dilluns, 27 de setembre del 2010
diumenge, 4 de juliol del 2010
4th July. Independence Day.
Text íntegre en català de la Declaració d'Independència dels Estats Units d'Amèrica
En Congrés, 4 de Juliol de 1776
La declaració unànime dels tretze Estats Units d’Amèrica
Quan en el curs dels esdeveniments humans es fa necessari per a un poble dissoldre els vincles polítics que l’han lligat a un altre, i prendre entre les Potències de la terra, el lloc separat i igual al que les Lleis de la Naturalesa i el Déu d’aquesta naturalesa li donen dret, el just respecte a l’opinió de la humanitat exigeix que declari les causes que l’impulsen a la separació.
Sostenim com a evidents per si mateixes les següent veritats, que tots els homes són creats iguals, que són dotats pel seu Creador de certs Drets inalienables, entre els quals hi ha el dret a la Vida, a la Llibertat i a la recerca de la Felicitat. Que per garantir aquests drets, s'institueixen els Governs entre els Homes, els quals obtenen els seus poders legítims del consentiment dels governats, Que quan s'esdevingui que qualsevol Forma de Govern es faci destructora d'aquestes finalitats, és el Dret del Poble reformar-la o abolir-la, i instituir un nou Govern que es fonamenti en els esmentats principis, tot organitzant els seus poders de la forma que segons el seu judici ofereixi les més grans possibilitats d'aconseguir la seva Seguretat i Felicitat. La prudència, és clar, aconsellarà que no es canviïn per motius lleus i transitoris Governs establerts d’antic; i, en efecte, l’experiència ha demostrat que la humanitat està més disposada a patir, mentre els mals siguin tolerables, que a fer justícia abolint les formes a que està acostumada. Però quan una llarga sèrie d’abusos i usurpacions, dirigida invariablement al mateix Objectiu, demostra el designi de sotmetre al poble a un Despotisme absolut, és el seu dret, és el seu deure, derrocar aquest Govern i establir nous Resguards per la seva futura seguretat. Tal ha estat el pacient sofriment d’aquestes Colònies; i tal és ara la necessitat que les compel•leix a reformar els seus anteriors Sistemes de Govern. La història de l’actual Rei de la Gran Bretanya és una història de repetits greuges i usurpacions, encaminats tots ells cap a l’establiment d’una Tirania absoluta sobre aquests Estats. Per provar això, sotmetem els Fets al judici d’un món sincer.
S’ha negat a donar Aprovació a Lleis, la majoria de les quals convenients i necessàries per al bé públic.
Ha prohibit als seus Governadors sancionar Lleis que eren d'immediata i urgent importància, tret que se suspengués la seva execució fins a obtenir la seva Aprovació; i estant així suspeses, les ha desatès per complet.
S’ha negat a aprovar altres Lleis per a l’assentament de grans districtes de persones, a menys que aquests renunciessin el dret de Representació a les seves Legislatures, dret inestimable per a ells i formidable només per als tirans.
Ha convocat els cossos legislatius fora dels llocs habituals, incòmodes i distants del dipòsit dels seus Registres Públics, amb l'únic propòsit de fatigar-los fins a obligar-los a convenir amb les seves mesures.
Ha dissolt les Cambres de Representants en diverses ocasions, per haver-se oposat amb fermesa viril a les seves intromissions en els drets del poble.
Un cop dissoltes, s’ha negat durant molt de temps, a que se’n triessin unes altres; per la qual cosa els Poders Legislatius, l’Anihilament dels quals no és possible, han recaigut sobre el Poble, sense limitació per al seu exercici; quedant l'Estat, mentre, exposat a tots el perills d'una invasió exterior i de convulsions internes.
Ha intentat impedir la població d’aquests Estats; obstaculitzant les Lleis de Naturalització dels Estrangers; refusant sancionar-ne altres per promoure la immigració, i endurint les condicions de noves Apropiacions de Terres.
Ha obstruït l'Administració de Justícia, negant-se donar Aprovació a lleis necessàries per a l’establiment dels Poders
Ha fet que els jutges depenguin únicament de la seva Voluntat tan per poder exercir els seus càrrecs, com per la quantitat i pagament dels seus
Ha creat una gran quantitat de Noves Oficines, enviant un eixam de Funcionaris per a assetjar i empobrir el nostre poble.
Ha mantingut entre nosaltres, en temps de pau, Tropes Armades sense el Consentiment de la nostra legislatura.
