dijous, 27 de novembre de 2008

Disney, Criteria& pluja fina.



Com molt bé sabeu els lectors del Decidit, tret dels que només llegiu premsa esportiva, és a dir, cap; aquests dies es commemora el 80è aniversari de Mikey Mouse, i Criteria ha posat a la venda Port Aventura...o ho sembla.
El poc que sé de finances ho vaig començar a aprendre de ben petit, la mare, cap als vuit o nou anys, em feia portar un registre d’ ingressos (donatius) i despeses (cromos, còmics, pilotes...). Cap als deu anys em va fer introduir el concepte d’ amortització d’ actius, per preveure futures inversions de reposició i tenir-ne previst el finançament; així havia d’ anotar i reservar (dotar) fons per comprar una nova bicicleta (36 mesos) o una nova pilota de pell ( dotze mesos). Havia de presentar estats financers amb les notes de l’ escola, trimestralment.
Cap als dotze o tretze anys, la mare, va considerar que ja era el moment de començar a tenir criteri inversor, així en un full mil·limetrat havia de posar l’ evolució de determinades cotitzacions borsàries que sortien al diari, per fer-ho més versemblant, em va fer un préstec de 50.000 pessetes (una veritable fortuna) que jo havia de fer créixer, per poder retornar-la (sense interessos) i guanyar alguna cosa mentre l’ administrava. La conversa dels sopars de diumenge sempre giraven al voltant de projeccions i avaluacions de risc...era el moment que m’ assessorava, la resta de la setmana. Res, sol com la lluna!
L’ any 85, amb uns anys d’ experiència, es va començar a parlar de la construcció d’ un parc temàtic de Disney a Catalunya, en seguia les noticies amb interès. Amb un interès, també financer, queda clar. Finalment la Disney, el 86 es va decidir per París, però va entrar en joc la Anheuser-Bush, que comptava amb 10 parcs als USA i un 60% de quota de mercat de cervesa, allà...vaig haver de seguir dos projectes. El de París va obrir el 92 i el de Vila-seca el 95. Llavors, jo ja havia passat per la Universitat, i diguem que ja sabia llegir el diari...o gairebé.
Les inversions als dos parcs eren asimètriques, a París 1.300M$ i a Tarragona 300M$, 118 Ha l’ un i 115 l’ altre, 11.000 empleats contra 2.200, 35 atraccions contra 30, llindar de rendibilitat 40.000 visites/dia contra 15.000.
Aparentment, semblava que el de París seria espectacular i el nostre un parc més senzillet...tot i que a part dels cervesers hi havia gent que de diners en sabia; The Tussauds Group (Pearson)- que entre d’ altres tenien el Finantial Times i el The Economist- amb un 40% s’ asseguraven, per contracte, un 4% del marge brut, La Caixa a través de Colonial amb un 33%, La Busch amb un 20% s’ assegurava el 2% del MGB amb un contracte de royalties i la Fecsa amb un 7%. La Caixa anomenava al President i al Director General, els britànics el Conseller Delegat. L’ endeutament era de 240M$. Amb aquests socis, l’ empresa no tenia visos de sortir a borsa, almenys a curt termini. El primer any tenien pressupostat de perdre-hi 7M€...no en van perdre ni dos. S’ havien abocat a servir el client i a ajustar els preus per aconseguir un alt grau de satisfacció i la voluntat de tornar-hi, i això els va donar de regal aquest superàvit pressupostari.

El cas de París era diferent, tot i comptar amb un know-how superior, una forta imatge de marca de reconeixement universal, una brillant conceptualització i una execució de les operacions de qualitat, així com una tecnologia de gestió de serveis avançada, per no dir que, de sortida, ja comptaven amb 5.200 habitacions als sis hotels del recinte, 400 apartaments i camps de golf entre d’ altres...
Els de la Disney, no es mocaven amb mitja màniga, estimaven una facturació de 1.000M$ i uns beneficis de 400M$...al primer any!!
Els visitants en criticaven les cues, els preus abusius, el mal servei...l’ americanització excessiva del parc...però res, ells comptaven a fer duros a cabassos...malgrat tot.
Eurodisney va ser dissenyat, financerament, d’ una manera molt favorable per a la matriu americana; el 49% de les accions estaven en mans de W.D. Co. amb una aportació de només 200M$...per l’ altre 51% ( 1.100M$) es van buscar 200.000 inversors a “borsa”, amb un preu de sortida de l’ acció (OPV) de 72 F.F. Les accions van començar a vendre’ s a un 22,5% extra del preu de sortida... a l’ octubre del 94, les accions havien assolit el mínim de 6 F.F....al 96 s’ havien estabilitzat a 10F.F. Ruïnós...pels 200.000!
Cal tenir en compte que la Walt Disney s’ enduia, en royalties, una bona part del Cash Flow, 3% dels ingressos bruts, 10% de l’ entrada, 5% dels ingressos de restauració...i uns segons honoraris que anaven del 30 al 50% del cash flow...abans d’ impostos!! Bestial!. 50M$ el primer any!

