dissabte, 22 de novembre de 2008

Nip’s, JIT& PSZzz




La primera vegada que vaig anar al Japó va ser fruit de tot un seguit de casualitats encadenades. El semestre que va seguir els Jocs Olímpics de Barcelona va portar un relaxament de l’ activitat econòmica en general. El 93 ja es va passar de ressaca a migranya, no només no es venia, sinó que no es cobrava pas tot el poc que es subministrava, que és pitjor que no pas només no vendre...
Vaig decidir que aniria a oferir els productes a d’ altres llocs, eixamplaria mercats, vaig començar per França, em semblava més proper i solvent que ecspanya. Hi sortia el sol abans...i posats a sortir...sortim.
A França em va anar bé, compraven i pagaven, i vaig començar a mirar-me fires on els clients de diferents països vinguessin a veure el que hi exposaria, cal dir que llavors no hi havia internet i trobar clients potencials no era pas tant senzill com ho és ara.
Vaig trobar una fira a Frankfurt que pintava bé i hi vaig reservar un petit espai de 10 o 12 m²... va anar més que bé, l’ èxit m’ aclaparava fins el punt d’ haver de pujar preus i doblar els torns a fàbrica per satisfer les comandes que anaven rajant.
En aquella fira hi va venir gent de molts països, fins i tot un japonès. En Tabashi.
A diferència d’ altres nous clients, en Tabashi era dur, molt dur, però tenia un no sé què que em feia enyorar les seves respostes quan es feien esperar. Mai ningú m’ havia demanat abans tants detalls tècnics sobre el producte i els materials que el composaven, em feia anar de bòlit per satisfer tots els seus requeriments i durant força mesos no em parlava de preus – que era el que interessava a la majoria-. Va demanar-me unes mostres físiques del producte, això sí.
Un bon dia, cap a finals d’ octubre vaig rebre una carta postal del Japó, on el President de la companyia del Tabashi em convidava formalment a visitar-los. Vaig quedar estorat pel protocol.
Era un viatge no previst, a la fira hi havien vingut força àrabs, també, amb els quals la negociació era divertidament inacabable pel que feia referència a preus... semblava un joc, tots volien una exclusivitat pel seu territori, comprar molt i pagar bé... però poc. Ja havia decidit que abans del Ramadà, l’ any 95 seria al febrer, hi faria una gira, per veure si amb una visita ho desencallava i tancava alguna venda bonica.
Hi havia dos fets ineludibles més, havia promès a la dona, que pel pont del desembre aniríem a esquiar amb un viatge organitzat pel Mikimoto i Campulié; a això s’ hi sumava que per Nadal no volia ser lluny de casa. L’ agenda començava a atapeir- se com mai fins llavors.
Finalment vaig decidir d’ anar a Kobe, entre l’ esquiada i els torrons...i vaig fer bé.
Kobe és una ciutat portuària molt semblant a Barcelona, amb el mar a davant i unes muntanyes que l’ acaronen pel darrere, compta, també, amb una població d’ 1,5M de persones aproximadament. La gent té un tarannà diferent d’ aquells embussaments de Tòkio i Osaka, és un bon destí.
En Tabashi era, a la feina, tal i com me l’ imaginava, unes ulleres rodones que amagaven els seus ulls desperts, una bata blanca, una calculadora científica a la butxaca del pit, un llapis del 0,5 i un retolador vermell, calçat còmodament però no esportiva, com cal.
Des del primer moment em van tractar molt bé, van portar-me a un hotel tranquil amb uns jardins acuradament retallats, netíssims. Una habitació confortable, minimalista però acollidora, diàfana, ampla. En Tabashi em va deixar un número de telèfon per si em calia res, em va recomanar que reposés i es va oferir per portar-me a sopar. Vaig fer una migdiada merescuda i cap a les sis el vaig telefonar. Tot plegat em tenia intrigat. Em recollia puntualment a dos quarts de set, a l’ hora que havíem convingut.
Em va preguntar què volia sopar, cuina de Kansai o menjar occidental, vaig triar l’ autòctona, naturalment, i ell va dibuixar un amical somriure. Em vaig deixar aconsellar pel menú (tampoc entenia ni un borrall de la carta). Havia sopat abans a restaurants nipons, i era hàbil amb els palets, havia menjat molta carn a la meva vida, però mai cap com la de Kobe, semblava marbre roig de Carrara i tenia un gust i una textura exquisides. Ell va explicar-me que feien un massatge a l’ animal abans de sacrificar-lo, i que tenien molta cura de l’ alimentació, amb cervesa inclosa per la dieta de la bèstia. Durant el sopar no varem parlar pas de feina, ja tindríem temps de fer-ho, a mi m’ interessava més de saber coses del país i la seva cultura que desconeixia absolutament. Com a Era Val d’ Aran, allà també, bevien vin caud, vi calent però fet d’ arròs, no pas de raïm...va ser una bona vetllada.