Ha influït perquè l’autoritat Militar sigui independent de i superior al Poder
S'ha associat amb altres per sotmetre'ns a una jurisdicció aliena a la nostra constitució, i no reconeguda per les nostres lleis; donant el seu Assentiment als seus actes de pretesa legislació:
Per aquarterar grans cossos de tropes armades entre nosaltres:
Per protegir-los, per mitjà d'un judici burlesc, del Càstig pels Assassinats que poguessin cometre entre els habitants d'aquests Estats:
Per suspendre el nostre comerç amb totes les parts del món:
Per imposar-nos impostos sense el nostre consentiment:
Per privar-nos, en molts casos, dels beneficis d'un Judici amb Jurat:
Per transportar-nos Mar enllà per tal de ser jutjats per suposats delictes:
Per abolir el lliure Sistema de Lleis Angleses en una Província veïna, establint-hi un govern Arbitrari, i estenent els seus Límits per tal de donar un exemple i un instrument adequat per introduir el mateix govern absolut en aquestes Colònies:
Per suprimir les nostres Cartes Constitutives, abolir les nostres Lleis més valuoses i alterar en la seva essència les Formes dels nostres Governs:
Per suspendre la nostra pròpia Legislatura, i declarar-se investits amb Poders per a legislar per nosaltres en qualsevol cas.
Ha abdicat del seu Govern aquí, al declarant-nos fora de la seva Protecció i emprenent una guerra contra nosaltres.
Ha saquejat nostres mars, devastat nostres costes, cremat nostres ciutats i destruït les vides de nostra gent.
En aquests moments, està transportant grans exèrcits de mercenaris estrangers per completar l'obra de mort, desolació i tirania, ja iniciada en circumstàncies de Crueltat i traïdoria que amb prou feines troben paral•lel a les èpoques més bàrbares, i del tot indignes del Cap d'una nació civilitzada.
Ha obligat als nostres Conciutadans fets Presoners en alta Mar a portar Armes contra la seva Pàtria, per convertir-se en els botxins dels seus amics i germans, o morir a les seves Mans.
Ha atiat insurreccions internes entre nosaltres i s'ha esforçat per llançar sobre els habitants de les nostres fronteres als despietats Indis Salvatges, el mètode conegut dels quals de fer la guerra és la destrucció de totes les edats, sexes i condicions.
En cada etapa d’aquestes Opressions, Hem Demanat Reparació en els termes més humils: les Nostres continues Peticions han estat únicament respostes amb repetits greuges. Un Príncep, el caràcter del qual queda assenyalat per cadascun dels actes que defineixen un Tirà, no és apte per ser el governant d’un Poble lliure.
Tampoc Hem deixat de dirigir-nos als nostres germans Britànics. Els hem advertit sovint, de les temptatives del seu poder legislatiu per englobar-nos en una jurisdicció injustificable. Els hem recordat les circumstàncies de la nostra emigració i raure on som. Hem apel•lat al seu innat sentit de justícia i magnanimitat, i els hem conjurat, pels vincles del nostre parentesc a repudiar aquestes usurpacions, les quals acabarien per interrompre inevitablement les nostres relacions i correspondència. També ells han estat sords a la veu de la justícia i de la consanguinitat. Hem, doncs, de convenir en la necessitat, d’anunciar la nostra Separació, i considerar-los, com considerem les altres col•lectivitats humanes: Enemics en la Guerra i Amics en la Pau.
Per tant, els Representants dels Estats Units d’Amèrica, convocats en Congrés General, Reunits en Assemblea, apel•lant al Jutge Suprem del món per la rectitud de les nostres intencions, en Nom i per la l’Autoritat del bon Poble d’aquestes Colònies, solemnement fem públic i declarem: Que aquestes Colònies Unides són, i han de ser per Dret, Estats Lliures i Independents; que queden Absoltes de tota Lleialtat a la Corona Britànica, i que tota vinculació política entre elles i l’Estat de la Gran Bretanya queda i ha de quedar totalment dissolta; i que, com Estats Lliures i Independents, tenen ple Poder per declarar la Guerra, concertar la Pau, concertar Aliances, establir el Comerç i efectuar els Actes i Providències a que tenen dret els Estats Independents. I en suport d’aquesta Declaració, amb absoluta confiança en al Protecció de la Divina Providència, hi invertim les nostres Vides, les nostres Fortunes i el nostre sagrat Honor.
dimecres, 18 de novembre del 2009
Salvador Sostres.
A casa ens varem subscriure a l’ Avui des del dia que va aparèixer.
Subscripció que vaig ampliar quan em vaig emancipar, malgrat que, pocs anys després, viatjant tant sovint com ho feia, el vaig fer enviar a casa l’ àvia, al poble.
Després l’ àvia, al cap d’ uns anys i de tant en tant, anava al Casal Parroquial on tenia “l’ Internet”,que en deia, i m’ enviava un correu amb la seva percepció de la realitat.
Destacant sempre, que per allà fora – a l’ estranger- per on jo em movia, només hi veia que guerres i fatalitats. Sempre m’ impactava aquesta manera reduccionista de veure el món. Com si el món fos el planeta del Petit Príncep.
No recordo exactament quan vaig descobrir en Salvador Sostres, era quan vivia a Dubai, això sí, i ho recordo perquè parlava de l’ estranger com si fos aquella pel·lícula de Sissí Emperadriu que tant agradava a l’ àvia. Ràpidament li vaig fer saber, a l’ àvia, que la meva vida a l’ estranger s’ assemblava més al que explicava aquell xicot, que no pas al sang i fetge que explicaven a “internacional” o “món” que en deien o en diuen.
