dilluns, 29 de desembre del 2008

Unmade in Zhejiang & Catalunya.



Aquest dies de pas de l’ equador del tripi reloaded (ja van cinc anys de sociatisme a Palau), es celebren també trenta anys de la derrota de la Xina maoista i la victòria de Deng Xiaoping i el seu “un país dos sistemes” que en diuen ells.
Al congrés del Partit Comunista xinès del 18 al 22 de desembre de 1978 es van prendre els primers passos allunyant-se de la col·lectivització agrària; procés que amb el temps va anar privatitzant grans conglomerats industrials administrats per l’ Estat, es van deixar de subvencionar productes deixant-los cotitzar a preus de mercat i reduint el ferri control de l’ Estat sobre el sistema financer.
A nivell territorial es va cedir la recaptació i l’ administració impositiva a cada una de les províncies (concert econòmic), generant una veritable competència fiscal. I un creixement econòmic i de benestar inaudit en el gegant asiàtic adormit.
La Xina empobrida del 1978 ha doblat el seu PIB cada 7 anys des de llavors.

El maltractament històric a Zhejiang té moltes similituds amb el patit, històricament, per Catalunya, la seva proximitat geogràfica a Taiwan, entrada natural del illencs en cas d’ invasió, l’ havia allunyat de les inversions comunistes de Mao, com la prohibició de comerciar directament amb Amèrica fins a Carles III havien fet florir la indústria catalana en el seu moment. És també com Catalunya un indret pobre en recursos naturals i muntanyós, circumstància que en fa difícils les comunicacions viàries amb el continent. Té sortida al mar, això sí, i una gent d’ esperit emprenedor i pencaire per naturalesa.

Avui a Zhejiang hi ha més de 300.000 petites i mitjanes indústries privades, que pateixen i força l’ alentiment econòmic i la contracció de la demanda global. Els empresaris de Wenzhou, la capital, es queixen que el sistema financer els eixuga el crèdit, que hi ha un nou intervencionisme estatal que prioritza l’ injecció financera a la vetusta i poc competitiva gran indústria paraestatal, en comptes de fer-ho a la petita, dinàmica i emprenedora indústria exportadora privada.
A tot Xina existeixen unes entitats no legals o no oficialment reconegudes, un sistema financer paral·lel que canalitza l’ estalvi cap a l’ inversió, són les seves micro caixes d’ estalvis, tolerades però sense aprovació formal per part de les autoritats, són qui han servit, els darrers anys, recursos financers per engegar els negocis, però incapaces, avui, de finançar el circulant de les empreses consolidades.
Els empresaris lluiten per la seva legalització, per un sistema financer no intervingut...

A diferència de Guangdong (Canton) molt més coneguda, per ser el rere país de Hong Kong, a Zhejiang no hi ha hagut bancarrotes sonades, no han tingut tanta repercussió als mass media...però també hi són, naturalment. Allà també passa com aquí que només sentim el soroll de les grans fallides i no el remor dels centenars d’ empreses que en pateixen les conseqüències, els “danys col·laterals”, per dir-ho en aquest simpàtic terme, d’ intel·ligència militar (¿?). Si és possible que la intel·ligència sigui militar.

És paradigmàtic el fenomen que està succeint les darreres setmanes, les empreses privades, engegades des del no res per jovent emprenedor, estan buscant, desesperadament, “socis” del Partit Comunista, que amb els seus contactes a l’ Administració i per tant amb el sistema financer legal, els permetin accedir a línees de crèdit per mantenir els compromisos adquirits amb treballadors, clients i proveïdors. Una veritable perversió. Un retorn a l’ intervencionisme per la via indirecta. Un germen, un detonant per la revolta burgesa, un veritable perill pel PCX.

Fins i tot el President Hu Jintao ha advertit als capitostos del Partit :
“Mantenir estable i net el sistema econòmic és un test...un test per demostrar la capacitat del Partit per mantenir-se al govern”. És conscient del que li pot venir.