L’ endemà ja encararem la feina, en Tabashi em va portar al seu despatx, proper a un laboratori molt ben equipat, allà ho portaven tot al límit de resistència, ja fos de ruptura, torsió, temperatura, pressió, etc... una veritable sala de tortures pels diferents productes i equipaments necessaris a la fàbrica , que passaven per les mans expertes dels seus nois abans d’ homologar-les.
Després de saludar a tot el seu equip, em va portar a planta, tot semblava acabat d’ estrenar, net i polit, malaltissament ben endreçat, ens acompanyava el cap de producció, un home que es veia d’ una hora lluny que era un enginyer de processos... un cop acabada la visita, només m’ havia estranyat una cosa, no hi havia vist ni stockatge de matèries primeres ni de components, ni excessiu producte en curs emmagatzemat, ni producte acabat estibat. No hi havia stocks!
Durant el dinar els vaig dir que havia quedat gratament impressionat de les instal.lacions i dels equips humans i materials i de la seva coordinació. Vaig, tanmateix, confessar-los la meva sorpresa pel baix nivell d’ existències. S’ ho van prendre com un elogi, em van dir que era objectiu estratègic d’ empresa. Jo no entenia res.
A casa maldàvem per mantenir uns stockatges alts, que ens permetessin de donar servei als clients, complementar les comandes diligentment, i racionalitzar els lots de producció, i aquella gent van dir-me que tenien una estratègia totalment oposada. Cal dir que finançar les existències, el circulant, a Catalunya sortia car, els diners, llavors, es venien cap al 12%, mentre que al Japó no arribaven al 0,7%...no entenia res. No hi veia cap avantatge i el fet que el cap de producció en fos un entusiasta defensor em sobtava, normalment, si una cosa uneix els comercials i els de producció és la voluntat de tenir el màxim de producte possible al magatzem, circumstància que els enfronta als financers, però si fos per ells hi tindries una fortuna.
El producte que jo els hi volia vendre havia de ser venut per mitjà de contenidors marítims, portar-lo per avió o grupatge el faria prohibitiu, però si els no-stocks era estratègic vaig considerar que n’ havia de saber el màxim abans de tancar la venda si és que la tancava. Era necessari.
Després de parlar d’ aspectes tècnics del nostre producte, tota la tarda, en Tabashi em va proposar d’ anar a sopar, vaig acceptar. Aquell dia tocava peix, peix cru. Endavant! Vaig dir.
Vaig aprofitar la conversa distesa del sopar per interrogar-lo sobre l’ estratègia dels no-stocks, com qui no vol la cosa...
Va començar per dir-me que els inventaris només servien per ocultar els problemes de forma eficaç, no pas per resoldre’ls eficientment. Collons!, vaig pensar. Vaig demanar-li que m’ ho aclarís, va respondre amb un símil mariner, comparava l’ inventari amb el nivell d’ aigua d’ un riu, que permet navegar als vaixells. El nivell d’ aigua nega totes les roques que hi ha a sota, al llit del riu, que representen els problemes. Si el nivell d’ aigua és alt, els vaixells poden navegar sense contratemps, però donat que mai trobaran problemes, tampoc en resoldran cap. L’ organització no aprendrà a millorar.
Per contra si baixa el nivell de l’ aigua, el vaixell anirà trobant alguns dels problemes, el que permetrà a l’ organització de resoldre- ls, promourà l’ aprenentatge, i a la llarga, podrà mantenir la mateixa producció, amb menys inventari i millor qualitat. Hi començava a veure sentit.
La filosofia defensava les existències zero com a punt d’ arribada, mentre no s’ assolís aquest zero, havien de mantenir-se a un nivell mínim, i aquest mínim anar- lo rebaixant paulatinament i continuada. Em va venir a dir que els costos associats a la gestió d’ existències no són dades immodificables, sinó que els costos poden reduir- se a través de l’ ús de tècniques apropiades de racionalització.
El dia 17 de gener del 95, pocs dies després de ser- hi, un terratrèmol va trinxar Kobe, 300.000 desplaçats i uns danys inimaginables...en Tabashi el va sobreviure, l’ empresa també.