Des de llavors la seva percepció del planeta va canviar. Les nostres missives telemàtiques ja no giraven al voltant de conflictes armats, ni de terratrèmols o aiguats... anaven més aviat sobre sofisticacions gastronòmiques que li explicava amb tota mena de detalls, i sobre excentricitats del luxe, com aquella “carta de coixins” que tenen les habitacions altes dels Marriott.
La seva visió política també va millorar, l’ àvia, l’ ecspanyol, ni el parlava ni l’ escrivia, amb el català ja feia i havia fet sempre, però malgrat això, que no és poc, en Salvador Sostres la va desacomplexar, li va fer perdre, definitivament, aquell punt de neguit que, per no saber la llengua dels ocupants, la feia sentir-se infradesenvolupada, malgrat viure-ho sense cap frustració.
Avui l’ Avui acaba amb la columna d’ en Sostres, l’ àvia ja em va deixar fa un parell d’ anys, a la dona el diari li segueix caient de les mans i jo segueixo més sovint exiliat que no pas a casa. Serà el moment de gastar-me el preu de la subscripció amb un bon dinar amb la dona i els nens, no sé si a Ca l’Isidre que tant agradava a l’ àvia, o al Via Veneto que tant agrada al Salvador.
Salut i independència,
Cesc.
Subscripció que vaig ampliar quan em vaig emancipar, malgrat que, pocs anys després, viatjant tant sovint com ho feia, el vaig fer enviar a casa l’ àvia, al poble.
Després l’ àvia, al cap d’ uns anys i de tant en tant, anava al Casal Parroquial on tenia “l’ Internet”,que en deia, i m’ enviava un correu amb la seva percepció de la realitat.
Destacant sempre, que per allà fora – a l’ estranger- per on jo em movia, només hi veia que guerres i fatalitats. Sempre m’ impactava aquesta manera reduccionista de veure el món. Com si el món fos el planeta del Petit Príncep.
No recordo exactament quan vaig descobrir en Salvador Sostres, era quan vivia a Dubai, això sí, i ho recordo perquè parlava de l’ estranger com si fos aquella pel·lícula de Sissí Emperadriu que tant agradava a l’ àvia. Ràpidament li vaig fer saber, a l’ àvia, que la meva vida a l’ estranger s’ assemblava més al que explicava aquell xicot, que no pas al sang i fetge que explicaven a “internacional” o “món” que en deien o en diuen.
Des de llavors la seva percepció del planeta va canviar. Les nostres missives telemàtiques ja no giraven al voltant de conflictes armats, ni de terratrèmols o aiguats... anaven més aviat sobre sofisticacions gastronòmiques que li explicava amb tota mena de detalls, i sobre excentricitats del luxe, com aquella “carta de coixins” que tenen les habitacions altes dels Marriott.
La seva visió política també va millorar, l’ àvia, l’ ecspanyol, ni el parlava ni l’ escrivia, amb el català ja feia i havia fet sempre, però malgrat això, que no és poc, en Salvador Sostres la va desacomplexar, li va fer perdre, definitivament, aquell punt de neguit que, per no saber la llengua dels ocupants, la feia sentir-se infradesenvolupada, malgrat viure-ho sense cap frustració.
Avui l’ Avui acaba amb la columna d’ en Sostres, l’ àvia ja em va deixar fa un parell d’ anys, a la dona el diari li segueix caient de les mans i jo segueixo més sovint exiliat que no pas a casa. Serà el moment de gastar-me el preu de la subscripció amb un bon dinar amb la dona i els nens, no sé si a Ca l’Isidre que tant agradava a l’ àvia, o al Via Veneto que tant agrada al Salvador.
Salut i independència,
Cesc.
dimarts, 27 d’octubre del 2009
Co-op & Rcat (I)
Una empresa (o un partit) no són pas ens aïllats; ans al contrari influeixen i són influïts. Ja sia per l’ entorn extern més proper, el socioeconòmic, pels clients i usuaris, proveïdors i pels competidors tant els actuals com els potencials.
Al formular l’estratègia, una empresa ha de tenir en compte aquests elements, ja que amb ella ha de tractar d’ influir en el comportament dels uns, clients i usuaris; comptar amb la col·laboració d’ altres, els proveïdors, i caldrà que pari esment a les reaccions dels competidors.
Cada empresa tindrà la seva forma particular de reaccionar a qualsevol moviment, tant en les maneres com en la contundència.
En aquest post, que quedarà també entregat per fascicles, miraré d’ analitzar aquests aspectes reactius. Com reaccionarà la competència a canvis sectorials, front noves oportunitats i front els nostres propis moviments estratègics. De tot això dependrà en gran mesura, el nostre posicionament i l’ assoliment dels nostres objectius.
