dijous, 25 de desembre del 2008

Vaca Suïssa & Emili Valdero


Abans d’ ahir va saltar la notícia de la dimissió irrevocable de l’ Emili Valdero, un gran patriota, un home compromès amb el País i seu alliberament del jou d’ ecspanya.
Un home molt i molt preparat, doctor en Economia i diplomat en estadística, pel que m’ han dit joves companys de feina, que el van tenir a l’ ESADE, a més a més gran pedagog, un home que sap com fer interessant i amena assignatures com la teoria econòmica. Una joia en un govern ple a vessar d’ indocumentats i arribistes incompetents, sense més bagatge que la militància a unes sigles ni més criteri que l’ estricta obediència a les directrius d’ unes cúpules desnortades.
N’ Emili ha dit prou, ha denunciat l’ absoluta supeditació d’ ERC als sociates i el desgovern i manca absoluta de patriotisme que aquest entreguisme cofoi significa.
El gest, per la meva manera de veure les coses, no només l’ honora per la valentia de la decisió, plantar i fugir del caliu del poder no és fàcil, sinó que a més a més el dignifica, al prioritzar la coherència per damunt de la confortabilitat i l’ abric d’ un càrrec amb dotació pressupostària generosa tot i que escapçada.
La seva decisió m’ ha recordat aquella rebel·lia de Pere Quart contra el romanticisme bucòlic de Maragall i la seva Vaca Cega, aquell saber posar les coses al seu lloc. En un Partit, el nostre, ple de vaques sagrades absolutament cegues, calen vaques amb mala llet que evidenciïn la realitat. Amb fets, i no pas només amb mots.
Us en deixo el poema, per si algú el vol fer servir de dècima de Nadal.
Passeu unes bones festes.
Salut i independència,
Cesc.


VACA SUÏSSA
Quan jo m' esmerço en una causa justa
com mon Tell sóc adusta i arrogant:
prou, s' ha acabat! Aneu al botavant
vós i galleda i tamboret de fusta.
La meva sang no peix la noia flaca
ni s' amistança amb el cafè pudent.
Vós no sou qui per grapejar una vaca,
ni un àngel que baixés expressament.
Encara us resta la indefensa cabra,
que sempre ha tingut l' ànima d' esclau.
A mi no em muny ni qui s' acosti amb sabre!
Tinc banyes i escometo com un brau.
Doncs, ja ho sabeu! He pres el determini,
l' he bramulat per comes i fondals,
i no espereu que me' n desencamini
la llepolia d' un manat d' alfals.
Que jo mateixa, si no fos tan llega,
en lletra clara contaria el fet.
Temps era temps hi hagué la vaca cega:
jo sóc la vaca de la mala llet.
JOAN OLIVER [PERE QUART] (1899-1986)

5 comentaris:

Anònim ha dit...

La Casa Gran és tant gran que hi caben, fins i tot, vaques,....però suïsses.....i catalanes no cegues.

Benvolgut Cesc,

L'acte , digne, democràtic, d'en Valdero, amb la seva dimissió, com als països civilitzats passa, quan passa, és un senyal de que no tot està perdut entre els càrrecs amb sous publics de la E. Gairebé tot, però no tot.

El gest, democràtic, d'en Valdero els hi ha sonat com un parell de sabates iraquianes a les cares de l'Huguet, del Carod i del Montilla.

Les vaques suïsses van ser molt ben descrites pel Q.Torra, el cunyat de la Rut.

Ací està la seva descripcio. La tinc guardada perque sempre em va agradar el final.

Es pot ser alguna cosa millor a la vida que una vaca suïssa?

Chapeau.

Suposo, tanmateix, que ser una vaca catalana sense desgovern tripartit pot ser també una cosa molt bona?

Cordialment,
Andreu
_____________
http://xocolata-suissa.blogspot.com/2007/04/paisatge-amb-vaca.htm


Paisatge amb vaca

El país de Friburg és el més semblant a l’Empordà que es pot trobar a Suïssa. Un petit món en miniatura. Hi és tot: les muntayes amb els prealps, ciutats d’història mil.lenària veïnes de pobletes medievals amb un encant encisador llestos per ser atropellats per la riuades de turistes ; i fins i tot un bellíssim racó perdut del Mediterrani, vivificant i temperat, la regió dels Tres Llacs. Com amb l’Empordà, no cal visitar gaires llocs més si hi ha pressa i es vol tenir un tast gustós i consistent del país.