Aquests dies llegeixo que en Montilla anirà cap al Japó, a negociar amb la Nissan la seva continuïtat productiva i l’ ERO de 1.800 col.laboradors que volen despatxar, els mateixos que a les portes del Parlament li diuen el nom del porc, amb més motius que raons, doncs la majoria han votat la seva incompetència, la del psoe, en política d’ infraestructures i industrial. Per la manera de fer nipona, el seu JIT (just in time) estratègic, els calen bones comunicacions. Fa anys que reclamen ample de via europeu fins la frontera, del port de Barcelona només surten 14 trens diaris de mercaderies (d’ Ambers, a Flandes, port fluvial, només 260), tampoc hi ha trens cap al CIM (centres integrals de mercaderies) del Vallès... i un camió triga el mateix temps en anar de Molins de rei o Rubí al port de Barcelona, a la Zona Franca o Nissan té la planta...que en arribar a la Jonquera, pels embussos viaris motivats per la manca de trens.
El cost del desdoblament de la via només val 200M€ i ja hi ha una empresa xinesa de manipulació de contenidors al port disposada a pagar l’ inversió, els sociates li neguen els permisos. Ni fan ni deixen fer.
Espero que tingui un roc a la faixa i en Montilla se’ n surti, però també espero que els treballadors de Nissan i les seves famílies quan toqui votar, recordin qui han estat els principals culpables de deteriorar la competitivitat de la fàbrica catalana...i beneficiar la de Valladolid, on no només no hi ha acomiadaments a Castella, sinó que tampoc n’ hi ha dels treballadors al Port de Barcelona, que pengen de l’ organigrama castellà.
Salut i independència,
Cesc.

9 comentaris:

Anònim ha dit...

Benvolgut Cesc,

Dues coses:

a)- Vas acconseguir vendre? I reduir stocks?

b)- Sap greu dir-ho i recordar-ho, però no tenir una Conselleria d'Industria ja és un simptoma desastrós. Huguet, que sap d'industria o de política industrial?
El mateix que Montilla. Res de Res.
Si Montilla va fer de ministro de Industria, deu creure que volia posar un més tonto que ell.I l'Huguet ja omple quota d'ERC.

Com no en saben, més que fer desgràcies, han aconseguit desindustrialitzar un pais industrial com era Catalunya.

Però ens refarem, un cop estiguin fora de les institucions aquestes nul.litats.

Bé, Cesc, enhorabona per la crònica. Es enriquidora.
Un jove a casa dels japo's, diria jo.

I desitjo, ben sincerament, que quan en Montilla hi vagi no estigui encostipat, per a que no li passi allò tant lleig que va explicar una vegada el noucasat Salvador Sostres, sobre Montilla i un dels seus mocs.

Cordialment,
Andreu

_________________

P.S.- Perdoneu, però el reprodueixo.

