Sun-Tzu & PSZzz.

Sun-Tzu va viure a la Xina del s. V aC, ens va deixar de llegat un dels millors llibres que existeixen; “L’ Art de la Guerra”.

L’ essència de la seva filosofia descansa sobre dos principis: l’ estratègia és superior a la violència, i la intel·ligència millor que no pas la brutalitat.

L’ autor ens recomana tenir en compte tres qüestions: el terreny, l’ enemic i el clima.

Així, anomena Tong a aquell territori que podem travessar amb la mateixa facilitat que els nostres adversaris, on ens recomana buscar un lloc elevat i garantir-nos els proveïments.
Parla de Gua, per expressar d’ aquella situació on només ens queda l’ alternativa de tirar pel dret, aquí cal discreció, l’ enemic no ha de saber que no podem tornar enrere.
Zhi, descriu el fet de no tenir cap avantatge sobre l’ enemic, i tampoc ells sobre nosaltres, cal humilitat i molta astúcia, no passar a l’ atac fins que el rival abaixi les defenses.
Ai, vol ser la posició de lideratge que hem de prendre abans no ho facin els enemics.

Xian, seria penya-segat, on en una posició privilegiada de lideratge només hem de vigilar els passos de l’ enemic per evitar que ens agafi desprevinguts.
Yuan, seria quan comptem amb els mateixos recursos i força del contrincant.

Les condicions de la victòria serien cinc:
La primera apunta que guanyarà aquell que sap quan és convenient de lluitar i quan no ho és.
La segona ens diu que guanyarà aquell que sàpiga heure-se-les amb forces tant superiors com inferiors, sabent triar l’ estratègia més convenient en funció del gruix i poder del contrincant.
La tercera indica que vencerà aquell les forces del qual estiguin animades amb el mateix esperit a totes les seves files; ens ve a dir l’ importància de la concentració, la coordinació i l’ enfocament en l’ objectiu a seguir i, per tant, els perills de la dispersió.

La quarta seria la importància del factor sorpresa, dient que si coneixes bé el teu enemic i et coneixes bé a tu mateix, no tens res a témer.
La cinquena ens diu que vencerà aquell a qui ni el president o sobirà interfereixi en l’ estratègia un cop aquesta estigui fixada.

Hi ha tot un seguit de fets essencials que cal contemplar, així sempre cal evitar aquell combat que no pots guanyar, i sempre cal tenir present que la major victòria és vèncer sense necessitat de combatre. El que beneficia l’ enemic ens perjudica a nosaltres i viceversa. L’ excel·lència suprema consisteix a trencar la resistència de l’ enemic sense necessitat de cap lluita.

No cal ser cap llumenera per veure que el principal enemic de Catalunya són els sociates, i que ells ens tenen perfectament identificats com a enemics seus -mai com a socis estratègics, sinó simplement circumstancials- així en els seus documents d’ estratègia interna contemplen la suma de CiU + ERC com l’ aritmètica a batre. És el seu malson. Que la direcció d’ ERC hagi fet de l’ entesa amb l’ enemic nacional la quimera del pactisme autonomista és el que li costa bous i esquelles al Partit, cap altra raó. La traïció molt per sobre de la mala o pobre gestió.

És paradigmàtic el document del pacte del psoe amb el pp a Euzkadi, on amb quatre ratlles es ventilen la crisi econòmica i els calen cinc folis per posar fil per randa l’ aniquilació nacional d’ aquell poble. És un document per desar, per tal de reproduir-lo i millorar-lo quan nosaltres fem un pacte nacional.
És sorprenent com malgrat l’ avís explícit de l’ ONU ells han tirat pel dret passant-se per l’ engonal la Democràcia i enviant amb entusiasme autocars des de la Nació a aplaudir l’ estafa. En són del tot corresponsables.

Que el PSZzz voti conjuntament amb el pp que el català sigui llengua no vehicular del parlament ecspanyol és el més normal del món. Com que votin contràriament a que els metges es puguin examinar al MIR en la seva llengua. El que ja no és normal és que la direcció d’ ERC encara els rigui les gràcies, que no s’ hagi plantat ja.

