dimarts, 8 de setembre del 2009

Ryan & Rcat (iII)

Els resultats inicials eren prometedors, no només econòmicament, la gent veia els Ryan com herois per aconseguir de fer bons preus (£70) amb molt bon servei a bord i alhora plantar cara a les companyies de bandera i a les autoritats governamentals.

Hi va haver el cas paradigmàtic de l’ aeroport de Knock, en un indret lluny de tot arreu, al pobríssim oest de l’ illa, construït per un capellà que ells es van comprometre’s a explotar malgrat tots els impediments de les autoritats de l’ aviació civil. Ho van haver de fer amb un estúpid requeriment d’ stop&go a Dublin.

Al 1986 quan es commemorava el 50 aniversari d’ Air Lingus, els Ryan, van inserir un anunci en premsa felicitant-los per l’ efemèride i acompanyant-ho amb la foto d’ un pastís d’ aniversari...on hi mancava un bon tall.

Van explotar també els aeroports de Galway i Shannon, ja disposaven de cinc aparells i cobrien un total de 27 rutes.

Del 1985 al 1989 es va incrementar els passatgers de 1,85M a 4,2M. El tràfic en ferrys va caure vertiginosament.

El govern llavors va instituir una política de “separar” rutes, a Aer Lingus li van deixar Londres (Gatwick i Heathrow), Manchester i Paris. Als Ryan se’ ls va deixar volar a Luton,Stansted de Londres, a Liverpool i Múnic. Un desastre, malgrat el qual, els treballadors i l’ empresa de bandera van fer molt de rebombori esputant que el govern beneficiava les empreses privades.

Els Ryan van començar a perdre diners a cabassos fins a la fatídica nit de gener de 1991 quan, al llindar de la fallida, havien de pagar £34.000 a l’ aeroport de Dublin en un termini de dues hores... i no les tenien. Havien injectat a l’ empresa més de £20M el darrers anys... però la caixa havia quedat eixuta.
Durant aquelles dues llargues hores van estar reunits, hi havia l’ urgència financera immediata però també calia replantejar el negoci o fermar-lo.

Una de les possibilitats era fer de companyia secundària als vols que arribaven dels USA. Una altra possibilitat era retallar serveis extres (tot era 1ª classe, fins llavors) i les tarifes espectacularment, tal i com havia aconseguit de fer Southwest Airlines a Amèrica. Una tercera era optar per oferir un servei de business i tarifa alta.

El novembre de 1990 la, llavors, CE va introduir reformes liberalitzadores que podien aprofitar.

El 1987 BA va sortir exitosament a borsa, AL continuava sent propietat del govern que era qui li finançava les pèrdues.

Finalment, la família Ryan va injectar les £34.000 de marres, van ascendir també a un jove de 29 anys, l’ O’Leary, de director financer a sotsdirector executiu.

Sota el seu comandament, l’ empresa, va retallar radicalment els costos i les rutes deficitàries. L’ enfocament anterior vers el client va ser substituït per una obsessió per l’ efectiu. Tota atenció durant el vol, ja fos cafè o sandvitxos de franc, es van eliminar. Els esforços per incrementar les vendes, a bord, de productes lliures d’ impostos es van multiplicar fins esdevenir una font d’ ingressos cabdal per la companyia. Es va renegociar la retribució al personal per reflexar- hi la productivitat, no només en hores treballades, sinó també amb vendes efectives de productes tax-free. Es va llogar l’ espai de darrera del seients per fer-hi publicitat, i fins i tot el mateix cos de l’ avió.

Tant com eliminaven les atencions, baixaven les tarifes...el volum de passatgers va créixer vertiginosament...malgrat que havien d’ anar caminant per la pista fins a peu d’ avió.

Cap a l’ any 1992 l’ empresa va tornar a ser rendible i hi va romandre.
L’ any 1994, en plena crisi, va renovar tota la flota a Boeing 737, després de feixugues negociacions entre Boeing i Airbus. Rebaixa del preu tarifat...50%.

