Aquest dies de pas de l’ equador del tripi reloaded (ja van cinc anys de sociatisme a Palau), es celebren també trenta anys de la derrota de la Xina maoista i la victòria de Deng Xiaoping i el seu “un país dos sistemes” que en diuen ells.
Al congrés del Partit Comunista xinès del 18 al 22 de desembre de 1978 es van prendre els primers passos allunyant-se de la col·lectivització agrària; procés que amb el temps va anar privatitzant grans conglomerats industrials administrats per l’ Estat, es van deixar de subvencionar productes deixant-los cotitzar a preus de mercat i reduint el ferri control de l’ Estat sobre el sistema financer.
A nivell territorial es va cedir la recaptació i l’ administració impositiva a cada una de les províncies (concert econòmic), generant una veritable competència fiscal. I un creixement econòmic i de benestar inaudit en el gegant asiàtic adormit.
La Xina empobrida del 1978 ha doblat el seu PIB cada 7 anys des de llavors.
El maltractament històric a Zhejiang té moltes similituds amb el patit, històricament, per Catalunya, la seva proximitat geogràfica a Taiwan, entrada natural del illencs en cas d’ invasió, l’ havia allunyat de les inversions comunistes de Mao, com la prohibició de comerciar directament amb Amèrica fins a Carles III havien fet florir la indústria catalana en el seu moment. És també com Catalunya un indret pobre en recursos naturals i muntanyós, circumstància que en fa difícils les comunicacions viàries amb el continent. Té sortida al mar, això sí, i una gent d’ esperit emprenedor i pencaire per naturalesa.
Avui a Zhejiang hi ha més de 300.000 petites i mitjanes indústries privades, que pateixen i força l’ alentiment econòmic i la contracció de la demanda global. Els empresaris de Wenzhou, la capital, es queixen que el sistema financer els eixuga el crèdit, que hi ha un nou intervencionisme estatal que prioritza l’ injecció financera a la vetusta i poc competitiva gran indústria paraestatal, en comptes de fer-ho a la petita, dinàmica i emprenedora indústria exportadora privada.
A tot Xina existeixen unes entitats no legals o no oficialment reconegudes, un sistema financer paral·lel que canalitza l’ estalvi cap a l’ inversió, són les seves micro caixes d’ estalvis, tolerades però sense aprovació formal per part de les autoritats, són qui han servit, els darrers anys, recursos financers per engegar els negocis, però incapaces, avui, de finançar el circulant de les empreses consolidades.
Els empresaris lluiten per la seva legalització, per un sistema financer no intervingut...
A diferència de Guangdong (Canton) molt més coneguda, per ser el rere país de Hong Kong, a Zhejiang no hi ha hagut bancarrotes sonades, no han tingut tanta repercussió als mass media...però també hi són, naturalment. Allà també passa com aquí que només sentim el soroll de les grans fallides i no el remor dels centenars d’ empreses que en pateixen les conseqüències, els “danys col·laterals”, per dir-ho en aquest simpàtic terme, d’ intel·ligència militar (¿?). Si és possible que la intel·ligència sigui militar.
És paradigmàtic el fenomen que està succeint les darreres setmanes, les empreses privades, engegades des del no res per jovent emprenedor, estan buscant, desesperadament, “socis” del Partit Comunista, que amb els seus contactes a l’ Administració i per tant amb el sistema financer legal, els permetin accedir a línees de crèdit per mantenir els compromisos adquirits amb treballadors, clients i proveïdors. Una veritable perversió. Un retorn a l’ intervencionisme per la via indirecta. Un germen, un detonant per la revolta burgesa, un veritable perill pel PCX.
Fins i tot el President Hu Jintao ha advertit als capitostos del Partit :
“Mantenir estable i net el sistema econòmic és un test...un test per demostrar la capacitat del Partit per mantenir-se al govern”. És conscient del que li pot venir.
A Catalunya no sé ben bé si els qui ens governen són conscients del mal que la seva inacció fa al teixit productiu del País, de la quantitat de projectes que queden al calaix sine die per la seva erràtica política en infraestructures. De la quantitat d’ empreses que decideixen no invertir o directament marxar per la manca de seriositat governamental. De la quantitat d’ inversió estrangera que es perd per la manca de determinació... això sense comptar la pèrdua de competitivitat de les que sobreviuen aquí.
