He passat un parell de setmanes del que se’n diu; sepultat de feina, fins al punt de deixar abandonat aquest vostre bloc. Us en demano disculpes.
Malgrat tot, he tingut l’ oportunitat de compartir tovalles i vetllades amb gent força interessant, sobretot en voldria destacar un d’ Israel amb qui una ferotge negociació va gestar una nova i bonica amistat. Pronostico que duradora.
N’ Avishay, n’ hi diré així tot i que no se’ n diu, és nét d’ un dels integrants del primer govern del seu país, que liderava en Ben Gurion, jo el coneixia de feia temps però desconeixia els seus ancestres fins dissabte al vespre, quan sortint de futbol vam anar tot el grup a sopar i després ell i jo a fer una tassa.
Deixàrem de banda la feina, i vàrem encetar una conversa política, primer sobre l’ Orient Mitjà actual i després sobre Israel i Catalunya. L’ home és una enciclopèdia del sionisme i li vaig demanar que em deixés prendre notes del que em deia, sobretot, a partir de que comencés a fer paral·lelismes entre el nostre independentisme actual i el naixement del seu estat.
Va començar per dir-me que no érem conscients de com de bé ho teníem els catalans, que disposàvem no només d’ una Nació, sinó també d’ un territori i un entorn democràtic on ja hi vivíem. Ens venia a dir que si no érem lliures era perquè no ho volíem prou. Vaig quedar corprès, era categòric. Cartesià.
Per la meva banda vaig balbucejar quatre excuses inconsistents, no tenia paraules, i li vaig demanar que m’ expliqués com s’ ho havien fet els amics patriotes del seu avi per fer-se pròspers i lliures.
Va començar per en Theodor Herzl, un corresponsal d’ un rotatiu de Viena enviat a París a finals del XIX, qui per lliure, va fer un article al Jewish Chronicle de Londres, el que avui dia seria un simple post en un bloc patriòtic, vaja.
L’ article venia a dir que la nació jueva s’ havia intentat integrar als diferents països només demanant que se’ ls respectés les creences i tradicions dels seus ancestres, sense molestar a ningú, i ajudant a enriquir l’ economia del país d’ acollida, no se n’ havien pas ensortit. Deia també, que era arribat el moment de tenir un territori pel seu poble. Molts jueus van riure’ s d’ ell al considerar-lo un utòpic. Fins i tot la Comissió Econòmica dels Rabins d’ Alemanya va refusar oficialment l’ idea...van dir “pregarem per mantenir allunyats els fins sionistes, per responsabilitat religiosa i amor a la Pàtria”. Us sona?
De totes maneres no es rendeix i, l’ Agost de 1897, fan un congrés sionista a Basilea, on hi posen les bases de la construcció nacional. Tot i que l’ immensa majoria de jueus europeus eren pobres de solemnitat, en Herzl va anar a veure en Chamberlain, ministre de les colònies britànic, amb l’ intenció de comprar Uganda per establir-hi el seu poble, els seus compatriotes ho van refusar. En Herzl va morir, prematurament, als 44 anys. No sense abans, però, comprar terres a Palestina.
En Noah, un altre patriota, aquest instal.lat als USA, va comprar l’ illa Grand Island, prop de les Niagra Falls a NY, per construir- hi Ararat, una ciutat d’ acollida pels jueus expulsats de diferents estats...no va tenir èxit. Els compatriotes no hi anaren.
Va ser Weizmann, un catedràtic de bioquímica, qui, esperonat per un Churchill necessitat d’ acetona pels canons de la flota, va aconseguir obtenir-la per mitjà de castanyes silvestres...ja m’ explicareu !
Quan agraït, en Churchill, li va demanar què volia, el patriota Weizmann “només “ va demanar una Pàtria pel seu poble.
Amb l’ ajut polític de Lord Rothschild es va obtenir la cèlebre declaració de Belfur, que els concedia la possibilitat d’ instal.lar-se a la Palestina Britànica.
El 1920 la conferència sionista reunida a Londres va elegir en Weizmann com a President de l’ organització. Tot semblava anar ben encarrilat fins que al 1939, amb els britànics tips del terrorisme àrab, hi capitulen i promulguen el Llibre Blanc que conté una declaració on es diu que no és intenció d’ Anglaterra fer de Palestina un estat jueu.
A la Cambra dels Comuns en Churchill ho qualifica d’ “incompliment d’ una promesa solemne”...com dos segles abans havia fet el Duc de Marlborough, el seu revesavi, amb els catalans. La roda sionista havia entrat, però, a l’ alta política internacional.
Comença la II GM i 130.000 jueus es presenten voluntaris per lluitar al costat dels britànics contra el feixisme, Ben Gurion declara:
“Combatrem al costat d’ Anglaterra com si no existís cap Llibre Blanc, i lluitarem contra el Llibre Blanc com si no existís cap guerra”.
El 1947 el govern anglès decideix abandonar el seu mandat i presenta el problema de Palestina a les Nacions Unides. L’ ONU el 29 de novembre del 47 divideix Palestina en dos estats, el 14 de Maig del 48 Ben Gurion proclama a Tel Aviv el nou Estat d’ Israel... al cap de pocs dies els estats àrabs els declaren la guerra... se’ n surten i el 14 de febrer del 49 a Jerusalem es fa l’ Assemblea Constituent d’ on surt la Knesset, el Parlament.
El Dr.Weizmann és el primer President i en Ben Gurion el seu Primer Ministre.
Ho havien assolit, el 1950 es decreta la Llei del Retorn, tot jueu té dret a emigrar a Israel. Erez Israel. Com havia pronosticat Ezequiel 37, 21.
N’ Avishay em va commoure, em va deixar ben convençut que allò que val és la consciència de no ser res, si no s’ és poble.