Els lectors de tarannà més individualista, comentareu que no cal capficar-se amb ningú més que amb un mateix, malgrat ser una reacció molt catalana, val a dir que l’ estratègia és un concepte relatiu, i l’ estandardització la marca el nivell dels nostres competidors.
Entendre els competidors és cabdal per l’ estratègia competitiva. De fet no se’n pot parlar sense identificar front a quins competidors.
Entès i assumit això com un axioma, si així ho voleu, anem per feina i marquem-nos una metodologia.
Hem de començar per identificar qui són els nostres competidors: actuals, reals i potencials. Seguirem per analitzar les característiques d’ aquesta competència, finalment establirem el perfil de les respostes del competidor davant de moviments estratègics. Avançar en l’ estudi d’ aquestes respostes a moviments estratègics ens és fonamental per analitzar els nostres compromisos estratègics.
Per establir qui són els nostres competidors, caldrà segmentar els negocis. És important destacar que un sector es defineix des de l’ oferta i no des de la demanda, és dir, un sector es defineix en base al que les empreses produeixen, i no en base a les necessitats que aquestes empreses tracten de satisfer de clients i/o usuaris.
Aquesta primera fase és distreta. Complicada fins i tot, si l’ empresa opera a diversos sectors, el repte es magnifica. Però vaja, cal criteri. Sentit comú i poc més. Si a més a més volem identificar competidors potencials...i més de diferents sectors...buff, distracció per dies.
Un cop això ja ho tenim fet, hem d’ identificar quines necessitats concretes satisfem i en quin àmbit geogràfic coincidim o competim. El “marc d’ actuació competencial”...que diuen, de tant en tant, els polítics. Cada empresa no actua de la mateixa manera a cada lloc on és present ni té les mateixes capacitats de reacció.
Ni per tots els negocis coincidirem amb els mateixos competidors, ni aquests mateixos competidors tindran el mateix posicionament en tots i cadascun dels negocis.
Aquí caldrà segmentar de nou. Com quan fèiem quadres sinòptics a l’ escola.
Per segmentar adequadament haurem de mirar fora de l’ empresa, al mercat...altrament ens acabaríem preguntant: “què sap fer la meva empresa” en comptes de “què necessiten els meus clients”.
Cal veure amb quins productes és substitutiu (percepció similar per part del client), amb quins comparteix estructures de costos (tecnologia), a quin client final arriba, agrupant clients depenent de la capacitat de compra, criteris i poder de negociació. Segmentar-los per ubicació geogràfica, sector...
Un cop fet això ja ens podem regalar un cap de setmana una mica bonic. Ens caldrà aire. Però ja tindrem identificats els negocis. Ara caldrà analitzar-los, que no ens paguen per ser investigadors de camp...
És pràcticament impossible satisfer les necessitats dels nostres clients si no les coneixem prèviament. Un cop conegudes podem decidir quines cobrim i quines no...i com ens ho farem. A l’ igual que nosaltres, d’ altres, tractaran de fer el mateix, satisfer les mateixes, per tant identificar la competència en cadascuna d’ elles ens és vital.
Si hem segmentat massa ens trobarem amb molts segments on competim de la mateixa manera i amb els mateixos. Si no hem segmentat prou (el més comú) tindrem dificultats per identificar competidors i en definir el nostre avantatge competitiu.
Cal tenir en compte, ja per acabar per avui, que el que determina el grau de rivalitat en un sector és el grau de coordinació entre les empreses que l’ integren. Com més gran sigui la coordinació, menor serà la rivalitat, i majors, per tant, els beneficis.
Co-opetició, en ve a dir n’ Adam Brandenburger.
Salut i independència,
Cesc.
Al formular l’estratègia, una empresa ha de tenir en compte aquests elements, ja que amb ella ha de tractar d’ influir en el comportament dels uns, clients i usuaris; comptar amb la col·laboració d’ altres, els proveïdors, i caldrà que pari esment a les reaccions dels competidors.
Cada empresa tindrà la seva forma particular de reaccionar a qualsevol moviment, tant en les maneres com en la contundència.
En aquest post, que quedarà també entregat per fascicles, miraré d’ analitzar aquests aspectes reactius. Com reaccionarà la competència a canvis sectorials, front noves oportunitats i front els nostres propis moviments estratègics. De tot això dependrà en gran mesura, el nostre posicionament i l’ assoliment dels nostres objectius.
Els lectors de tarannà més individualista, comentareu que no cal capficar-se amb ningú més que amb un mateix, malgrat ser una reacció molt catalana, val a dir que l’ estratègia és un concepte relatiu, i l’ estandardització la marca el nivell dels nostres competidors.
Entendre els competidors és cabdal per l’ estratègia competitiva. De fet no se’n pot parlar sense identificar front a quins competidors.
Entès i assumit això com un axioma, si així ho voleu, anem per feina i marquem-nos una metodologia.