A l’ any 1999 ja era una de les més rendibles del món, amb només 150 vols diaris a 13 indrets d’ UK, 4 d’ Irlanda i 16 de l’ Europa continental, vols de poc més de 500km com a màxim, fent ús d’ aeroports allunyats del centre, poc concorreguts, gens congestionats, on podien aterrar i emprendre el vol sense endarreriments, en un temps mitjà de 25 minuts entre desembarcar, condicionar, carregar de combustible i embarcar de nou per reemprendre de nou el vol.

Abans d’ obrir una nova ruta, Ryanair, negocia amb les autoritats de l’ aeroport per obtenir uns baixos costos per aterrar-hi o enlairar-se’n, costos baixos totals i d’ altres incentius. La companyia negocia i renegocia amb nombrosos aeroports de manera simultània. De fet han aconseguit que diversos aeroports els paguin per servir les seves destinacions.

No obren mai una destinació sinó estimen perspectives de creixement mínimes del 100% el segon any d’ operar-hi.

Aquest estiu he tingut l’ oportunitat d’ assistir a tres actes públics reagrupats, el primer que sorprèn és l’ austeritat de l’ escenari, de la posada en escena, sense pantalles de plasma ni confetti, ni globus ni cap parafernàlia accessòria...una simple taula, una cadira i una Senyera estelada. Un discurs directe i franc, un torn de preguntes obert a la concurrència que sempre omple la sala i respostes in situ, en viu i en directe... una entonació dels Segadors a peu dret i, això sí, una simpàtica i necessària col.lecta de diners per finançar l’ acte .
Toquen, i molt, de peus a terra. En passarem via.
Salut i independència,
Cesc.

4 comentaris:

Dessmond ha dit...

Interessant història i interessant final. Quina pencada de post!

L'Espelt ha dit...

Company, brillant, brillant de debò. Com tots i cadascún dels post que he llegit en el teu bloc.
T'ho vas rumiar molt abans de "decidir" obrir un bloc, però noi, l'has clavada. Has obert un bloc per aportar un estil de posts que jo no he llegit en altre lloc. Això s'en diu participar per enriquir.
I la feinada que hi ha darrera de cadascún d'ells!
Enhorabona.
una abraçada, esperant veure'ns aviat.

Segador de Farners ha dit...

Bo com sempre, fas reflexionar de debò. Sinó per que escrius...
Com deis en el post CLAR i CONCÍS.

Au bona diada.

Josep-Empordà ha dit...

M'ho temia.

Sabia que el teu circunquiloqui sobre Ryanair...i les linies de "low cost" acabaria com ha acabat...Ets un crack!!

M'has recordat el de la Ducati, qué vols que t'hi digui.

I parlant de'n Carretero:

El divendres passat, em truca en Cesc per dir-me que en Carretero fa un acte al Fraternal de Palafrugell i em diu si hi vull anar. Ni me n'havia assebentat, tu!!.

Ens varem trobar a la porta del Fraternal i varem entrar junts. La majoria dels 120 assistents (em varen dir que eran 180, però el primer que vaig fer fou contar-los i eran 120),eran de fora de Palafrugell. Algún amic i algún conegut entre els assistents, cap sorpresa, tots som de la mateixa corda, és a dir "de la ceba".

Vaig endesquidar-me de dirte Cesc,que, discretament, uns dies avants vaig aprofitar unes circunstàncies casuals per anar a escoltar-lo a Vic...feia quasi un any i mitg que havia escoltat el seu monolec per primera vegada.

He de dir que el discurs quasi me'l sé de memòria, sempre és el mateix...el que ha canviat, son les respostes a les preguntes que li fan. Ara ja no és tant taxatiu...potser és que capta la realitat...i ho trobo bé, de veritat, crec que ser realista és un plus per un politic.

El millor de tot, la trobada entre amics i coneguts.