El més bo del cas, però, és que la bicoca se’ ls acaba, en Montilla haurà de convocar eleccions coincidint amb les europees, ja no té massa més sortides.
Cap dels indicadors de Sun-Tzu li recomanen de fer-ho, no és un bon moment per ell, però està a les ordres d’ un general que el condemna a una contesa sense esperança...l’ embusterot.
La prudència li recomanaria modificar els plans del seu cap d’ acord amb les circumstàncies, fins quan aquestes li siguin favorables, però no té cap autonomia de decisió. El seu cap jeràrquic el sacrifica perfectament conscient del que fa. Sap que mai cap país s’ ha beneficiat d’ una guerra eterna, que és el que li espera a l’ embusterot si no ho desencalla, una legislatura eterna i l’ impossibilitat de renovar la victòria a les urnes, el cap de montilla és un preu relativament barat. Per tant, tot i que sembli precipitat, mai s’ ha vist associada la intel·ligència a retardaments prolongats, serà sacrificat a la primera oportunitat. Amb les europees.
A l’ embustero li convé un pacte amb CiU, per tant faci el resultat que faci la Federació a l’ investidura els sociates s’ abstindran. Com ja van fer del 93 al 96. Voldran entrar al Govern però serà un esforç inútil. Estan condemnats.


Salut i independència,
Cesc.

MÉS DE 50 BATBLOCS: ELS COMBATENTS PER LA LLIBERTAT

Aquest mes de març que ja s’escola ha estat testimoni d’una modesta efemèride en la catosfera. Batblocs, l’agregador de blocs dels Combatents per la Llibertat, ha arribat als 50 blocs adherits (ara ja en som més!).

Modesta, sí, però no insignificant. Batblocs és la punta de llança de la revolució democràtica que s’està gestant en aquest país nostre. Una revolució no violenta, però sí ambiciosa i destructora. Ambiciosa, perquè la formem gent que volem dedicar els millors anys de la nostra vida a la causa de la Llibertat de la nostra Pàtria, que és el mateix que dir, de la llibertat dels homes i dones que la formen. I destructora, en el sentit schumpeterià del terme, és a dir, una destrucció creativa, perquè, com el nostre nom indica, volem acabar amb aquest experiment fracassat i profundament negatiu que ha estat el tripartit.

Fracassat, perquè, com es demostra per la crisi que actualment patim, no ha estat capaç de proporcionar més benestar, més igualtat i més solidaritat als catalans i catalanes. Ben al contrari, les tan repetides polítiques socials, que havien d’esdevenir el deus ex machina de la seva actuació, s’han convertit en un veritable malson: prop d’un milió d’aturats, i l’augment incessant de la pobresa i l’exclusió social. I sense oblidar el cas vergonyant del suport inexplicable a la Llei de dependència, autèntica clau de volta de la invasió del Gobierno de España, en les competències dels anomenats governs autonòmics.

I profundament negatiu, perquè ha menystingut, ha menyspreat, ha vulgaritzat, ha enderrocat, ha disminuït, ha empetitit, ha anorreat, etc., l’orgull i el tremp de milers de catalans i catalanes, que hem presenciat atònits com es devaluava un missatge independentista. Un missatge que, no fa pas tants anys, havia aconseguit mobilitzar centenars de milers de persones, fins al punt que semblava que tot era possible. Molts de nosaltres ens hem sentit estafats, humiliats i enganyats en les nostres conviccions més profundes.

Tanmateix, no ens vam enfonsar. Ni vam dimitir, ni vam deixar-ho córrer. Armats, per una banda, amb un experiència vital que molts de nosaltres hem mamat dels nostres pares, avis i de generacions de lluita contra l’ocupant, que ens fa aixecar-nos quan hem caigut, i tornar-nos aixecar quan hem tornat a caure, i per l’altra, amb les eines –les armes– que ens proporciona la societat de la informació i el coneixement, vam decidir plantar cara, contra el derrotisme i la renúncia, contra l’abdicació i la rendició.

Nosaltres, els combatents per la llibertat, lluny de quedar-nos al saló de casa, hem participat en algunes de les iniciatives que més han sacsejat la societat catalana, malgrat els intents de neutralitzar-les. I ara, que ja som 50, prometem no defallir, i ens comprometem a fer tot el possible per capgirar aquest estat de coses. Fins a restablir l’orgull i el goig de ser catalans i catalanes. Un poble lliure.