A Catalunya no sé ben bé si els qui ens governen són conscients del mal que la seva inacció fa al teixit productiu del País, de la quantitat de projectes que queden al calaix sine die per la seva erràtica política en infraestructures. De la quantitat d’ empreses que decideixen no invertir o directament marxar per la manca de seriositat governamental. De la quantitat d’ inversió estrangera que es perd per la manca de determinació... això sense comptar la pèrdua de competitivitat de les que sobreviuen aquí.
A diferència del que passa a la Xina, als neomaoistes del Principat, no els veig gens preocupats, no són conscients del tsunami que els pot escombrar...

Salut i independència,
Cesc.

dijous, 25 de desembre del 2008

Vaca Suïssa & Emili Valdero


Abans d’ ahir va saltar la notícia de la dimissió irrevocable de l’ Emili Valdero, un gran patriota, un home compromès amb el País i seu alliberament del jou d’ ecspanya.
Un home molt i molt preparat, doctor en Economia i diplomat en estadística, pel que m’ han dit joves companys de feina, que el van tenir a l’ ESADE, a més a més gran pedagog, un home que sap com fer interessant i amena assignatures com la teoria econòmica. Una joia en un govern ple a vessar d’ indocumentats i arribistes incompetents, sense més bagatge que la militància a unes sigles ni més criteri que l’ estricta obediència a les directrius d’ unes cúpules desnortades.
N’ Emili ha dit prou, ha denunciat l’ absoluta supeditació d’ ERC als sociates i el desgovern i manca absoluta de patriotisme que aquest entreguisme cofoi significa.
El gest, per la meva manera de veure les coses, no només l’ honora per la valentia de la decisió, plantar i fugir del caliu del poder no és fàcil, sinó que a més a més el dignifica, al prioritzar la coherència per damunt de la confortabilitat i l’ abric d’ un càrrec amb dotació pressupostària generosa tot i que escapçada.
La seva decisió m’ ha recordat aquella rebel·lia de Pere Quart contra el romanticisme bucòlic de Maragall i la seva Vaca Cega, aquell saber posar les coses al seu lloc. En un Partit, el nostre, ple de vaques sagrades absolutament cegues, calen vaques amb mala llet que evidenciïn la realitat. Amb fets, i no pas només amb mots.
Us en deixo el poema, per si algú el vol fer servir de dècima de Nadal.
Passeu unes bones festes.
Salut i independència,
Cesc.


VACA SUÏSSA
Quan jo m' esmerço en una causa justa
com mon Tell sóc adusta i arrogant:
prou, s' ha acabat! Aneu al botavant
vós i galleda i tamboret de fusta.
La meva sang no peix la noia flaca
ni s' amistança amb el cafè pudent.
Vós no sou qui per grapejar una vaca,
ni un àngel que baixés expressament.
Encara us resta la indefensa cabra,
que sempre ha tingut l' ànima d' esclau.
A mi no em muny ni qui s' acosti amb sabre!
Tinc banyes i escometo com un brau.
Doncs, ja ho sabeu! He pres el determini,
l' he bramulat per comes i fondals,
i no espereu que me' n desencamini
la llepolia d' un manat d' alfals.
Que jo mateixa, si no fos tan llega,
en lletra clara contaria el fet.
Temps era temps hi hagué la vaca cega:
jo sóc la vaca de la mala llet.
JOAN OLIVER [PERE QUART] (1899-1986)

divendres, 19 de desembre del 2008

Habibi & Finançament.


Volia fer-vos saber a tots, abans de res, que el Decidit ha estat enllaçat al Singular Digital, tot un honor per qui l’ escriu.

Aquests dies a les empreses anem de bòlit amb pressupostos i planificacions, avui el post anirà una mica per aquí, sobretot per aquells prudents financers que van agafant més i més protagonisme amb la conjuntura d’ incertesa actual.
La comptabilitat de costos té un triple objectiu: presa de decisions, avaluació de resultats i valoració de les existències. Simplificant una mica, podríem dir que tant la valoració d’ stocks com la presa de decisions es fan en funció dels costos unitaris, mentre que l’ avaluació de resultats a partir dels comptes departamentals o de l’ estructura organitzativa en general.
Els costos unitaris es composen principalment de directes i indirectes, els directes són clars, fàcilment identificables, tants caps tants barrets. Els indirectes requereixen de criteri i són la font de moltes discussions entre diferents departaments durant aquests dies, cal veure a qui se li penja la llufa dels recursos productius ociosos...o el sou del Director General, per exemple.

