dilluns, 29 de desembre de 2008

Unmade in Zhejiang & Catalunya.



Aquest dies de pas de l’ equador del tripi reloaded (ja van cinc anys de sociatisme a Palau), es celebren també trenta anys de la derrota de la Xina maoista i la victòria de Deng Xiaoping i el seu “un país dos sistemes” que en diuen ells.
Al congrés del Partit Comunista xinès del 18 al 22 de desembre de 1978 es van prendre els primers passos allunyant-se de la col·lectivització agrària; procés que amb el temps va anar privatitzant grans conglomerats industrials administrats per l’ Estat, es van deixar de subvencionar productes deixant-los cotitzar a preus de mercat i reduint el ferri control de l’ Estat sobre el sistema financer.
A nivell territorial es va cedir la recaptació i l’ administració impositiva a cada una de les províncies (concert econòmic), generant una veritable competència fiscal. I un creixement econòmic i de benestar inaudit en el gegant asiàtic adormit.
La Xina empobrida del 1978 ha doblat el seu PIB cada 7 anys des de llavors.

El maltractament històric a Zhejiang té moltes similituds amb el patit, històricament, per Catalunya, la seva proximitat geogràfica a Taiwan, entrada natural del illencs en cas d’ invasió, l’ havia allunyat de les inversions comunistes de Mao, com la prohibició de comerciar directament amb Amèrica fins a Carles III havien fet florir la indústria catalana en el seu moment. És també com Catalunya un indret pobre en recursos naturals i muntanyós, circumstància que en fa difícils les comunicacions viàries amb el continent. Té sortida al mar, això sí, i una gent d’ esperit emprenedor i pencaire per naturalesa.

Avui a Zhejiang hi ha més de 300.000 petites i mitjanes indústries privades, que pateixen i força l’ alentiment econòmic i la contracció de la demanda global. Els empresaris de Wenzhou, la capital, es queixen que el sistema financer els eixuga el crèdit, que hi ha un nou intervencionisme estatal que prioritza l’ injecció financera a la vetusta i poc competitiva gran indústria paraestatal, en comptes de fer-ho a la petita, dinàmica i emprenedora indústria exportadora privada.
A tot Xina existeixen unes entitats no legals o no oficialment reconegudes, un sistema financer paral·lel que canalitza l’ estalvi cap a l’ inversió, són les seves micro caixes d’ estalvis, tolerades però sense aprovació formal per part de les autoritats, són qui han servit, els darrers anys, recursos financers per engegar els negocis, però incapaces, avui, de finançar el circulant de les empreses consolidades.
Els empresaris lluiten per la seva legalització, per un sistema financer no intervingut...

A diferència de Guangdong (Canton) molt més coneguda, per ser el rere país de Hong Kong, a Zhejiang no hi ha hagut bancarrotes sonades, no han tingut tanta repercussió als mass media...però també hi són, naturalment. Allà també passa com aquí que només sentim el soroll de les grans fallides i no el remor dels centenars d’ empreses que en pateixen les conseqüències, els “danys col·laterals”, per dir-ho en aquest simpàtic terme, d’ intel·ligència militar (¿?). Si és possible que la intel·ligència sigui militar.

És paradigmàtic el fenomen que està succeint les darreres setmanes, les empreses privades, engegades des del no res per jovent emprenedor, estan buscant, desesperadament, “socis” del Partit Comunista, que amb els seus contactes a l’ Administració i per tant amb el sistema financer legal, els permetin accedir a línees de crèdit per mantenir els compromisos adquirits amb treballadors, clients i proveïdors. Una veritable perversió. Un retorn a l’ intervencionisme per la via indirecta. Un germen, un detonant per la revolta burgesa, un veritable perill pel PCX.

Fins i tot el President Hu Jintao ha advertit als capitostos del Partit :
“Mantenir estable i net el sistema econòmic és un test...un test per demostrar la capacitat del Partit per mantenir-se al govern”. És conscient del que li pot venir.

A Catalunya no sé ben bé si els qui ens governen són conscients del mal que la seva inacció fa al teixit productiu del País, de la quantitat de projectes que queden al calaix sine die per la seva erràtica política en infraestructures. De la quantitat d’ empreses que decideixen no invertir o directament marxar per la manca de seriositat governamental. De la quantitat d’ inversió estrangera que es perd per la manca de determinació... això sense comptar la pèrdua de competitivitat de les que sobreviuen aquí.
A diferència del que passa a la Xina, als neomaoistes del Principat, no els veig gens preocupats, no són conscients del tsunami que els pot escombrar...

Salut i independència,
Cesc.

17 comentaris:

Andreu ha dit...

Benvolgut Cesc,

Impressionant i impressionat.
A la Xina postmaoista, sense llibertats democràtiques polítiques, concert econòmic.