Enhorabona, combatents per la llibertat. Felicitats, batblocs!

I els que encara no us hi heu afegit... a què espereu?

Visca la terra, mori el mal govern!

Sió & Cat.

He passat un parell de setmanes del que se’n diu; sepultat de feina, fins al punt de deixar abandonat aquest vostre bloc. Us en demano disculpes.

Malgrat tot, he tingut l’ oportunitat de compartir tovalles i vetllades amb gent força interessant, sobretot en voldria destacar un d’ Israel amb qui una ferotge negociació va gestar una nova i bonica amistat. Pronostico que duradora.

N’ Avishay, n’ hi diré així tot i que no se’ n diu, és nét d’ un dels integrants del primer govern del seu país, que liderava en Ben Gurion, jo el coneixia de feia temps però desconeixia els seus ancestres fins dissabte al vespre, quan sortint de futbol vam anar tot el grup a sopar i després ell i jo a fer una tassa.

Deixàrem de banda la feina, i vàrem encetar una conversa política, primer sobre l’ Orient Mitjà actual i després sobre Israel i Catalunya. L’ home és una enciclopèdia del sionisme i li vaig demanar que em deixés prendre notes del que em deia, sobretot, a partir de que comencés a fer paral·lelismes entre el nostre independentisme actual i el naixement del seu estat.

Va començar per dir-me que no érem conscients de com de bé ho teníem els catalans, que disposàvem no només d’ una Nació, sinó també d’ un territori i un entorn democràtic on ja hi vivíem. Ens venia a dir que si no érem lliures era perquè no ho volíem prou. Vaig quedar corprès, era categòric. Cartesià.

Per la meva banda vaig balbucejar quatre excuses inconsistents, no tenia paraules, i li vaig demanar que m’ expliqués com s’ ho havien fet els amics patriotes del seu avi per fer-se pròspers i lliures.

Va començar per en Theodor Herzl, un corresponsal d’ un rotatiu de Viena enviat a París a finals del XIX, qui per lliure, va fer un article al Jewish Chronicle de Londres, el que avui dia seria un simple post en un bloc patriòtic, vaja.

L’ article venia a dir que la nació jueva s’ havia intentat integrar als diferents països només demanant que se’ ls respectés les creences i tradicions dels seus ancestres, sense molestar a ningú, i ajudant a enriquir l’ economia del país d’ acollida, no se n’ havien pas ensortit. Deia també, que era arribat el moment de tenir un territori pel seu poble. Molts jueus van riure’ s d’ ell al considerar-lo un utòpic. Fins i tot la Comissió Econòmica dels Rabins d’ Alemanya va refusar oficialment l’ idea...van dir “pregarem per mantenir allunyats els fins sionistes, per responsabilitat religiosa i amor a la Pàtria”. Us sona?

De totes maneres no es rendeix i, l’ Agost de 1897, fan un congrés sionista a Basilea, on hi posen les bases de la construcció nacional. Tot i que l’ immensa majoria de jueus europeus eren pobres de solemnitat, en Herzl va anar a veure en Chamberlain, ministre de les colònies britànic, amb l’ intenció de comprar Uganda per establir-hi el seu poble, els seus compatriotes ho van refusar. En Herzl va morir, prematurament, als 44 anys. No sense abans, però, comprar terres a Palestina.

En Noah, un altre patriota, aquest instal.lat als USA, va comprar l’ illa Grand Island, prop de les Niagra Falls a NY, per construir- hi Ararat, una ciutat d’ acollida pels jueus expulsats de diferents estats...no va tenir èxit. Els compatriotes no hi anaren.

Va ser Weizmann, un catedràtic de bioquímica, qui, esperonat per un Churchill necessitat d’ acetona pels canons de la flota, va aconseguir obtenir-la per mitjà de castanyes silvestres...ja m’ explicareu !
Quan agraït, en Churchill, li va demanar què volia, el patriota Weizmann “només “ va demanar una Pàtria pel seu poble.

Amb l’ ajut polític de Lord Rothschild es va obtenir la cèlebre declaració de Belfur, que els concedia la possibilitat d’ instal.lar-se a la Palestina Britànica.