Montilla i el seu moc (Article d'Elsingulardigital.cat)

Fa uns dies, una alta personalitat relativa o pertanyent al món de la cultura catalana i propera a Convergència va ser rebuda en audiència pel MONTILLA. Aquesta personalitat, que havia sol·licitat audiència amb Maragall quan ocupava la presidència de la Generalitat, vol fer constar que Maragall no el va rebre mai en els 3 anys que va durar aquell espectacle i que en canvi MONTILLA l'ha rebut de seguida, i en condicions, i sense pressa, i escoltant: es veu que la trobada no va ser pas curta i que aquest espanyol que va perdre estrepitosament les eleccions es va passar una hora i mitja ben bona escoltant.

No va dir res, només una expressió va sortir de l'espanyol en una hora i mitja. I aquí ve el drama, esclar. Es veu que MONTILLA estava aquells dies passant una grip o potser només un refredat. El cas és que l'home tenia alguns símptomes externs de no trobar-se gaire bé i pel que conta aquesta alta personalitat relativa o pertanyent al món de la cultura catalana, aquesta alta personalitat que m'ha demanat que no en reveli la identitat, bé, es veu que un d'aquests símptomes fou un esternut terrible que tingué per conseqüència l'expulsió inesperada d'un gran moc verd, un moc d'aquests que recorden al Blandiblub, un moc flojo tovet i verd i ben gros que anà a parar precisament a la solapa de l'americana de l'alta personalitat realitva o pertanyent a la cultura catalana, a la solapa, just a sota de l'insígnia de la Creu de Sant Jordi. Aquest moc, aquest moc, l'única expressió que sortí de MONTILLA en una hora i mitja.

La tensió va ser total i després de la seva violenta, sorollosa i espasmòdica expiració, i veient el seu moc a la solapa de l'alta personalitat, MONTILLA es va quedar blanc i no va ser capaç de reaccionar de cap manera. L'alta personalitat tampoc no digué res, no fos cas que l'acabessin acusant de matar un espanyol col·lapsant-lo demanant-li un mocador, que algú s'endugués l'americana a rentar-la o que la propera vegada que hagués d'esternudar deixés de fer el porc i es posés la mà al davant de la boca i del nas com fem les persones civilitzades que hem anat a escola i hem tingut una família que ens ha ensenyat a anar pel món fent les coses amb una mica d'endreç.

Anònim ha dit...

Magnífic Cesc,
aire fresc i molt interessant ant el teu relat. Però també molt ben escrit.
El JIT el varen inventar el japonesos si no vaig errat i ara totes les fàbriques manufactureres intentant imitar-ho, sobretot les de l'automoció.
Fins i tot, en la Pharma, ja es parla de que hem de passar del proces Batch
al proces continuo per desprès poder aplicar el JIT.
El tema de les infraestructures a Catalunya és increïblement flagrant, ens estan escanyant poc a poc el subministre d'oxigen i l'eliminació del CO2. Però això junt també amb que el cervell cada vegada té més proteïnes Alfa, tot plegat pinta que caurem en un Alzeimer o morirem abans d'una embòlia.

Els japonesos en veure l'aspecte i el nivell cultural d'en Montilla, junt amb la poca força que representa l'autonomia de Catalunya per demanar millores en infraestructures només s'avindran a continuar treballant si els paguem molts milions d'euros, que no tenim!.

Pobres treballadors de la Nissan i de les empreses auxiliars, que gràcies al JIT, tenen els dies comptats una vegada la Nissan deixi de passar-lis comandes.

Salut i independència
Manel

Cesc. ha dit...

Benvolgut Andreu:
Sí, hi venguérem i hi seguim venent, però el més important per mi va ser descobrir la filosofia industrial Kaizen -millora continuada- i el lideratge transcendent en el treball amb equips. A part del concepte de col.laboració industrial com a cofabricant, una relació a llarg termini i en benefici mutu, que supera de llarg la simple relació proveïdor - client habitual.
Respecte la reducció del volum d’ existències, no és tant important en sí mateixa, sinó la millora de costos i detecció de colls d’ ampolla que porta implícita, té un doble vessant i és més interessant l’ induït que el buscat o inductor.
En Montilla, segurament, no en té ni idea de la importància de tot això. Ell ve d’ ecspanya i allà estant acostumats, culturalment, als lideratges transaccionals (ley es lo que ordena el rey), a Catalunya, històricament, hem tingut uns lideratges transformadors, (els Comptes-reis es supeditaven al Consell de Cent), aquesta cultura és difícil de trobar a Occident, i per això, Catalunya, durant els 90 rebia el 80% de l’ inversió japonesa a l’ UE. Ara van marxant, per aguantar maneres de fer ecspanyoles, prefereixen aguantar irlandesos que almenys parlen anglès. No crec que en Montilla anant-hi millori res, més aviat penso el contrari. No genera cap empatia. Amb això en Pujol era un crack.