Salut i independència,
Cesc.
Malgrat tot, he tingut l’ oportunitat de compartir tovalles i vetllades amb gent força interessant, sobretot en voldria destacar un d’ Israel amb qui una ferotge negociació va gestar una nova i bonica amistat. Pronostico que duradora.
N’ Avishay, n’ hi diré així tot i que no se’ n diu, és nét d’ un dels integrants del primer govern del seu país, que liderava en Ben Gurion, jo el coneixia de feia temps però desconeixia els seus ancestres fins dissabte al vespre, quan sortint de futbol vam anar tot el grup a sopar i després ell i jo a fer una tassa.
Deixàrem de banda la feina, i vàrem encetar una conversa política, primer sobre l’ Orient Mitjà actual i després sobre Israel i Catalunya. L’ home és una enciclopèdia del sionisme i li vaig demanar que em deixés prendre notes del que em deia, sobretot, a partir de que comencés a fer paral·lelismes entre el nostre independentisme actual i el naixement del seu estat.
Va començar per dir-me que no érem conscients de com de bé ho teníem els catalans, que disposàvem no només d’ una Nació, sinó també d’ un territori i un entorn democràtic on ja hi vivíem. Ens venia a dir que si no érem lliures era perquè no ho volíem prou. Vaig quedar corprès, era categòric. Cartesià.
Per la meva banda vaig balbucejar quatre excuses inconsistents, no tenia paraules, i li vaig demanar que m’ expliqués com s’ ho havien fet els amics patriotes del seu avi per fer-se pròspers i lliures.
Va començar per en Theodor Herzl, un corresponsal d’ un rotatiu de Viena enviat a París a finals del XIX, qui per lliure, va fer un article al Jewish Chronicle de Londres, el que avui dia seria un simple post en un bloc patriòtic, vaja.
L’ article venia a dir que la nació jueva s’ havia intentat integrar als diferents països només demanant que se’ ls respectés les creences i tradicions dels seus ancestres, sense molestar a ningú, i ajudant a enriquir l’ economia del país d’ acollida, no se n’ havien pas ensortit. Deia també, que era arribat el moment de tenir un territori pel seu poble. Molts jueus van riure’ s d’ ell al considerar-lo un utòpic. Fins i tot la Comissió Econòmica dels Rabins d’ Alemanya va refusar oficialment l’ idea...van dir “pregarem per mantenir allunyats els fins sionistes, per responsabilitat religiosa i amor a la Pàtria”. Us sona?
De totes maneres no es rendeix i, l’ Agost de 1897, fan un congrés sionista a Basilea, on hi posen les bases de la construcció nacional. Tot i que l’ immensa majoria de jueus europeus eren pobres de solemnitat, en Herzl va anar a veure en Chamberlain, ministre de les colònies britànic, amb l’ intenció de comprar Uganda per establir-hi el seu poble, els seus compatriotes ho van refusar. En Herzl va morir, prematurament, als 44 anys. No sense abans, però, comprar terres a Palestina.
En Noah, un altre patriota, aquest instal.lat als USA, va comprar l’ illa Grand Island, prop de les Niagra Falls a NY, per construir- hi Ararat, una ciutat d’ acollida pels jueus expulsats de diferents estats...no va tenir èxit. Els compatriotes no hi anaren.
Va ser Weizmann, un catedràtic de bioquímica, qui, esperonat per un Churchill necessitat d’ acetona pels canons de la flota, va aconseguir obtenir-la per mitjà de castanyes silvestres...ja m’ explicareu !
Quan agraït, en Churchill, li va demanar què volia, el patriota Weizmann “només “ va demanar una Pàtria pel seu poble.
Amb l’ ajut polític de Lord Rothschild es va obtenir la cèlebre declaració de Belfur, que els concedia la possibilitat d’ instal.lar-se a la Palestina Britànica.
El 1920 la conferència sionista reunida a Londres va elegir en Weizmann com a President de l’ organització. Tot semblava anar ben encarrilat fins que al 1939, amb els britànics tips del terrorisme àrab, hi capitulen i promulguen el Llibre Blanc que conté una declaració on es diu que no és intenció d’ Anglaterra fer de Palestina un estat jueu.
A la Cambra dels Comuns en Churchill ho qualifica d’ “incompliment d’ una promesa solemne”...com dos segles abans havia fet el Duc de Marlborough, el seu revesavi, amb els catalans. La roda sionista havia entrat, però, a l’ alta política internacional.
Comença la II GM i 130.000 jueus es presenten voluntaris per lluitar al costat dels britànics contra el feixisme, Ben Gurion declara:
“Combatrem al costat d’ Anglaterra com si no existís cap Llibre Blanc, i lluitarem contra el Llibre Blanc com si no existís cap guerra”.
El 1947 el govern anglès decideix abandonar el seu mandat i presenta el problema de Palestina a les Nacions Unides. L’ ONU el 29 de novembre del 47 divideix Palestina en dos estats, el 14 de Maig del 48 Ben Gurion proclama a Tel Aviv el nou Estat d’ Israel... al cap de pocs dies els estats àrabs els declaren la guerra... se’ n surten i el 14 de febrer del 49 a Jerusalem es fa l’ Assemblea Constituent d’ on surt la Knesset, el Parlament.
El Dr.Weizmann és el primer President i en Ben Gurion el seu Primer Ministre.
Ho havien assolit, el 1950 es decreta la Llei del Retorn, tot jueu té dret a emigrar a Israel. Erez Israel. Com havia pronosticat Ezequiel 37, 21.
N’ Avishay em va commoure, em va deixar ben convençut que allò que val és la consciència de no ser res, si no s’ és poble.
Salut i independència,
Cesc.