El 1920 la conferència sionista reunida a Londres va elegir en Weizmann com a President de l’ organització. Tot semblava anar ben encarrilat fins que al 1939, amb els britànics tips del terrorisme àrab, hi capitulen i promulguen el Llibre Blanc que conté una declaració on es diu que no és intenció d’ Anglaterra fer de Palestina un estat jueu.
A la Cambra dels Comuns en Churchill ho qualifica d’ “incompliment d’ una promesa solemne”...com dos segles abans havia fet el Duc de Marlborough, el seu revesavi, amb els catalans. La roda sionista havia entrat, però, a l’ alta política internacional.

Comença la II GM i 130.000 jueus es presenten voluntaris per lluitar al costat dels britànics contra el feixisme, Ben Gurion declara:
“Combatrem al costat d’ Anglaterra com si no existís cap Llibre Blanc, i lluitarem contra el Llibre Blanc com si no existís cap guerra”.

El 1947 el govern anglès decideix abandonar el seu mandat i presenta el problema de Palestina a les Nacions Unides. L’ ONU el 29 de novembre del 47 divideix Palestina en dos estats, el 14 de Maig del 48 Ben Gurion proclama a Tel Aviv el nou Estat d’ Israel... al cap de pocs dies els estats àrabs els declaren la guerra... se’ n surten i el 14 de febrer del 49 a Jerusalem es fa l’ Assemblea Constituent d’ on surt la Knesset, el Parlament.

El Dr.Weizmann és el primer President i en Ben Gurion el seu Primer Ministre.

Ho havien assolit, el 1950 es decreta la Llei del Retorn, tot jueu té dret a emigrar a Israel. Erez Israel. Com havia pronosticat Ezequiel 37, 21.

N’ Avishay em va commoure, em va deixar ben convençut que allò que val és la consciència de no ser res, si no s’ és poble.

Salut i independència,
Cesc.

Bets off & Tripi.

Molts analistes acostumen a fer pronòstics no perquè els puguin fer, sinó perquè se’ ls demana que els facin. Els acostumen a fer més amb la percepció del present, de l’ immediatesa, que amb l’ intuïció o perspicàcia de dades objectives a l’ abast del pronòstic, extrapolant la temptació d’ induir a la resistència, al “wait &see” més prudentment conservador.

En aquests temps i en aquestes circumstàncies, confondre el que és cíclic del que és estructural és força habitual, si més no substancial.
Tan legisladors com governs van de bòlit d’ una banda a la contraria; el proppassat estiu ens parlaven d’ estagflació, baix creixement amb alta inflació, mig any després ens parlen de depressió...què ens diran per Sant Joan?

L’ avantatge de tenir un President mut és que no diu res, i la de tenir un Govern inoperant és que no actua. Només ens faltaria que des de la seva absoluta ignorància xerressin pels descosits i fessin res. No sabeu pas la sort que tenim de tenir-los entretinguts amb la morralla del finançament.

Segurament la seva clarividència és absoluta i seguint el dogmatisme fisiòcrata que els guia, practiquen el venerat Laissez-faire, Laissez-passer.

De ben segur que entre aquest munt d’ informes imprescindibles i a cost sempre inferior als 12.000€ que remenen; hi ha amagat el proper Nobel d’ economia, per aquesta raó no els fan públics...per no perdre els avantatges competitius que ens convertiran Catalunya amb la nova Àtica del XXI.

Quan veus que economies hiperxutades d’ adrenalina financera com l’ alemanya o la japonesa tenen previst de veure caure, aquest trimestre, entre un 20 i un 30% la seva producció industrial, respecte el Q1 2008, parlar d’ actuar els ha de semblar una heretgia. Lluny de l’ ortodòxia fisiòcrata.

Segurament els oracles de l’ Huguet i en Castells els hi deuen dir que millor que el Govern pagui les seves factures com més tard millor, no fos cas que se’ ns disparés ara l’ inflació...només faltaria aquesta. Què farien els bancs, pobrets, si ells paguessin a l’ hora? amb l’ excés de liquidesa que hi ha al sistema. Sí en són d’ entenimentats!

Els nostres líders són perfectament conscients que l’ economia calia refredar-la sobtadament, hi havia massa camions voltant i fàbriques fumant. Calia ajudar amb aquest bons i patriòtics propòsits, i és per això que les fàbriques envien la gent a casa a gaudir d’ un descans merescut.