I els hi anat força bé.

I a Spain, la reserva espiritual del Marroc, cafè per a tothom, i continuació de l'espoli a Catalunya, al Pais Valencià i a les Illes.

A Madrid no, perque concentra mes funcionaris que al districte federal de Washington, i, potser potser, igual també supera als funcionaris del Mexico distrito federal.

Econòmicament, si no defallim i ens desmoralitzem col.lectivament i individualment, al final, ens en sortirem, tocats, però ens en sortirem.

Millor que la resta de la Península, trist consol i comparació, però al final el corredor mediterrani permet unes coses que ens seran de molt profit.

De tota manera, fixa't que l'ICF, amb els diners públics de que es dotat, i són mes deute de la Generalitat, i de tots nosaltres en el futur, està servint, sobretot, no per a economia productiva real catalana o a Catalunya, sinó per a transaccions financeres o "salvaguarda" d'empreses-xiringos financers vinguts al no res.

Gaesco.

Per què hi ha de posar diners, en forma de crèdit per a l'adquisició, l'ICF? El sector financer, a Catalunya, és prou potent i està prou sanejat per a cobrir, financerament, si l'operació està estudiada i garantida amb rigor, i els compradors tenen prou patrimoni, l'adquisició de Gaesco.

La Caixa i CajaMadrid ja hi participen. per que volen tenir al mig, també, a l'ICF, i els tripartits psociates s'hi presten?

O es que es vol cobrir alguna altra cosa?

Transparència, si us plau, al Parlament, conseller Castells.

Per praxis democràtica.

No et sembla, Cesc, que aquesta gent, com no coneixen ni saben el que es l'economia productiva, perque mai han treballat en cap empresa productiva, ho estan deixant de banda per pura incompetència , escassa formació, desinformacio i, en els fons, despreci per la petita i mitjana empresa catalana?

Enhorabona per la lliçó xinesa.
Cordialment

Andreu

Cesc. ha dit...

Benvolgut Andreu,
Veig que has agafat el tema del Concert al vol...i això que ho havia deixat anar com si res...jeje.
Del 78 com la Constitució post feixista que patim...i així van ells! Han passat el pol econòmic global de l' Atlàntic al Pacífic...pim pam, en trenta anys!
Però hi ha un altre tema igual o més important, d' aquests amagats, que tant ens agraden.
D' aquests sotrac, com de tots, en sortirem reforçats. Ara, cal veure si aquesta vegada en sabem treure profit nacional...ja no cal ni democratitzar ni europeitzar ecspanya. Feina feta.
Per cert, hi ha un moviment secessionista a les dues provincies xineses que cito, sense cap fet nacional que l' avali, que va agafant força embranzida, i això que són provincies amb uns index d' immigració infinitament superiors als nostrats.
Xina, tot un món...això sí, quan hi torni a passar una temporada algú m' haurà d' administrar el bloc...els dominis blogspot hi estan prohibits.
Salut i independència,
Cesc.

Anònim ha dit...

Tot aquest desastre que ens ha tocat viure per decissió d'uns il.luminats, va començar un malaït 14 de dessembre del 2003, encara que per informacions aparegudes a posteriori, ja tot estaba aparaulat, signat i convenientment amagat als ciutadans.

És necessari que mirem al nostre interior i reflexionem sobre qué hem fet cada un de nosaltres per finalment haver portat la Nació a la desastrosa situació actual. Més que res, per no tornar a repetir els mateixos errors.

I com fan els alcoholics anònims, començo despullant la meua conciencia i explicant que, al 2003, vaig votar a ERC. He de dir en la meua defensa que ja ho vaig fer tapant-me el nas, donç en Carod no m'inspiraba cap confiança, però és igual, ho vaig fer i per tant, accepto la meua part de culpa. I demano perdó als meus conciutadans pel mal que jo, individual i lliurement, he fet a Catalunya.

I una vegada feta la preceptiva confesió, declaro pùblicament el meu proposit d'esmena. No tornará a passar, no els tornaré a votar mai més.

La penitencia crec que ja ha estat abastament complerta i pagada en haver suportat tot aquest temps de tripartit.

Per tant, complerts tots els requisits cristians perque em sigui perdonat el pecat, encarem el futur amb optimisme, un futur que no pot ser, de cap de les maneres governat pel tripartit PSOEmontillista.Ens hi juguem la Nació.

Josep (sl) ha dit...

Magnífic article

Josep (sl) ha dit...

Josep Empordà. prou lamentar-te de qui vam votar els 2 al 2003. El vot no és revertible fins a les següents eleccions, esperarem alguna cosa, diferent de la dinàmica dels últims 23 anys (sense que impliques que fossin negatius).