Hem de començar per identificar qui són els nostres competidors: actuals, reals i potencials. Seguirem per analitzar les característiques d’ aquesta competència, finalment establirem el perfil de les respostes del competidor davant de moviments estratègics. Avançar en l’ estudi d’ aquestes respostes a moviments estratègics ens és fonamental per analitzar els nostres compromisos estratègics.
Per establir qui són els nostres competidors, caldrà segmentar els negocis. És important destacar que un sector es defineix des de l’ oferta i no des de la demanda, és dir, un sector es defineix en base al que les empreses produeixen, i no en base a les necessitats que aquestes empreses tracten de satisfer de clients i/o usuaris.
Aquesta primera fase és distreta. Complicada fins i tot, si l’ empresa opera a diversos sectors, el repte es magnifica. Però vaja, cal criteri. Sentit comú i poc més. Si a més a més volem identificar competidors potencials...i més de diferents sectors...buff, distracció per dies.
Un cop això ja ho tenim fet, hem d’ identificar quines necessitats concretes satisfem i en quin àmbit geogràfic coincidim o competim. El “marc d’ actuació competencial”...que diuen, de tant en tant, els polítics. Cada empresa no actua de la mateixa manera a cada lloc on és present ni té les mateixes capacitats de reacció.
Ni per tots els negocis coincidirem amb els mateixos competidors, ni aquests mateixos competidors tindran el mateix posicionament en tots i cadascun dels negocis.
Aquí caldrà segmentar de nou. Com quan fèiem quadres sinòptics a l’ escola.
Per segmentar adequadament haurem de mirar fora de l’ empresa, al mercat...altrament ens acabaríem preguntant: “què sap fer la meva empresa” en comptes de “què necessiten els meus clients”.
Cal veure amb quins productes és substitutiu (percepció similar per part del client), amb quins comparteix estructures de costos (tecnologia), a quin client final arriba, agrupant clients depenent de la capacitat de compra, criteris i poder de negociació. Segmentar-los per ubicació geogràfica, sector...
Un cop fet això ja ens podem regalar un cap de setmana una mica bonic. Ens caldrà aire. Però ja tindrem identificats els negocis. Ara caldrà analitzar-los, que no ens paguen per ser investigadors de camp...
És pràcticament impossible satisfer les necessitats dels nostres clients si no les coneixem prèviament. Un cop conegudes podem decidir quines cobrim i quines no...i com ens ho farem. A l’ igual que nosaltres, d’ altres, tractaran de fer el mateix, satisfer les mateixes, per tant identificar la competència en cadascuna d’ elles ens és vital.
Si hem segmentat massa ens trobarem amb molts segments on competim de la mateixa manera i amb els mateixos. Si no hem segmentat prou (el més comú) tindrem dificultats per identificar competidors i en definir el nostre avantatge competitiu.
Cal tenir en compte, ja per acabar per avui, que el que determina el grau de rivalitat en un sector és el grau de coordinació entre les empreses que l’ integren. Com més gran sigui la coordinació, menor serà la rivalitat, i majors, per tant, els beneficis.
Co-opetició, en ve a dir n’ Adam Brandenburger.
Salut i independència,
Cesc.
dimecres, 14 d’octubre del 2009
Lions & Tripi.
Malgrat estar entretingut preparant un altre post intercalo aquest que escric ara a l’ hemeroteca del Decidit.
Em va cridar força l’ atenció que la setmana passada es parlés d’ una lleona que voltava per la rodalia de la Sènia. Van sortir testimonis presencials que asseguraven haver-la vista. De tot plegat se’ns va acabar dient que havia estat un gos gros abatut al capvespre i malgrat que ens entaforen imatges de famolencs, mutilats, apallissats i moribunds sense cap mena de rubor a l’ hora del àpats...del gos de marres cap imatge, ni viu ni mort.
Aquest fet em va fer-me preguntar, perquè?
Com que aquella part del territori la desconec vaig fer un google maps per veure-ho d’ un satèl·lit estant, descobrint que l’ indret és frontissa de sis divisions administratives, tres províncies i tres comunitats autònomes a part de municipis d’ aquells amb una densitat de població baixíssima en termes municipals immensos. Una localització perfecte perquè ningú se n’ ocupi, ni posi el nas on cal discreció.
Vaig pensar que si jo volgués tenir lleons aquell seria un bon emplaçament i ja vaig començar a elucubrar com m’ ho faria.
Buscaria una finca grossa per la zona - he mirat preus i són raonablement assequibles – en algun dels molts congostos inhòspits i deshabitats que hi ha a les contrades, d’ accés difícil i allunyat de cap ruta transitada. Sense massa interès paisatgístic ni res que convidi a anar-hi a fer un volt o un berenar.
Caçar lleons ha de ser una cosa que deu fer trempar força a la gent que li agrada la caça major, fer-ho a l’ Àfrica és car, complicat i vigilat. Fer-ho a Europa a poca estona de l’ aeroport de Castelló o del de Reus seria fantàstic per aquests individus, que tenen la cacera com un hobbie i feinegen en d’ altres menesters . De ben segur que n’ hi ha de disposats a pagar-ne un bon feix per abatre’ls i tota la festa i gaudi que això els significa. Que sigui il·legal ja és el de menys, això queda assumit en el planteig tarifari.