Fins i tot el cantó ofereix l’espectacle tan admirable per un català de veure conviure dues llengües en igualtat i respecte. El “Röstigraben”, o “frontera del rösti”, és el nom que donen els suïssos a la invisible però tangible frontera cultural i lingüística que separa la regió francòfona de l'alemanya, seguint el traçat que marquen les aigües del Saane/Sarine al mig precisament del cantó de Friburg. El rösti, un menjar de patates rostides, és el plat nacional de la Suïssa de parla alemanya i originari de Berna. Per entendre’ns, el nostre pà amb tomàquet. Les quatre llengues nacionals suïsses (alemany, francès, italià i romantx -que és llengua nacional però no oficial-) han bastit la "pax linguae" basant-se en un senzillísim principi de territorialitat i en un status d'igualtat per a les llengües nacionals. A cada costat del röstigraben (i al país dels grisons i al Ticino) una llengua hi és oficial. Una de les poques excepcions a aquest principi és Frigurg que com el Valais o els Grisones són cantons bilingües o trilingües (la qual cosa no vol dir pas que els pobles d’aquests cantons també ho siguin de bilingües). L'aplicació rígida del principi de territori ha evitat el desplaçament de fronteres lingüístiques i, evidentment, ha comportat una política d'assimilació per tots els "migrants" interns. Un suís de parla alemanya que s'establexi a la Suïssa francesa ha d'acceptar ipso facto l'ús del francès i l'educació dels seus fills en aquesta llengua. I a l'inrevés.

El millor exemple d'aquest federalisme lingüístic és fer el trajecte Ginebra-Zürich en tren: les indicacions dels altaveus són en francès fins a Friburg i llavors segueixen en alemany.Així precisament es garanteix el multilingüisme; així la llengua, totes les llengües del país són percbudes com un enriquement i un senyal d'identitat; així només es pot entendre com el romantx, amb menys de 50.000 parlants gaudeixi de tota la protecció de l'Estat federal. Amb escassament dos articles a la Constitució Federal, els helvètics en tenen prou per evitar-se, per exemple, la humilació com la llengua catalana és tractada a Espanya. Pau lingüística a canvi de pluralitat .Ni reivindicacions, ni agressions a canvi d'estabilitat de fronteres lingüístiques. Pràctic i senzill. Suís.

Friburg, convertida en la Suïssa en miniatura conté, en conseqüència, una versió jivaritzada de tots els tòpics del país i per damunt de qualsevol altre, el formatge i les vaques.

En l’imaginari col.lectiu mundial, Suïssa és una vaca. Les bovidae taurus, que probablement fossin domesticades per primera vegada al sudest d’Europa fa uns 8.500 anys. Avui es contabilitzen més de 274 races importants. Les principals corresponents a les vaques lleteres són les Holstein-Freisan, les més grans, que poden arribar a pesar més de 700 Kg. , Ayrshire, Brown Swiss, Guernsey i Jersey.

La vaca suïssa, la Brown, dòcil i una mica estúpida, amb unes potes gruixudes i una alçada de metre quaranta, té tots els colors del marró del món, amb una tendència al castany grisós clar. Originària dels Alps, els seus avantpassats són les Schwyzer Braunvieh, que pasturaven en l’actual nord italià els segles XVII i XVIII.

La poesia catalana ha donat dos poemes antològics sobre vaques: “La Vaca Cega” de Maragall i la “Vaca Suïssa” de Pere Quart. A mi em sembla la Brown Swiss molt més propera a la vaca cega que a la de Pere Quart. La vaca de Joan Oliver, adusta i arrogant, salvatge i independent, versió bovina de Guillem Tell no s’adiu massa amb la badoqueria, la distracció i el punt de bleda de les vaques suïsses. Despistades i melinflues, no són cegues, tot i semblar-ho, ni topen de cap en una o altra soca, però també branden lànguidament la llarga cua. La melancolia que transmet la vaca suïssa no té parangó al món. Sota pluges torrencials, en escarpats turnons, arrapades a vessants verticals, s’acosten sovint a figuretes de pessebre, abandonades en un paisatge de mar verd per una mà amb poca traça d’un infant, sense molestar a ningú, pasturant tan tranquiles, elles, espolsant-se de tant en tant, una mosca i veient passar el temps i els turistes amb aquella serenitat i ironia que les caracteritza.

Anualment, els suïssos gasten tant en subsidis per a tres vaques com en l’escolarització d’un nen. Una simple vaca suïssa costa 4.000 francs suïssos en subsidis del govern. L’any escolar d’un nen durant el cicle de primària costa 12.000 francs suïssos.

La Confederació produeix massa llet cara que no és competitiva en el mercat de la UE. La vaca Top Ten suïssa produeix més de 21.000 kilos de llet per any. El promig baixa fins els 5.500. Però no és un mal promig. En qualsevol cas, excessiu.

Les vaques no són sagrades a Suïssa, però sí els individus més polititzats del país. La seva missió (la de tot el sector agrícola), consagrada a la Constitució. La liberalització de l’agricultura suïssa està comportant un cost altíssims. El govern federal porta gastats més de 14.000 miliones de francs per la reestructuració del sector, que s’ha d’acabar aquest any 2007 amb l’eliminació dels contingents per la producció de llet De moment, entre els anys 1990 i 2000, 22.000 granges familiars han desparegut. I tanmateix, no ha disminuit pas la producció de productes làctics. Si fa 18 anys Suïssa tenia 816.000 vaques, avui, amb 100.000 vaques menys, produeix la mateixa quantitat de llet, al voltant dels 4 milions de tones.