Lo important és què la grandesa de la democràcia en què el vot és pot revertir si un no compleix les espectàtives mínimes, que es van dipositar.

Anònim ha dit...

Gràcies Josep sl.

M'has reconfortat.

Ja em sento menys culpable, encara que fins que no caigui el tripartit PSOEmontillista, no estaré del tot tranquil.

També m'agradaria que altres que han comes el mateix pecat que jo, fessin pùblica confessió i publiquessin el propossit d'esmena. Seria molt reconfortant....seria un exemple a seguir pels que encara dubten. Un desacomplexar-se i acceptar que si volem tombar el tripartit, només tenim una opció, i així, aparcar les "cabòries" inversemblants que es llegeixen per alguns blocs.

Seria com a les eleccions USA, a on hi havia els "republicans per Obama".

Perque, si ens ho proposem, les paraules màgiques que tants bons resultats han donat als USA també les podriam fer servir aquí: "Yes, whe can"!

Amb cordialitat, i que l'any nou ens deslliuri del tripartit.

Oriol de Mollerussa ha dit...

Companys,

Al fil del que diuen els nostres Joseps, jo no he de fer acte de contricció, perquè no he votat mai a ERC, encara que el 2003 vaig estar-ne temptat. No va ser mèrit meu, un amic -ara encara ho som més- militant d'ERC em va dir el que es preparava i me'l vaig creure. Sempre he votat CiU i no crec que el meu vot canviï en un futur proper. També penseu en la dita, si m'enganyes un cop, vergonya per tu, si m'enganyes dos cops, vergonya per mi.

Un cop dit això, però, el problema que veig en CiU és que continuen sense reconèixer que el nostre problema té un nom, Espanya, i que la única solució és separar-nos-en. No ho entenen, i no estan disposats a liderar un procés emancipació nacional, per por de perdre vots.

No us sentiu culpables pel vostre vot del 2003, només vau veure el que molts veiem, que CiU no és garantia de res. Si ERC hagués estat el que deia que era, el vostre vot hagués estat el correcte i el meu, l'equivocat.

Si que hi ha membres concrets que ens expliquen que el nostre mal no vol soroll, i que cal parlar-ne poc, treballar-hi molt i pensar-hi sempre, però em dóna la impressió que només són paraules per mantenir-nos als de la nostra corda contents i enganyats.

Tot això ho dic perquè potser cal deixar de dipositar la nostra fe independentista en CiU i començar-la a tractar com Napoleó tractava la intendència, és a dir, nosaltres fem camí, i la intendència seguirà.

L'actual ERC és un verí letal per Catalunya, però CiU tampoc no és cap solució, com a màxim és una aspirina. No puc donar solucions perquè no les tinc, però CiU, ara per ara, tampoc ho és.

Anònim ha dit...

Benvolgut Oriol,

És que tal i com está plantejat l'assumpte, no és CiU o ERC o independencia si independencia no. No company, la cosa, tal i com está ara és o CiU o tripartit PSOEmontillista, i devant d'aquest panorama aterrador, quí pensa en independencies?.

No hi ha cosa que més dessitgi que la soberania de la meua Nació, Catalunya. Be, si, n'hi ha una de més urgent i perentoria: deslliurar-nos del tripartit. Quant assolim aquesta fita, ja tornaré a pensar en independències i coses per l'estil.

Em sap greu, però al meu parer, és el que hi ha i el que toca.

Cordialment.

Cesc. ha dit...

Ja torno a ser per aquí per servir-vos.

Benvolgut Josep,
Haber fet confiança a unes sigles que tenien tota la credibilitat del món, no és pas com per posar-s'hi pedres al fetge...no ets pas culpable ni corresponsable de res.
Coincideixo plenament amb tu que la direcció d' ERC l' ha fet de l' alçada d' un campanar (i els electors així ho veiem). De propòsits d' esmena n' hi ha de dos tipus, desentendre-se'n i fugir-ne, la teva opció, o bé seguir-hi militant i mirar d' endreçar aquest desori, la meva opció.
Com que penso que un partit d' esquerres no dogmàtiques cal a Catalunya, m' hi mantinc militant, amb ferma voluntat de renovar-lo.
Per cert, el "Yes, we can", a Rcat el teniem com "Renovem ERC, ara podem" pel congrés del Juny, i el "Republicans for Obama" el tens enllaçat al Decidit entre d' altres blocs...suposo.

Josep de Salou,
M' alegra que t' hagi agradat l' artícle i que hagis estat capaç de reconfortar al compatriota de l' Empordà.

