. Cal anar avançant, el futur és nostre, més proper o més llunyà depèn només de nosaltres. Jo les cartes no les esparracaria pas. Mai.

Gràcies a tots per les vostres aportacions.

Salut i independència,
Cesc.

Anònim ha dit...

Benvolgut Cesc,

No cal anar a cercar la teocràcia d'Israel tant enrera.

Has de saber que el sionisme de Theodor Herlz es sustenta en fer el pas del judaisme com a fet religios al judaisme com a fet nacional. Si aixó no és teocràtic, ja m'esplicarás qué és una teocracia. Aquest és el moll de l'òs del sionisme.

Cordialment.

Cesc. ha dit...

Benvolgut Josep,
El sionisme és d' inspiració clarament democràtica, l' Israel modern mai ha estat teocràtic. Ni tampoc etnocràtic. Neix dels valors que inspiren la Revolució francesa i la declaració d' independència dels USA. Amb una clara separació de poders i absoluta llibertat de culte.
L' autoritat emana del poble no pas de cap autoritat religiosa, tot i que hi ha partits d' inspiració ortodoxa o ultra ortodoxa no han liderat mai el Govern, com tampoc els partits d' inspiració islamista, que també hi són.

Com estats teocràtics tindries l' ecspanya de Franco "por la grasia de dio", el de l' Iran amb teocràcia electe, el de KSA amb monarquia teocràtica, el Vaticà o fins i tot tindries el Regne Unit on el cap d' Estat és el cap de l' església anglicana i els bisbes elegeixen els seus parlamentaris sense sufragi universal...portant-ho a l' extrem del despropòsit, ja que ningú amb una mica de seny pot dir que UK és un regne teocràtic, tot i que ho és molt més que no pas Israel.
Salut i independència,
Cesc.

Anònim ha dit...

Si, Cesc, a Israel, el poder emana del poble...i hi ha un govern que vetlla per la composició religiosa del "poble".

Aixó que dius, m'ho creuré quant a Israel hi hagi un primer ministre o un president musulmá...o cristiá...per exemple, o que permetin als palestins expulsats de Palestina retornar a les seues legítimes terres i propietats, i amb dret a vot i de ciutadania, off curse.

Passa com amb els hispanocastellans, que son molt demòcrates mentres no vegin perillar el seu statuquo.

Moré ha dit...

Molt bon article, llàstima que l'enllaç cap a sionisme sigui cap a una de les pàgines dels "trolls" antisionistes amb més falsetats que hi ha. Millor fas servir tot i que és en castellà. http://www.wzo.org.il/es/recursos/view.asp?id=953

Cesc. ha dit...

Benvolgut Josep,
Qui va dividir la Palestina britànica en dos territoris segons comunitat religiosa va ser l' ONU, deixant un 80% dins les fronteres de Jordania o el que s' anomenava transjordania.
Quan va encetar-se la guerra del 1948, els cinc exèrcits àrabs van recomenar els musulmans d' abandonar les terres temporalment, per mitjà de la ràdio i octavetes- a fi de facilitar les operacions militars, de poder tirar pel broc gros, vaja. El fet que les forces israelianes guanyéssin no entrava en el seu càlcul de possibilitats. Ells contaven a fotre' ls a mar.
Que després de la victòria el nou estat es negués al retorn és tant normal com que algú posi un pany a la porta de casa seva.
Salut i independència,
Cesc.

Cesc. ha dit...

Gràcies Moré, ja ho he fet. Desconec perquè el sionisme és percebut com un fet religiós i no polític de construcció nacional i autodeterminista. A l' enllaç que ens obsequies trobo que queda ben explicat.
Salut i independència,
Cesc.

Jesús (Xess) ha dit...

Ara molts catalans (sobretot independentistes) s'identifiquem amb Palestina per ser un poble oprimit, en el nostre cas, per España. Però el dia que assolim la independència passarem a ser Israel, amb l'enemic a casa que ens voldrà destruir.

Tresinores ha dit...

Bona reflexió Jesús. I necessària. Per que no dubteu que en una Catalunya independent no anirem “tots a una” si no que tindrem a casa un bon contingent que promourà la “reunificació” i voldrà fer referèndums. I fins i tot, alguns voldran declarar la república independent de Santa Coloma de Gramanet.