Benvolgut Manel,
De fet el JIT, tal i com el tenim aquí, neix al Japó després de la segona guerra mundial, amb l’ ocupació nord-americana. Quan els americans els ajuden a passar d’ una economia industrial de guerra a una de civil i hi apliquen els conceptes militars TWI (training within industry) el mateix que s’ aplicava als USA, però s’ adonen que a la intel.ligència racional americana s’ hi amalgama l’ intel.ligència emocional oriental i per això pugen, relativament, tant, malgrat perdre la guerra. Així com els alemanys se’ n van sortir per patriotisme, els japonesos ho van fer per la implicació dels treballadors amb l’ empresa. I el lideratge transcendent dels empresaris i directius.
La indústria europea, a les plantes europees, deixarà les feines intensives en mà d’ obra i es centrarà en les de valor afegit i flexibilitat...per això guanyen pes els serveis i les deslocalitzacions parcials.
La indústria farmacèutica suposo que evolucionarà cap a compostos fets a mida per al pacient, la resta seran genèrics...i veurem qui en paga les costoses inversions en R+D+i.
Salut i independència,
Cesc.

Anònim ha dit...

Salutacions,

Com a independentista i japonòfil, m’és impossible no participar en aquest interessantíssim post del mític Cesc.

En primer lloc, es de justícia recordar que, en el tema de la qualitat, és Deming - americà - qui introduí principalment aquesta filosofia al Japó. Com en molts altres temes, els japonesos es van fer seva aquesta filosofia transformant-la i millorant-la.

En segon lloc, cal dir que no totes les propostes japoneses sobre com incrementar la qualitat són directament aplicables a la mentalitat occidental. En la meva opinió, els kaizen (o les 5S), per exemple, són capaços de millorar (i molt) un producte o procés ja existent, però difícilment crearan un concepte realment innovador. Els kaizen s’adapten a la mentalitat japonesa que es materialitza en els conceptes uchi (dins dels grup) i soto (fora del grup). En una empresa, una decisió cal que sigui consensuada per tots els membres a l’hora de tirar endavant, ja que sinó es pot trencar l’harmonia del grup. Això fa que sigui relativament difícil generar noves idees.

De fet, certs autors defensen que els japonesos mai han estat realment innovadors, ni tan sols als 80-90. Les consoles de videojocs o Internet, per exemple, són un invent americà. El CD és holandès. Els mòbils, és Nokia qui els fa possible.

Des del meu punt de vista aquesta afirmació és una exageració, tot i que té amb certa base real. Hi ha innovacions, tant de producte com de procés, japoneses que s’han imposat a tot el món. Una, és l’esmentat JIT, liderat per Toyota. De fet, és el sector de l'automoció qui primer explota el JIT. Així, avui en dia, a Europa - i sé de que parlo doncs treballo en un important “first-tier” - es podria dir que els magatzems de stocks són principalment els camions. Si diem tota la veritat, existeixen magatzems "buffers", però és que l'ideal només existia en la ment de Plató

I, sobre el procés, una de les millors idees de tots els temps, que si ha generat un augment real de la qualitat, i que és japonesa, és el poka-yoke (dispositius a prova d’errors) inventat per Shigeo Shingo.