Per tal de fer-ho tot més senzill, i aquí bé el Nobel, han aconseguit fer aparent un aprimament del cash-flow de les empreses, disfressat d’ una manca de voluntat de col·laboració de les entitats financeres. Són perfectament conscients, que amb la jugada les empreses es trobaran amb ràtios d’ inventari/vendes explosives. Les empreses afamades de cash i amb ferma voluntat de retenir-lo; retallaran dividends i plantilles, inversions i la capacitat productiva mateixa. També frissaran per treure’ s del damunt els sobrants d’ inventari a preus rebaixats. De fet, només és això, no sé pas perquè la gent s’ espanta. El silenci governamental sap perfectament que tot plegat només és un reajustament d’ stocks i no pas un col·lapse estructural generat per les expectatives d’ alta inflació de fa sis mesos, és un simple moviment cíclic un pèl sobtat. Una crisi en forma d’ V, que n’ hi diu el clarivident Huguet, res de cap depressió, una petita dutxa escocessa en format terapèutic.

L’ impagable Conseller sap que a mesura que les empreses vegin caure el seus nivells d’ inventari, faran calaix, i com que, qui més qui menys, ha desintegrat processos els darrers anys, l’ efecte pot durar tant com un embaràs, ja que no només es redueix el propi inventari sinó el de tota la cadena de subministrament, com que a part de la desintegració de processos hi ha hagut una política de deslocalització o de compres a ultramar...ens trobem que els inventaris cauen a mesura que els vaixells ens van deixant d’ arribar al port...quatre dies.

El Màgic Huguet sap que amb l’ injecció altíssima de diners que han fet els països del nostre entorn i amb una economia internacionalitzada com la tenim, no només no cal actuar, sinó que amb estar-nos asseguts a l’ era n’ hi ha més que suficient perquè, tard o d’ hora, ens caiguin les comandes. És només qüestió de temps...entretant podem acabar d’ escurar el vermut abans de posar-nos a preparar la campanya electoral de l’ any vinent on arrasarem.

Salut i independència,
Cesc.

Ciceró & l’ As de Bastos.

Al número 125 de L’ Esquerra Nacional hi havia un encapçalament que anunciava l’ aparent entonació d’ un mea culpa necessari, que parafrasejant Ciceró deia:

Humà és equivocar-se, de bojos persistir en l’ error.

Com podeu entendre vaig, immediatament, pensar, al llegir-ho, que algú de la direcció havia, com Sant Pau, caigut del cavall i vist l’ evidència...però llegint l’ article de Puigcercós a la mateixa portada, de seguida, vaig constatar que no és pas ell ni qui s’ equivoca ni qui persisteix en l’ error...tot i tenir el privilegi de presidir l’ únic partit amb més exvotants que votants...els bojos som o són uns altres, ell no pas.

Ciceró ha passat a la Història com un gran orador, no obstant això, també va fer una Santa Aliança predicant la “concòrdia dels ordres”, que va ser culminada el set de Novembre de l’ any 63 aC amb la cèlebre frase:

“Quo usque tandem abutere, Catilina, patientia nostra? “

“fins quan, Catalina, abusaràs de la nostra paciència?”.

Va ser la seva obra mestra, en la que va prodigar en idèntica mesura els tresors de la seva eloqüència rotunda i amb cantarella, de la seva vanitat i marfollaria.
En Ciceró també es postulava com un salvador de la Pàtria, afirmant davant el Senat i equiparant- se, ell mateix, amb Rèmol, al dir que si la salvació de Roma, presumptament perpetrada per ell, no era més gloriosa que la pròpia fundació de la Nació romana.

També els personatges tenen en comú l’ omnipresència de l’ equidistància en el seu discurs, tot i que en el cas de Ciceró tots eren patriotes i cap enemic del país, en justificava la “Santa Aliança” dient que calia trobar un equilibri entre l’ aristocràcia propietària i el progressisme de qui boga per un anivellament generalitzat.

Ciceró va morir decapitat i amb les mans amputades acusat d’ apropiació indeguda i de traïdor a la Pàtria. Trist final per voler emular- lo.

Salut i independència,
Cesc.