Pel que he vist en algun reportatge d’ aquests que fan a l’ hora de la migdiada, els lleons i sobretot les lleones, són gregaris i viuen i cacen en comunitat i equip. Si tenen tall crien sense problemes i al preu que van les cabres, en contraposició a les tarifes de la cacera, et pots permetre de tenir una altra finca amb la finalitat de nodrir-los amb carn fresca i rica en proteïnes. No cal pas pinso.
És possible que algú hagués tingut aquesta mateixa pensada? Quin perfil tindria per comptar amb les complicitats suficients com per censurar les imatges? Proper al Govern, o als Governs? A la Banca? Al joc? Seria un indret propietat dels serveis secrets per teixir complicitats internacionals?
Tot plegat ho veig més versemblant que no pas que gent que viu al territori confongui un lleó amb un cà.
Em va cridar força l’ atenció que la setmana passada es parlés d’ una lleona que voltava per la rodalia de la Sènia. Van sortir testimonis presencials que asseguraven haver-la vista. De tot plegat se’ns va acabar dient que havia estat un gos gros abatut al capvespre i malgrat que ens entaforen imatges de famolencs, mutilats, apallissats i moribunds sense cap mena de rubor a l’ hora del àpats...del gos de marres cap imatge, ni viu ni mort.
Aquest fet em va fer-me preguntar, perquè?
Com que aquella part del territori la desconec vaig fer un google maps per veure-ho d’ un satèl·lit estant, descobrint que l’ indret és frontissa de sis divisions administratives, tres províncies i tres comunitats autònomes a part de municipis d’ aquells amb una densitat de població baixíssima en termes municipals immensos. Una localització perfecte perquè ningú se n’ ocupi, ni posi el nas on cal discreció.
Vaig pensar que si jo volgués tenir lleons aquell seria un bon emplaçament i ja vaig començar a elucubrar com m’ ho faria.
Buscaria una finca grossa per la zona - he mirat preus i són raonablement assequibles – en algun dels molts congostos inhòspits i deshabitats que hi ha a les contrades, d’ accés difícil i allunyat de cap ruta transitada. Sense massa interès paisatgístic ni res que convidi a anar-hi a fer un volt o un berenar.
Caçar lleons ha de ser una cosa que deu fer trempar força a la gent que li agrada la caça major, fer-ho a l’ Àfrica és car, complicat i vigilat. Fer-ho a Europa a poca estona de l’ aeroport de Castelló o del de Reus seria fantàstic per aquests individus, que tenen la cacera com un hobbie i feinegen en d’ altres menesters . De ben segur que n’ hi ha de disposats a pagar-ne un bon feix per abatre’ls i tota la festa i gaudi que això els significa. Que sigui il·legal ja és el de menys, això queda assumit en el planteig tarifari.
Pel que he vist en algun reportatge d’ aquests que fan a l’ hora de la migdiada, els lleons i sobretot les lleones, són gregaris i viuen i cacen en comunitat i equip. Si tenen tall crien sense problemes i al preu que van les cabres, en contraposició a les tarifes de la cacera, et pots permetre de tenir una altra finca amb la finalitat de nodrir-los amb carn fresca i rica en proteïnes. No cal pas pinso.
És possible que algú hagués tingut aquesta mateixa pensada? Quin perfil tindria per comptar amb les complicitats suficients com per censurar les imatges? Proper al Govern, o als Governs? A la Banca? Al joc? Seria un indret propietat dels serveis secrets per teixir complicitats internacionals?
Tot plegat ho veig més versemblant que no pas que gent que viu al territori confongui un lleó amb un cà.
dimarts, 8 de setembre del 2009
Ryan & Rcat (iII)
Els resultats inicials eren prometedors, no només econòmicament, la gent veia els Ryan com herois per aconseguir de fer bons preus (£70) amb molt bon servei a bord i alhora plantar cara a les companyies de bandera i a les autoritats governamentals.
Hi va haver el cas paradigmàtic de l’ aeroport de Knock, en un indret lluny de tot arreu, al pobríssim oest de l’ illa, construït per un capellà que ells es van comprometre’s a explotar malgrat tots els impediments de les autoritats de l’ aviació civil. Ho van haver de fer amb un estúpid requeriment d’ stop&go a Dublin.
Al 1986 quan es commemorava el 50 aniversari d’ Air Lingus, els Ryan, van inserir un anunci en premsa felicitant-los per l’ efemèride i acompanyant-ho amb la foto d’ un pastís d’ aniversari...on hi mancava un bon tall.
Van explotar també els aeroports de Galway i Shannon, ja disposaven de cinc aparells i cobrien un total de 27 rutes.