Sobre com evoluciona la indústria japonesa després de la Segona guerra mundial, també es pot discutir molt. Alguns autors, com Yukio Noguchi a “El sistema económico japonés de los años cuarenta: crisis y reforma” defensa que l’economia japonesa es basa encara en l’economia de guerra dels anys 40 i no pas en els models americans. Noguchi defineix l’economia japonesa com a “socialisme segregat per barreres”, un sistema econòmic on els medis de producció són privats, però estan integrats en un gran grup empresarial (keiretsu) bastit al voltant d’una gran empresa (normalment un banc) que no els permet realitzar transaccions lliures amb empreses fora del grup (posa barreres). A més, els keiretsu depenen fortament de les polítiques del govern, que aplica polítiques molt intervencionistes afavorint precisament les concentracions de capital i protegint aquests grans grups (per exemple, amb restriccions a la importació i protegint sectors de baixa productivitat).

Sobre el lideratge transcendent dels directius, que parla Cesc, hi estic força en desacord. Com he comentat abans, al Japó, economia i política han anat molt lligades, molt més que a Europa. Potser històricament – anys 50 i 60, sí existí cert lideratge. Avui en dia, aquest lideratge no existeix. té La discussió del per què es llarga, de forma que, si en Cesc vol, la podem deixar per un altra dia. Cert és que, les empreses abocades a l’exportació, com les d’automoció, si són força eficients – també hi ajuda i molt el ien – mentre que les empreses destinades al sector interior (com la distribució) són encara (millor dit molt) ineficients. El dèficit públic japonès és absolutament brutal.
Bé. M’agradaria poder acabar la resposta al post, lligant-la, com fa el Cesc, a la visita de Montilla (jo també crec que fracassarà, però per raons diferents a les que esmenta Cesc) però obligacions familiars em reclamen.

To Be Continued.

Anònim ha dit...

Per cert, l'elecció de la fotografia és certament curiosa, ja que fa referència a un símbol molt conegut del taoisme, seguit principalment a Xina i a Korea. A Japó, el shinto (que és cert que integra algun element taoista, però que és anterior) i el budisme, són les religions rellevants, tot i aque ara estan molt de moda les anomenades "new new religions".

Cesc, per curiositat, com has escollit la fotografia?

L'Espelt ha dit...

Cesc, magnífic.
Hi ajuntes moltes coses en aquest article. I a quina més interessant.
Ja espero el següent.
Bona entrada a la catosfera, i aporte aire nou.
Salut!

Cesc. ha dit...

Benvolgut Passavolant,
La fotografia la vaig triar perque es veia un vaixell, un riu i l' enigmàtic jin-jang, vaig trobar que lligava bé amb el contingut del post. Vaig dubtar entre aquesta i la d' un jardí nipó amb pont inclòs.
Veig que saps força coses de la manera de fer japonesa. Molt més que no pas jo.
Sobre el liredatge transcendent, m' agradaria saber què és el que no t' agrada. Personalment penso que en els moments que venen serà una de les claus de la supervivència. Però espero les teves aportacions per debatir-ho.

Benvolgut Cristoni,
Estic en deute amb en Salvatore, el proper post anirà d' Eurodisney i la diferència conceptual entre preu i valor. Cor i cap, com si diguéssim...potser ho lligo amb el "guanya l' embustero, guanya Catalunya" sociata, o amb alguna altra cosa de més actualitat i trascendència equiparable.
Salut i independència,
Cesc.

Anònim ha dit...

http://tresinores.bloc.cat/post/6437/242055
Em sembla important fer-ho córrer.
Salut!
Cesc.

joliu ha dit...

Oh, oh, oh, boníssim.
Luminescent!, ja ho vaig dir una vegada.
Luminescència:
f FÍS. Emissió de llum caracteritzada pel fet que la intensitat de la radiació per a determinades longituds d'ona és més elevada que la corresponent a la radiació tèrmica a la mateixa temperatura.


És a dir, la llum que emet el teu blog sobre la crua realitat política catalana és més elevada que la simplona crítica puntual i indocumentada que ocupa en general la blogosfera.
Només amb aquesta llums, amb aquest esperit didàctic, amb aquesta visió aèria podem lligar caps i veure-hi clar.

El teu logo hauria de ser un d'aquells helicòpters amb focus de les pelis de persecussions.