Nahmànides & Junqueras.

El nomenament de l’ Oriol Junqueras com a candidat d’ ERC em va sorprendre, i per més voltes que hi dono no aconsegueixo d’ entendre com s’ ha deixat entabanar per una direcció, la calabresa, que té tota l’ estratègia supeditada a les directrius del sociatisme, que ell combat a Sant Vicenç. No entenc perquè es presta a fer-los un joc, que té descarada pinta d’ ensarronada.
No veig que el perfil del candidat es correspongui gaire massa amb la doctrina tripartita. Si l’ aposta de la direcció és donar força al perfil més d’ esquerres, associats al jacobins ecspanyols del psoe i als postcomunistes, ara fisiòcrates, d’ IC, com estan...què hi pinta aquí en Junqueras?
Com és que no s’ opta per un tipus amb el perfil de Tardà, per exemple. Aquell que acaba algun meeting de partit amb el puny enlaire i cridant el contraestatutàri per dogmàtic, independència i socialisme! ? i ximpleries semblants.
Hi ha tantes coses que no entenc de l’ ERC actual, que ja no ve d’ una. Abans m’ hi capficava, ara ja tinc assumit que després de les constants patacades electorals, patides i per patir, en restaran només les essències...i gràcies. Convergents i sociates faran un monument a Puigcercós i Carod...sobretot els sociates, per l’ ensorrament de les històriques sigles d’ ERC perpetrades pels capitostos calabresos.

Hi havia ahir un post d’ en Moré, un post sentit, que em va fer anar a la biblioteca a buscar el segon volum d’ en Werner Keller, volia agafar també els Feyts de Jaume I, però ho deixaré per la setmana vinent.
En Keller és un jueu alemany nat el 1901 que fa un exhaustiu estudi del avatars del seu poble durant el transcurs de la Història. No he trobat cap altre autor que faci un retrat històric-sociològic d’ Europa com ell. Ja fa anys que sovint el rellegeixo, i sempre hi aprenc coses noves.

Ahir després de llegir el post d’en Moré m’ hi vaig refugiar, hi havia una cosa en aquell escrit que no em convencia, no el trobava ajustat a la realitat històrica, però tampoc ho sabia del cert, deia en Moré “El compte de Barcelona i rei d’ Aragó Jaume I va obligar els jueus a portar una rodella vermella i groga al pit a vestir robes diferents per primera vegada a Europa”. Comparteixo amb ell, però, que en Tardà és sovint un ofuscat, però NO el “privilegi” que dona al rei en Jaume.

Llegint el llibre de Keller em vaig centrar entre els segles onze i quinze, i hi vaig trobar un capítol important succeït a Barcelona, que em lliga força amb el paper d’ en Junqueras d’ avui.

Per situar-nos històricament cal dir que els atacs, cada vegada més enèrgics i apassionats, contra el poble jueu i els seus valors espirituals a Europa comencen amb la cèlebre compilació jurídica de Justinià, malgrat tot, es podia discutir de manera oberta i tolerant sobre dogmes cristians o la mateixa messianitat de Jesucrist. Hi ha llibres al respecte dels teòlegs cristians Rupert von Deutz o de Kimji. Al segle XIII tot comença a canviar amb l’ aparició del “Sefer Chassidim” que advertia expressament contra les discussions en matèria de fe.
Els dominics de totes maneres, van organitzar a França un procés contra el Talmud, es va portar als tribunals l’ obra principal del judaisme després de la Bíblia, amb l’ intenció de destruir-lo. Nicolau Donin, un jueu convers, exercint de dominic, va ser qui va presentar la denuncia davant el papa Gregori IX el 1239 sota l’ argument que contenia “errors, sacrilegis i blasfèmies”. El Papa va ordenar la confiscació de tots els Talmuds a França, Anglaterra, Aragó i Castella. Ni a Sepharad ni a Anglaterra l’ ordre es va executar. A França sí, i 24 carros carregats de Talmuds van ser combustible de foguera.