Del 1985 al 1989 es va incrementar els passatgers de 1,85M a 4,2M. El tràfic en ferrys va caure vertiginosament.
El govern llavors va instituir una política de “separar” rutes, a Aer Lingus li van deixar Londres (Gatwick i Heathrow), Manchester i Paris. Als Ryan se’ ls va deixar volar a Luton,Stansted de Londres, a Liverpool i Múnic. Un desastre, malgrat el qual, els treballadors i l’ empresa de bandera van fer molt de rebombori esputant que el govern beneficiava les empreses privades.
Els Ryan van començar a perdre diners a cabassos fins a la fatídica nit de gener de 1991 quan, al llindar de la fallida, havien de pagar £34.000 a l’ aeroport de Dublin en un termini de dues hores... i no les tenien. Havien injectat a l’ empresa més de £20M el darrers anys... però la caixa havia quedat eixuta.
Durant aquelles dues llargues hores van estar reunits, hi havia l’ urgència financera immediata però també calia replantejar el negoci o fermar-lo.
Una de les possibilitats era fer de companyia secundària als vols que arribaven dels USA. Una altra possibilitat era retallar serveis extres (tot era 1ª classe, fins llavors) i les tarifes espectacularment, tal i com havia aconseguit de fer Southwest Airlines a Amèrica. Una tercera era optar per oferir un servei de business i tarifa alta.
El novembre de 1990 la, llavors, CE va introduir reformes liberalitzadores que podien aprofitar.
El 1987 BA va sortir exitosament a borsa, AL continuava sent propietat del govern que era qui li finançava les pèrdues.
Finalment, la família Ryan va injectar les £34.000 de marres, van ascendir també a un jove de 29 anys, l’ O’Leary, de director financer a sotsdirector executiu.
Sota el seu comandament, l’ empresa, va retallar radicalment els costos i les rutes deficitàries. L’ enfocament anterior vers el client va ser substituït per una obsessió per l’ efectiu. Tota atenció durant el vol, ja fos cafè o sandvitxos de franc, es van eliminar. Els esforços per incrementar les vendes, a bord, de productes lliures d’ impostos es van multiplicar fins esdevenir una font d’ ingressos cabdal per la companyia. Es va renegociar la retribució al personal per reflexar- hi la productivitat, no només en hores treballades, sinó també amb vendes efectives de productes tax-free. Es va llogar l’ espai de darrera del seients per fer-hi publicitat, i fins i tot el mateix cos de l’ avió.
Tant com eliminaven les atencions, baixaven les tarifes...el volum de passatgers va créixer vertiginosament...malgrat que havien d’ anar caminant per la pista fins a peu d’ avió.
Cap a l’ any 1992 l’ empresa va tornar a ser rendible i hi va romandre.
L’ any 1994, en plena crisi, va renovar tota la flota a Boeing 737, després de feixugues negociacions entre Boeing i Airbus. Rebaixa del preu tarifat...50%.
A l’ any 1999 ja era una de les més rendibles del món, amb només 150 vols diaris a 13 indrets d’ UK, 4 d’ Irlanda i 16 de l’ Europa continental, vols de poc més de 500km com a màxim, fent ús d’ aeroports allunyats del centre, poc concorreguts, gens congestionats, on podien aterrar i emprendre el vol sense endarreriments, en un temps mitjà de 25 minuts entre desembarcar, condicionar, carregar de combustible i embarcar de nou per reemprendre de nou el vol.
Abans d’ obrir una nova ruta, Ryanair, negocia amb les autoritats de l’ aeroport per obtenir uns baixos costos per aterrar-hi o enlairar-se’n, costos baixos totals i d’ altres incentius. La companyia negocia i renegocia amb nombrosos aeroports de manera simultània. De fet han aconseguit que diversos aeroports els paguin per servir les seves destinacions.
No obren mai una destinació sinó estimen perspectives de creixement mínimes del 100% el segon any d’ operar-hi.
Aquest estiu he tingut l’ oportunitat d’ assistir a tres actes públics reagrupats, el primer que sorprèn és l’ austeritat de l’ escenari, de la posada en escena, sense pantalles de plasma ni confetti, ni globus ni cap parafernàlia accessòria...una simple taula, una cadira i una Senyera estelada. Un discurs directe i franc, un torn de preguntes obert a la concurrència que sempre omple la sala i respostes in situ, en viu i en directe... una entonació dels Segadors a peu dret i, això sí, una simpàtica i necessària col.lecta de diners per finançar l’ acte .
Toquen, i molt, de peus a terra. En passarem via.
Salut i independència,
Cesc.
Hi va haver el cas paradigmàtic de l’ aeroport de Knock, en un indret lluny de tot arreu, al pobríssim oest de l’ illa, construït per un capellà que ells es van comprometre’s a explotar malgrat tots els impediments de les autoritats de l’ aviació civil. Ho van haver de fer amb un estúpid requeriment d’ stop&go a Dublin.