Queda clar que els 200.000 “inversors”, que en van pagar 88,2F.F., van pensar més amb el cor que amb el cap. Ja m’ imagino el director de l’ oficina del BNP a la Rue Montrichet, a Lió, dient a la senyora Marie Dupond:
- "Madame, faci els seus néts socis de Mickey Mouse”, total només són 88 francs.
La senyora, naturalment, en compra l’ enganyifa.

Quin PREU té la il·lusió, sinó aquell VALOR que li donem?

Els socialistes ecspanyols en general i la seva delegació del PSZzz en particular, són especialistes en aquest engany. De confondre la gent entre els conceptes de preu i valor. Són capaços de disfressar la seva concepció jacobina de l’ estat, sota una pàtina de catalanisme aparent. Sota un discurs d’ equitat i justícia fiscal, amagar-hi l’ espoli més descarat, camuflat de pressió fiscal indirecte a rendes, com poden ser peatges i cèntims sanitaris. Espoli i maltractament que justament afecta amb més cruesa a qui els vota, que són justament, els que encara se’ ls creuen i més els pateixen.
Que les esquerres nacionals facin el gara-gara a aquesta colla de desnacionalitzadors i lladres, en comptes de combatre’ ls i denunciar-los, pas previ a recuperar-ne l’ espai que ens han usurpat, no els fa sinó còmplices sicaris.
Salut i independència,
Cesc.

10 comentaris:

Anònim ha dit...

Senzillament brutal, felicitats.

Salvatore ha dit...

Cesc,
ahir vaig parlar amb un ERC pro-Putxi. Segons ell, l'estratègia del tripi és només per pressionar CiU per donar el pas sobiranista. Segons ell, en el moment que l'Artur digui que va cap al sobiranisme, automàticament es trenca el tripi i es pacta amb CiU. Paraules boniques, si senyor, però ja som prou grans per donar-hi massa credibilitat.
La realitat no amaga que fer president de la Generalitat qui crida "viva ecspanya" és un gran favor als espanyolistes, i de retruc, millorar la posició dels sociates a Catalunya, la nostra bèstia negra.
Diu que potser l'estratègia no és la correcta, però que la fi és la independència.
La realitat, és que a les properes eleccions, molt probablement la presència d'ERC al parlament ja no serà decisiva`. Esperem-ho, a no ser que canviin el rumb 180°, cosa que ara per ara, ho dubto.
M'ha agradat la teva explicació, jo ja fa temps que en desconfio de la borsa.
Salutacions cordials
Salvatore

Anònim ha dit...

Benvolgut Cesc,

Impressionant, i impressionat. Quin domini del tema, Cesc!!

Colateralment, recordar que el govern espanyol, que també era un gobierno amigo (del Psoe, i tant) va impedir i dificultar que la inversió de Disney es fés a Catalunya, i li donaven suport si la feien on els sociates diguessin. Els americans no són tontos, no.

No van acceptar la "imposició" del gobierno español del Psoe, i es van entendre amb els francesos.

Però en Pujol no va tirar la tovallola. I, ben asessorat, va aconseguir trobar poc temps després recursos aliens embrancats en el proiecte Port Aventura. Fins i tot els diners (no seus, però els manegaba com si ho fossin..i aixi va acabar, naturalment) d'en de la Rosa van servir per a tirar endevant el proiecte,..i després, la Caixa i ja està. Després, quan ja era irreversible la inauguració.

Li van dir de tot, recordes, i durant molts anys. I, com si fos pluja fina, que no cala mai. Vaja, com les gestions de Montilla i Huguet amb la Nissan. Quina diferència!!!!

Uns governants promovent i ajudant a la creació de riquesa i de llocs de treball..i uns altres que no saben ni intentar conservar alguns llocs de treball al pais.

Es la diferència entre ser, amb els fets, patriota català o ser un espanyol jacobí.

Però això dels fets resulta que hi ha gent que no en vol saber res, sino preguntar i preguntar, nomes a alguns. No preguntaven quan anaven a classe, i ara volen compensar.

Enhorabona, Cesc, enhorabona!!

M'agrada aquest Cesc Decidit!!

Cordialment,
Andreu

Anònim ha dit...

Si continues així Cesc, tindrem un master MBA gratuït!.

No , en serio, el tema del Port Aventura i del Disney, ho vaig seguir de prop i estic d'acord amb el que ha explicat l'Andreu. De fet nosaltres la meva empresa varem estar a punt de vendre'ls tot el sistema de control de les atraccions, però no va poder ser.