Només 4 de cada 100 suïssos es dediquen al camp. Tres segles enrera, n’eren 80 de cada 100. Però no ens enganyéssim, el seu pes polític i social és inversament proporcional a la seva talla econòmica. Per això els contribuents paguen cada any 7.200 miliones de francs suïssos; per això l’aposta del país passa pel cultiu biològic, que representa ja el 12% del total (el més alt a Europa juntament amb l’austriac); per això personalitats com l’entrenador de la selecció nacional de futbol o estrelles de la TV suïssa presenten spots a la televisió, vestits amb camiseta blau cel adornada amb edelweiss, buscant concienciar als consumidors sobre la qualitat dels seus productes i la importància de l’ajut i manteniment al camp; per això el sector turístic dóna un suport entusiasta i real als petits grangers que es veuen obligats a portar a terme activitats paral.leles per completar els seus ingressos (que, tanmateix, són de promig d'uns 50.000 francs anuals, és a dir quasi 3.000 euros al mes). Cases rurals, apartaments a les granges, fins i tot la possibilitat de dormir als pallers són reclams per turistes urbanites i famílies estressades amb fills que el més a prop que han estat d’una vaca ha sigut quan s’han menjat un filet. El darrer invent és la “vaca leasing”. Per 300 francs, passes a ser llogater d’una vaca, l’activitat de la qual pots seguir tranquil.lament des de casa amb només una web cam i connexió a internet, tens dret a una part de la seva producció lletera (13 francs més per kilo de formatge) i l’obligació de visitar el teu animal adoptat al menys un cop l’any.

Es pot ser alguna cosa millor a la vida que una vaca suïssa?
_______________________

En canvi, els Maragall sempre han tingut contrarietats personals de tot tipus a les seves families. Han estat una nissaga de poders malament utilitzats. Però n'han tingut, i encara en tenen.

Per això la seva vaca era cega. Com les minusvalies dels Maragall.


La vaca cega



Topant de cap en una i altra soca,
avançant d’esma pel camí de l’aigua,
se’n ve la vaca tota sola. És cega.

D’un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d’altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.

Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l’esquellot, mentres pasturen
l’herba fresca a l’atzar... Ella cauria.

Topa de morro en l’esmolada pica
i recula afrontada... Però torna,
i baixa el cap a l’aigua i beu calmosa.

Beu poc, sens gaire set.
Després aixeca
al cel, enorme, l’embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja damunt les mortes nines, i se’n torna
orfe de llum sota del sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament
la llarga cua.
_______________

Bones Festes, Cesc!
Això s'està encarant..!!

Andreu

Cesc. ha dit...

Benvolgut Andreu,
No he llegit encara el llibre d' en Quim, tot i que el tinc a la llista des de que en Manel en va fer un post al BGS em sembla que era.
La veritat és que tant el poema de Maragall com el de Joan Olivé són molt bons i descriptius de l' actual situació d' ERC en particular i de la Nació en general.
Valents reactius com l' Emili ens obren els ulls, ens saccegen l' estat d' ànim i ens fan veure que hi ha un bri d' esperança i de coherència entre aquest magma claudicador.
Salut i independència,
Cesc.

Anònim ha dit...

Si, però....

Com sent una persona tant cultivada i intel.ligent com l'Emili Valdero es triga tant a identificar i reconeixre el desastre tripartit PSOEmontillista i actuar en consequencia?.

Aixó em porta a discussions que he tingut amb amics i coneguts "reagrupats" que volian vendrem les bondats del 1er. tripartit en front del segon. No Srs.!! no es pot lliurar la Nació a l'enemic!!.

No conec al Sr. Valdero...però, per principi, i devant del nivell del desastre que representan per la Nació els tripartits, poso en quarentena a ningú que hi hagi colaborat.

Perque...contra més preparat, documentat i format sigui, menys lloc hi ha per la ingenuitat.

Qué es pensaba el Sr. Valdero?, que lliurar la Nació a l'enemic no tindria consequencies?...Però si fins i tot algú tant curtet com jo ja ho veiam clarissim!!.

Cesc. ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Cesc. ha dit...

Benvolgut Josep,
Adonar-se de la deriva a l' equador de la legislatura no és ni d' hora ni tard, és un bon moment. Abans pot ser precipitat, després inútilment allargat.
La visió que jo tinc ara, com molts, del primer tripi no és la mateixa que tenia al 2003. Com ja no ho era al 2006. Però no t' hi capfiquis, som molta colla els que hem de substituïr la manca d' audàcia per la preceptiva perspectiva.
Salut i independència,
Cesc.