Oriol,
La Federació no ho sé veure tant clar, però CDC sí que veig que evoluciona positivament.
Vaig assistir a la Conferència de Mas el 20-11-07, quan va presentar la Casa Gran i em van sorprendre dues coses, la tipologia de la concurrència i que amb aquella clientela en Mas fes aquell discurs i la gent vibrés. Vaig quedar gratament sorprès.
Després, a l' estiu 08, vaig assistir al Congrés de CDC com ambaixador del Cimera i en vaig anar seguint les ponències aprovades.
Si en fas l' exercici de comparar-les amb la ponència oficial que la direcció d' ERC va presentar a la CN del 20-10-07, veuràs que són força coincidents conceptualment.
CiU suposo que - com diu en Josep al següent comentari - ha de mantenir atesos tots els flancs de l' ampli ventall que defensa, però el més important, tant per ells com pel País, és que les veus autonomistes vagin perdent protagonisme (no cal que quedin mudes i regalin res al ppsoe), però sí que deixin pas i el principal protagonisme a les sobiranistes.
Al final la plena sobirania serà una raó d' estat, no de partits. Com que no milito a CDC no hem veig legitimitat d' exigir-los res, ara, sí que considero un deure, patriòtic, aplaudir-ne els encerts i les accions coratjoses.
Salut i independència,
Cesc.

Anònim ha dit...

Benvolgut Cesc,

ara i sempre defensaré que, mentre no siguem sobirans, els partits catalans hem de tenir com a primera opció pactar entre nosaltres. Fer el contrari és fer el joc a l'enemic, que no és altre que el 22% de funcionaris d'Extremadura, el PER i totes les animalades que es fan amb els impostos que paguem i no ens retornen, l'ofec del nostre país.

Ara no és possible pels venuts dirigent d'Esquerra, però abans no vam voler a CDC, tot i que crec que són fets no comparables. Però, al final, si s'haguées seguit aquest principi, haguéssim tingut uns 10 anys de governs sobiranistes, que no hem tingut.

Així que, tots, obrim els ulls, i pensem que, de moment, aquest pacte és l'únic possible. I que aquest pacte és l'únic que els enemics de Catalunya no volen.

De moment, però, la primera batalla és fotre aquesta colla d'okupes indocumentats fora de la Generalitat.

Anònim ha dit...

Perdó,

MARRAMEU

Cesc. ha dit...

Benvolgut Marrameu,
Jo ja no tinc tant clar que al 99 el President Pujol obtingués el suport parlamentari de la seva primera opció. És a dir, que fos ell qui obtés pel pp i no per l' ERC de Carod.
El dubte em ve del que narren dos llibres, el primer és "Democràcia a sang freda" de Madí, que em podria fer dubtar pel seu raonable partidisme. El segon són les recentment publicades memòries del President Maragall i el seu revelador àpat a Cambrils amb en Carod.
Aquest segon llibre em corrobora el que diu més explicitament Madí en el primer que esmento.
Ara em llegia el document íntegre de l'estratègia del psoe-c i queda clar amb qui mai s' hauria de pactar o fins i tot, haber pactat mai. El torno a buscar i us en deixo l' enllaç.
Salut i independència,
Cesc.

Cesc. ha dit...

Aquí va.
La primera pàgina és en blanc, però la resta és bestial.

http://www.directe.cat/documents/estrategia-psc.pdf

Salut i independència,
Cesc.

Anònim ha dit...

Benvolgut Cesc,

ja fas com en Pujol, que cada cop que hi parles et dóna feina.

Em compraré el llibre d'en Madí, no pateixis.

Anònim ha dit...

Benvolgut Cesc,

ja fas com en Pujol, que cada cop que hi parles et dóna feina.

Em compraré el llibre d'en Madí, no pateixis.

Anònim ha dit...

Benvolguts,

El temps deixa sempre les coses al seu lloc.

I al marge de desitjos i il.lusions personals, sembla clar, a mí fa 5 anys, inicialment em sabia greu, tonto de mí, que el President Pujol la va tornar a encertar el 1999.

Els resultats, el que va passar després, el que s'havia amanyat ja abans i, recordem-ho, l'abstenció que van fer els diputats d'ERC (no van votar que no, potser per manca de col...), va permetre la investidura còmoda del President Pujol.

Jordi Pujol no es va pas equivocar.
Ara no val la pena anar a recordar tots els manifestos, els articulistes, els opinadors i els tertulians que es mullaren per un acord nacionalista (sense dir però mai els termes concrets d'un acord que sense contingut no es res) aquells mesos, i el que opinen ara, o fa 12 mesos, i on està cadascu.

Es anecdòtic, pero curiós. Sort de les hemeroteques.

L'avantatge d'en Pujol, sobre tots, és que no el posa vermell cap hemeroteca de cap cosa feta o dita per ell els darrers 50 anys.

Cordialment,
Andreu

P.S.- Ben retornat, Cesc & family

Anònim ha dit...

Un gran post!
Rut