En tot cas, encertés amb el diagnosi del PSC-PSOE, però és massa tècnic perquè la majoria dels mortals ho entenguin. En poques paraules. Espanya té marca i ven per si sola, sobretot a molts immigrats i catalans cagamandurries. El PSC-PSOE ho sap i ho guarneix segons com bufa el vent. Per això fa uns anys varen ressuscitar al Maragall (estava autoexiliat a Roma) perquè enganyés als catalans d'esquerra que tenien que votar al Pujol perquè no quedava altre alternativa. Al principi no ho va aconseguir del tot, però va aconseguir enganyar als dirigents d'Esquerra, aquests una vegada han tastat el poder i ja estan enganxats, s'han tret de d'amunt al Maragall.
Ara toca mantenir-se i en Maragall fa nosa.

Salut i a veure si ens truquem, el dia 2 estic per Barna.

Manel

L'Espelt ha dit...

Cesc, fantàstic. Felicitats!
Quasi bé podria dir-t'he qu començo a emprenyar perque no havies obert un bloc abans. Sort que t'has "Decidit" i ja el tenim aquí.
És curiós, però avui tu parles del PSZzzz i el seu engany, n'Elies d'en Carod com a farsant i jo dels politics mentiders...

BAT connexió !!!!

Cesc. ha dit...

Guillem,
benvingut, m' alegra saber que t' ha agradat.

Salvatore,
No descartis que l' esperit de supervivència els faci eixamplar l' anal.lisi de tot el ventall de possibilitats a l' abast. El que passa amb els Mea Culpa, és que tot i admirats...acostumen a ser penalitzats pel mercat. M' has fet venir al cap la diferència entre marge brut i marge de contribució, en un producte... potser un dia en faig un post, pot ser interessant en les decisions de minimitzar pèrdues.

Andreu,
Crear és molt més dificil que enderrocar. En Pujol va saber ajudar a aixecar el País, un País que havia enllaçat la crisi de mitjans setanta amb la de començaments dels 80. Tot i això, algún dia haurem de parlar del cas irlandès, un cas d' èxit més extrem, o del de la ciutat finesa de Nokia...un cas paradigmàtic d' obra reestructuradora de Govern. És clar que en Pujol té molt mèrit, no només no tenia estat, sinó que el tenia a la contra. Circumstància que mai es pot obviar.

Manel,
Home, un MBA faria el bloc molt feixuc i caldria tot un equip epr realitzar-lo, però quatre pinzellades de conceptes bàsics potser sí que seré capaç de publicitar-les.
El PSZzz aquest paper que apuntes el podia fer a l' oposició d' alguna Institució, però gaudint d' un monopoli institucional, mai guanyat a les urnes, els serà dificil. És el moment d' aprofitar el seu entronitzament per desfalcar-los, trinxar-los definitivament.
El dia dos ho tinc complicat, haig de veure com m' ho faig. T' envio un correu abans de diumenge.

Cristoni,
Si amb això del bloc m' hi hagués de guanyar la vida, segurament faria tard. És un mercat madur i costa posicionar-s'hi. Però tractant-se d' un "divertimento" mai és tard per fer res...i menys amb la càlida benvinguda que m' heu donat tots des del primer moment.
Salut i independència,
Cesc.

Dessmond ha dit...

Sobre la història dels parcs temàtics i el paper dels socialistes espanyols es podria escriure un altre magnífic post. Amb la connivència de la sucursal catalana, avui tan progre i catalanista. La moraleja seria la mateixa. El seu infinit "amor" vers Catalunya.

Anònim ha dit...

Benvolgut Cesc,

Em sorprens post a post...i el que és més greu, escribint el que escrius, cada dia entenc menys la teua militancia.

Dec ser jo que soc una miqueta "naïf". En qualsevol cas, és un tema personal en el que no hi he d'entrar per a res.

Cordialment.

Cesc. ha dit...

Dessmond,
ja tens raó ja, m' has fet pensar en aquell sociata del Pallars que va guanyar unes primàries i, seguidament, el van defenestrar per català, naturalment, quan va dir que fer autopistes era de dretes i autovies d' esquerres...jeje. Ni fan ni deixen fer.

Josep,
Ho dius perquè em trobes d' extremaesquerra, o perquè em trobes d' esquerres no dogmàtiques com diuen els Estatuts dels meu partit?

Tinc el cap dos posts:

1) com van resoldre la crisi finacera a l' Àtica fa 2500 anys que pot destapar-ne les vergonyes zapaterils actuals.

2) el cas de les cafeteries Starbucks amb una expansió espectacular d' acaparament de quota de mercat i rendabilitats de dos dígits sostingudes...i la castanya posterior...que pronostico, també, als sociates.

Ja direu, miraré de fer-la per dijous.

Anònim ha dit...

Ho dic perque ets un patriota.