A diferència del que passa a la Xina, als neomaoistes del Principat, no els veig gens preocupats, no són conscients del tsunami que els pot escombrar...
Salut i independència,
Cesc.
Al congrés del Partit Comunista xinès del 18 al 22 de desembre de 1978 es van prendre els primers passos allunyant-se de la col·lectivització agrària; procés que amb el temps va anar privatitzant grans conglomerats industrials administrats per l’ Estat, es van deixar de subvencionar productes deixant-los cotitzar a preus de mercat i reduint el ferri control de l’ Estat sobre el sistema financer.
A nivell territorial es va cedir la recaptació i l’ administració impositiva a cada una de les províncies (concert econòmic), generant una veritable competència fiscal. I un creixement econòmic i de benestar inaudit en el gegant asiàtic adormit.
La Xina empobrida del 1978 ha doblat el seu PIB cada 7 anys des de llavors.
El maltractament històric a Zhejiang té moltes similituds amb el patit, històricament, per Catalunya, la seva proximitat geogràfica a Taiwan, entrada natural del illencs en cas d’ invasió, l’ havia allunyat de les inversions comunistes de Mao, com la prohibició de comerciar directament amb Amèrica fins a Carles III havien fet florir la indústria catalana en el seu moment. És també com Catalunya un indret pobre en recursos naturals i muntanyós, circumstància que en fa difícils les comunicacions viàries amb el continent. Té sortida al mar, això sí, i una gent d’ esperit emprenedor i pencaire per naturalesa.
Avui a Zhejiang hi ha més de 300.000 petites i mitjanes indústries privades, que pateixen i força l’ alentiment econòmic i la contracció de la demanda global. Els empresaris de Wenzhou, la capital, es queixen que el sistema financer els eixuga el crèdit, que hi ha un nou intervencionisme estatal que prioritza l’ injecció financera a la vetusta i poc competitiva gran indústria paraestatal, en comptes de fer-ho a la petita, dinàmica i emprenedora indústria exportadora privada.
A tot Xina existeixen unes entitats no legals o no oficialment reconegudes, un sistema financer paral·lel que canalitza l’ estalvi cap a l’ inversió, són les seves micro caixes d’ estalvis, tolerades però sense aprovació formal per part de les autoritats, són qui han servit, els darrers anys, recursos financers per engegar els negocis, però incapaces, avui, de finançar el circulant de les empreses consolidades.
Els empresaris lluiten per la seva legalització, per un sistema financer no intervingut...
A diferència de Guangdong (Canton) molt més coneguda, per ser el rere país de Hong Kong, a Zhejiang no hi ha hagut bancarrotes sonades, no han tingut tanta repercussió als mass media...però també hi són, naturalment. Allà també passa com aquí que només sentim el soroll de les grans fallides i no el remor dels centenars d’ empreses que en pateixen les conseqüències, els “danys col·laterals”, per dir-ho en aquest simpàtic terme, d’ intel·ligència militar (¿?). Si és possible que la intel·ligència sigui militar.
És paradigmàtic el fenomen que està succeint les darreres setmanes, les empreses privades, engegades des del no res per jovent emprenedor, estan buscant, desesperadament, “socis” del Partit Comunista, que amb els seus contactes a l’ Administració i per tant amb el sistema financer legal, els permetin accedir a línees de crèdit per mantenir els compromisos adquirits amb treballadors, clients i proveïdors. Una veritable perversió. Un retorn a l’ intervencionisme per la via indirecta. Un germen, un detonant per la revolta burgesa, un veritable perill pel PCX.
Fins i tot el President Hu Jintao ha advertit als capitostos del Partit :
“Mantenir estable i net el sistema econòmic és un test...un test per demostrar la capacitat del Partit per mantenir-se al govern”. És conscient del que li pot venir.
A Catalunya no sé ben bé si els qui ens governen són conscients del mal que la seva inacció fa al teixit productiu del País, de la quantitat de projectes que queden al calaix sine die per la seva erràtica política en infraestructures. De la quantitat d’ empreses que decideixen no invertir o directament marxar per la manca de seriositat governamental. De la quantitat d’ inversió estrangera que es perd per la manca de determinació... això sense comptar la pèrdua de competitivitat de les que sobreviuen aquí.
A diferència del que passa a la Xina, als neomaoistes del Principat, no els veig gens preocupats, no són conscients del tsunami que els pot escombrar...
Salut i independència,
Cesc.