Al 1986 quan es commemorava el 50 aniversari d’ Air Lingus, els Ryan, van inserir un anunci en premsa felicitant-los per l’ efemèride i acompanyant-ho amb la foto d’ un pastís d’ aniversari...on hi mancava un bon tall.
Van explotar també els aeroports de Galway i Shannon, ja disposaven de cinc aparells i cobrien un total de 27 rutes.
Del 1985 al 1989 es va incrementar els passatgers de 1,85M a 4,2M. El tràfic en ferrys va caure vertiginosament.
El govern llavors va instituir una política de “separar” rutes, a Aer Lingus li van deixar Londres (Gatwick i Heathrow), Manchester i Paris. Als Ryan se’ ls va deixar volar a Luton,Stansted de Londres, a Liverpool i Múnic. Un desastre, malgrat el qual, els treballadors i l’ empresa de bandera van fer molt de rebombori esputant que el govern beneficiava les empreses privades.
Els Ryan van començar a perdre diners a cabassos fins a la fatídica nit de gener de 1991 quan, al llindar de la fallida, havien de pagar £34.000 a l’ aeroport de Dublin en un termini de dues hores... i no les tenien. Havien injectat a l’ empresa més de £20M el darrers anys... però la caixa havia quedat eixuta.
Durant aquelles dues llargues hores van estar reunits, hi havia l’ urgència financera immediata però també calia replantejar el negoci o fermar-lo.
Una de les possibilitats era fer de companyia secundària als vols que arribaven dels USA. Una altra possibilitat era retallar serveis extres (tot era 1ª classe, fins llavors) i les tarifes espectacularment, tal i com havia aconseguit de fer Southwest Airlines a Amèrica. Una tercera era optar per oferir un servei de business i tarifa alta.
El novembre de 1990 la, llavors, CE va introduir reformes liberalitzadores que podien aprofitar.
El 1987 BA va sortir exitosament a borsa, AL continuava sent propietat del govern que era qui li finançava les pèrdues.
Finalment, la família Ryan va injectar les £34.000 de marres, van ascendir també a un jove de 29 anys, l’ O’Leary, de director financer a sotsdirector executiu.
Sota el seu comandament, l’ empresa, va retallar radicalment els costos i les rutes deficitàries. L’ enfocament anterior vers el client va ser substituït per una obsessió per l’ efectiu. Tota atenció durant el vol, ja fos cafè o sandvitxos de franc, es van eliminar. Els esforços per incrementar les vendes, a bord, de productes lliures d’ impostos es van multiplicar fins esdevenir una font d’ ingressos cabdal per la companyia. Es va renegociar la retribució al personal per reflexar- hi la productivitat, no només en hores treballades, sinó també amb vendes efectives de productes tax-free. Es va llogar l’ espai de darrera del seients per fer-hi publicitat, i fins i tot el mateix cos de l’ avió.
Tant com eliminaven les atencions, baixaven les tarifes...el volum de passatgers va créixer vertiginosament...malgrat que havien d’ anar caminant per la pista fins a peu d’ avió.
Cap a l’ any 1992 l’ empresa va tornar a ser rendible i hi va romandre.
L’ any 1994, en plena crisi, va renovar tota la flota a Boeing 737, després de feixugues negociacions entre Boeing i Airbus. Rebaixa del preu tarifat...50%.
A l’ any 1999 ja era una de les més rendibles del món, amb només 150 vols diaris a 13 indrets d’ UK, 4 d’ Irlanda i 16 de l’ Europa continental, vols de poc més de 500km com a màxim, fent ús d’ aeroports allunyats del centre, poc concorreguts, gens congestionats, on podien aterrar i emprendre el vol sense endarreriments, en un temps mitjà de 25 minuts entre desembarcar, condicionar, carregar de combustible i embarcar de nou per reemprendre de nou el vol.
Abans d’ obrir una nova ruta, Ryanair, negocia amb les autoritats de l’ aeroport per obtenir uns baixos costos per aterrar-hi o enlairar-se’n, costos baixos totals i d’ altres incentius. La companyia negocia i renegocia amb nombrosos aeroports de manera simultània. De fet han aconseguit que diversos aeroports els paguin per servir les seves destinacions.
No obren mai una destinació sinó estimen perspectives de creixement mínimes del 100% el segon any d’ operar-hi.
Aquest estiu he tingut l’ oportunitat d’ assistir a tres actes públics reagrupats, el primer que sorprèn és l’ austeritat de l’ escenari, de la posada en escena, sense pantalles de plasma ni confetti, ni globus ni cap parafernàlia accessòria...una simple taula, una cadira i una Senyera estelada. Un discurs directe i franc, un torn de preguntes obert a la concurrència que sempre omple la sala i respostes in situ, en viu i en directe... una entonació dels Segadors a peu dret i, això sí, una simpàtica i necessària col.lecta de diners per finançar l’ acte .
Toquen, i molt, de peus a terra. En passarem via.
Salut i independència,
Cesc.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)