Entretant a Catalunya, Paulus Christiani, també dominic apòstata del judaisme, va convèncer a Jaume I per organitzar un debat religiós que convencés els jueus del seu “error”, convèncer més que vèncer.
Per invitació reial es va convocar al rabí Moisès ben Nachman, mestre dels jueus de Girona, i més conegut com Ramban o Nahmànides.
El 20 de Juliol de 1263 es van reunir amb el Rei, la noblesa, els bisbes i monjos. La discussió va durar cinc dies i es va fer tant a Palau, com a la Sinagoga, com també en públic, en una plaça amb el poble congregat d’ espectador.
Entre els temes que es volien tractar figurava la pregunta:
Ha vingut ja el Messies o encara ha d’ arribar?
Nahmànides va sol·licitar al Rei complerta llibertat de paraula i li fou concedida amb aprovació expressa del monarca (cosa gens habitual a l’ Europa de l’ època).
Ben aviat es va posar en evidència que el dominic no estava a l’ alçada de coneixements del savi jueu, ni en el profund coneixement de l’ Antic Testament (Torà) i el Talmud, ni tampoc en la precisió, lògica i la força de persuasió dels arguments esgrimits.
“Judà no perderà el seu ceptre fins que vingui el Redentor”, va dir en Paulus Crhistiani, citant paraules de la Bíblia, destacant que aquest fet ja s’havia produït, ja que feia temps que els jueus havien perdut país i estat. Nahmànides va replicar, però, que ja abans havien perdut l’ Estat durant l’ exili a Babilònia...sense que –per argumentació cristiana- el Messies hagués aparegut tampoc llavors.
També gosa dir Nahmànides al Rei;
No és cert que hi hauria d’ haver pau a la terra en època messiànica? Ha arribat aquesta època? Les guerres haurien d’ haver acabat per sempre, i mirant al rei guerrer li etzibà “ de manera que els pobles convertissin les seves espases en arades”.
Sense cap temor gosa dir, posa sobre la taula del debat, el que més profundament separa el judaisme del cristianisme: la diferent concepció de l’ essència divina;
“Durant tota la vostra vida els sacerdots t’ han inculcat una idea de la divinitat que concorda amb el dogma de la vostra religió, li diu al Rei, però aquesta idea és tant contraria a la raó com a la Natura, i ni els Profetes han pogut creure, de cap de les maneres, que el creador del cel i de la terra es convertís en carn a les entranyes d’ una jueva, es desenvolupés dins seu durant set mesos, per venir al món com un nou nat, creixés per després ser entregat als seus enemics, ser condemnat a mort, ser ajusticiat per al final ressuscitar i retornar al seu estat diví originari. Tals representacions són incomprensibles tant per la raó d’ un jueu com per les de qualsevol home. Per acabar dient a qui l’ escoltava, que tot el seu art oratori és en va, doncs en aquest punt, fracassa la comprensió.

Després de quatre dies de debats el Rei va fer la següent afirmació “ mai havia assistit a una defensa tan intel·ligent i enginyosa d’ una causa injusta”.

Després del debat en Nahmànides va acomiadar-se de la seva família i comunitat gironina i va embarcar-se en pau cap a Terra Santa, va morir el 1270 a Akka. Va ser enterrat a Haifa. Avui una de les principals avingudes de Jerusalem porta el nom de Ramban en honor seu.

Desconec si en Junqueras serà prou valent com per posar en evidència les contradiccions que, al seu entendre, sosté qui li dona la paraula, ERC. Així com en Nahmànides va ser coherent entre el que deia a la seva comunitat gironina i el que va dir al Cap i Casal, m’ agradarà de veure si també en Junqueras mantindrà la coherència entre el que diu a Sant Vicenç, on combat el sociatisme més serbi, i el que dirà en campanya electoral per tot Catalunya.
Espero i desitjo que no ens defraudi.

No puc parlar en nom d’ ERC, però sí que en el meu propi, demano disculpes a la comunitat jueva de Catalunya, per l’ absoluta manca de respecte que es desprenien de les paraules del hamassista i company de partit Tardà. Sapigueu que no només no són compartides, sinó que també jo les trobo execrables.
Que el President del Partit no el desautoritzi, sinó com a Puigcercós, almenys com a Boixassa, trobo que el qualifica per la resta del seu curt mandat. Ni això, Joan.
Shabbat Shalom,
Cesc.

L' Andreu té bloc.

Benvolguts compatriotes,
Trobareu un nou post a ca l' Andreu.
Salut i independència,
Cesc.