dissabte, 10 de gener de 2009

Irgun Zwai’i Le’umi & Hujj



Entendre Israel i la seva política no és gens senzill, per començar no pretén de ser-ho ni semblar-ho. Normalment el que s’ hi fa, pel broc gros, lluny de ser improvisat, està estudiat fins al mínim detall, i acostuma a ser l’ evidència d’ una tendència més que el punt d’ inflexió d’ una trajectòria.

Em comprometo a fer un post explicant tal i com en Cesc veu aquell paradigmàtic país, que pot tenir grans i positius paral·lelismes amb Catalunya, avui, però, voldria deixar palesa de diferents dubtes que de moment no esvaeixo...sobre l’ operació en curs.

El primer dubte que tinc, que no m’ acabo d’ explicar, és la gosadia d’ encetar-la en Sàbat, i a més durant la festa del Hanukah, sota el nom de “plom endurit”, en clara referència (sacrilegi?) a la cançó de Haim Nahman Bialik, que s’ entonarà la setmana següent a l’ inici de l’ operació, a les llars i sinagogues.
Aquesta és una celebració que commemora el miracle de l’ oli; a la Torà o Antic Testament se’ns diu que el poble jueu per agrair a Déu, quan havien foragitat els grecs, van encendre una llàntia d’ oli en un temple profanat que volien purificar. La llàntia només tenia oli per un dia, però va mantenir el ble encès durant vuit dies...

Un altre dubte que tinc és el silenci Sunnita. Estem a les portes, si no m’ equivoco, de la festa musulmana del Hujj, i no veig cap missatge islamista als milions de pelegrins que aniran a Jeddah camí de la Meca els propers dies, potser és que no ens arriben o que jo no hi he parat prou esment.

De totes maneres, tant un fet com l’ altre, em porten a pensar que hi ha un nou eix per aturar el xiisme, que és d’ on es nodreix Hamàs. Si això fos cert tot plegat agafaria un sentit que ara per ara no veig.

Hi ha un altre tema, que és el veritable jou del poble palestí, i és el fet de que no poden sortir dels territoris on són confinats, ningú els concedeix visats. Potser aquesta possible entesa entre l’ Estat d’ Israel i el món sunnita pot desencallar aquesta injustícia, però això toparia amb la doctrina de cantonalització dels territoris.

Bé.
Salut i independència,
Cesc.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Ben cert Cesc,
estic d'acord amb tu i en el meu post també dono a entendre que els sunnites sembla que no estan fent cap esquinçada de la roba per l'atac Israelià. De fet Egipte manté la frontera amb Gaza tancada i no deixa passar ajuda humanitària com tampoc a fet fora l'embaixador israelià. Però com diu la dita, una guerra se sap quan comença però no quan acaba.

Esperarem amb frisada el teu post explicant el teu punt de vista sobre Israel.
Manel

reflexions en català ha dit...

Jo em pregunto si és encertada l'estratègia israeliana. Cada nen que maten suposa més odi i més militants de Hamàs.

És un peix que es mossega la cua d'una manera brutal. Jo no hi veig cap sortida, de moment.

Anònim ha dit...

Manel,
De fet aquest post era llarguíssim, vaig començar dijous i no vaig tenir-lo complert fins dissabte al vespre...quan vaig fer-li una tisorada memorable. Pensant que era convenient no confondre massa subjectivitat amb posicionaments no objectius.
Egipte té amb Israel un molt bon client energètic (com Catalunya ho és d' Algèria), i també turístic, al Sinaí i al mar Roig. A part que la pau entre ambdòs països està ben retribuïda per transferències dels USA.
Avui per avui que t' obrin una carta de crèdit els egipcis depèn més de la disponibilitat de reserves al seu banc central provinents d' Israel o d' Usa que de la seva indústria turística o agrària.
La competència politica dels Mubarak també té finançament xiïta...i per tant tenen un comportament entenimentat.
Després del desori que van fer amb la política del cotó i l' arròs al delta del Nil, Egipte no se la pot jugar massa.
Egipte, com Jordania, ha descobert que un bon veïnatge amb l' Estat d' Israel és un bon negoci.

Reflex,
La política de Hamàs a la Franja ha estat de pur terror pels desafectes al règim, sobretot els de Fatàh, gent mutilada o senzillament llençada al buit des d' un terrat. Tu mateix.
Els tres mil coets llençats a Sderot, raó més que suficient per esclafar-los.
Dubto que el conflicte els reforci massa, més aviat els convencerà, a la gent, de la sol.litud en la que viuen i la pèrdua de suports per part del món sunnita al qual pertanyen.
A la franja hi ha una densitat de població similar a la de Calcuta, un 50% superior a la de Cornellà, per entendre'ns, i un índex de desocupació proper al 80%, si dels acords de pau en surt un alliberament d' aquest amuntagament demogràfic, amb subvencions si cal als països receptors, tant palestins com israelians hi surtiran guanyant i força. Qui hi perdrà i molt serà Hamàs que es nodreix del no-futur de la gent que diu representar.
Hi ha un web interessant al respecte d' un col.lectiu jueu-cristià Demòcrata de Nova York, amb estudis detallats. En aquest ordinador no hi tinc l' enllaç, demà el busco i us el deixo.
Salut i independència,
Cesc.

Anònim ha dit...

Hi ha una altra cosa a tenir en compte. Després del forassenyat sainet del liban les coses no són les que eren, i és per això que Lehman peta l'últim dia del ramadà.