L’ altre dia a Manama, Bahrein, fent una copa amb un financer, en un local que havíem sovintejat, vaig copsar que hi tenien avellanes de Reus pelades i en bossetes, en vaig demanar un parell, que ens van portar en un cistellet, i vaig felicitar al propietari de l’ establiment per la iniciativa. Es va engegar una conversa, on el compta-duros va prendre la iniciativa, que més o menys va anar així:

Financer (F) : Vostè és conscient de què li costen les avellanes?

Propietari (P) : Res, gairebé res, amic meu, només hi tinc que guanys. Bé, vaig haver de comprar els cistellets per 10 €, i per les avellanes en pago 0,12€ per bosseta i les venc a 1€. En tinc 100 bosses. Aviat hauré recuperat l’ inversió. En venc 7 cada dia i creixent!

F: A vostè li manca realisme, habibi, no és conscient de les complexitats financeres implicades en el tema. Li manca precisió, exactitud.

El propietari va mirar-se’l estorat. No l’ acabava d’ entendre. Movia el cap rítmicament.

F: Per ser precís, ha de considerar les avellanes a l’ àmbit global de l’ empresa, hi ha d’ imputar una part de les despeses generals; de la llum, de l’ aire condicionat, de les cambreres, del cocteler...

P: Del cocteler? Però què hi té veure el cocteler? Si ni ho sap que tenim avellanes!

F: Sigui conseqüent. Els clients venen al seu local a prendre un combinat, que els hi fa el cocteler, i és llavors que demanen unes avellanes per acompanyar el còctel. Per tant ha de carregar-hi una part del seu sou. Em manquen dades, però pel cap baix hi ha de carregar uns 500€ a les avellanes.

P: 500€ de despeses generals a les avellanes?

F:Bé per ser més precisos, la quantitat ha de ser major, ja que vostè fa fregar el terra i els banys cada dia, renova la música ambiental, obsequia la policia local amb una ampolleta de conyac perquè no l’ emprenyin...uns 650€ estimo a manca de més dades.

P: Caram, el venedor d’ avellanes, un home molt trempat de Reus, em va dir que em serien altament rentables les avellanes!

F:Però aquell home, habibi, és un comercial i no un financer !. Ha de ser conscient que la seva línea d’ avellanes no és econòmicament viable. És un focus de pèrdues. Vostè té un bon problema, una via oberta sota la línea de flotació del negoci que cal aturar.

P: Vatua el món dolent! Quantes bosses haig de vendre? 50 cada dia?

F: Bon amic, vostè no acaba de fer-se càrrec de la magnitud de la tragèdia, si augmenta les vendes li augmentaran els costos operatius. La comptabilitat és taxativa en això “ quan augmenta una certa activitat, ha de suportar més despeses generals”. No, augmentar les vendes no li serveix!

P: Casum l’ olla! Així què puc fer?

F: Bé, podria començar per reduir l’ estructura de costos de les operacions.

P: Menys mal! I per on començo?

F: Bé, veig que em va entenent, hauria de començar per canviar de local, busquin un de lloguer més assequible, redueixi els sous del personal i desfaci’s de qui sigui prescindible, netegi els banys només un cop per setmana i fregui el terra un cop cada quinze dies. Hauria també de vendre les bosses d’ avellanes a 6€, si no hi vol perdre fins la camisa.

P: Però a sis euros qui me les comprarà? No és millor que les llenci a les escombraries?

F: S’ ho pot permetre?

P: Per descomptat, els 12 cistellets em van costar 120€ i les 100 bossetes 12€ més. Ho perdré, però m’ oblidaré d’ aquest maleït negoci.
F: No és pas tant senzill, vostè ja està en aquest negoci, en el mateix moment que els llenci vostè afegirà 650€ de despeses generals a la resta de la seva activitat. Sigui realista. S’ ho pot permetre?

P: Malviatge! Tant bon negoci com pensava que jo feia! I una mica més i m’ arruïno!

F:Aquesta és la nostra missió a la vida, habibi, dissipar els miratges del que són víctimes un, malauradament elevat, nombre d’ empresaris i directius.

Sembla que el nostre al.lòcton President, al Japó, no en va tenir prou per fer-se’n càrrec de la seva incompetència manifesta, diu que dissabte vol anar a Madrid a desencallar el finançament...a reduir l’ espoli. Ja veure’ m quines noves ens porta...i quines repercussions en té.

Salut i independència,
Cesc.

diumenge, 14 de desembre del 2008

Areté & tripi.

Va ser Homer qui primer va anomenar Areté a l’ autosuficiència de l’ individu, la suprema virtut humana, l’ home complet de Plató i Aristòtil. A Àtica era habitual trobar gent capaç d’ enraonar amb criteri de qualsevol cosa...
Després de la guerra amb Esparta, el roc a la faixa que més bé havia sabut desar Atenes era el Dracma, inalterat malgrat totes les vicissituds. Els successius governs tant de dretes com d’ esquerres, ho havien abocat tot, sense manies, al forn de la guerra. Però s’ havien negat, això sí, a desvalorar- la amb l’ inflació. El seu contravalor en plata es va mantenir inalterat.
El d’ Atenes era encara l’ únic sistema bancari organitzat racionalment. Tot el comerç internacional del Mediterrani era basat o garantit per la seva moneda.
Amb la guerra la majoria de pagesos havien abandonat el camp i anat cap a ciutat...com sempre l’ urbanisme va ser irreversible...
El banc d l’ Estat va subhastar les terres, que van passar a ser propietat d’ industrials, menestrals i explotadors miners, ara esdevinguts latifundistes, els camps treballats per mà d’ obra esclava.
La guerra havia creat escassetat de productes, amb la seva fi, els bancs van donar crèdit a tothom qui volgués vendre, a la gent amb iniciativa, perquè poguessin comprar allà on ho trobessin i distribuir-ho o vendre-ho allà on hi hagués necessitat, tant a ultramar com al rerepaís.
A part del benestar econòmic semblava que Àtica havia arribat a la sensatesa...però tot era aparença.
Aristòtil ens diu que hi havia un club aristocràtic, els membres del qual, es comprometrien, sota jurament, a obrar contra la col·lectivitat. Era la codificació del desordre i dels abusos, evasions i corrupcions eren la regla...Isòcrates diu més, diu que per trobar un patriota cal anar al cementiri. Plis-plas.
Com pot caure tant baix un país, tot un poble, que a la generació precedent havia estat el més vital del món?
Segurament hi ha una paraula antipatriòtica llavors i avui, que es va gestar en aquell desori KOSMÒPOLIS.
L’ agnosticisme polític, com es diria avui, el semenfotisme, havia passat de ser crim i immoralalitat, a ser el seu pa de cada dia. La gent es desentenia de la seva responsabilitat política i demogràfica...un Carpe Diem fastigosament sociata. La mort de l’ Areté.
Fins i tot Plató, en això, deixa a banda la seva xicra rima, i fa costat a Aristòtil i diu que una polis només es governa bé, quan els seus ciutadans es coneixen entre ells. Amb la discrepància i l’ unitat d’ acció es combat l’ abstencionisme i la deserció.
Contra l’ ignorància eixugadora, l’ enemic, no hi ha ciències i lletres ni dretes ni esquerres. Hi ha unitat. Patriotisme.

Als nostres dies la síndrome de l’ egoisme, reforçat per una sèrie de mitges veritats, s’ h apoderat de les nostres organitzacions, de la nostra societat i de les nostres ments. És necessari enfrontar-se a aquesta glorificació del seu interès propi i de les mentires amb les que es recolza.
La cobdícia va demanar a les empreses (només?) que oblidessin la responsabilitat social (electoral?) per generar, només, un bon valor per l’ accionista (militant?), considerant les cúpules (o executius ?) com els únics responsables del rendiment econòmic...obviant, expressament, una altra característica no menys humana, el COMPROMÍS...a la manera sociata.
Confonent la societat, il·lusionant-la amb uns no valors socials, només de l’ accionista (oi?), de la propietat, molta agressivitat, confosa amb un flux creixent de prosperitat.
Cal dir que més enllà del càlcul cal el criteri, i la situació viscuda dificulta discernir tant econòmicament com política entre costos a curt termini i valors essencials d’ arrels profundes.
Posant-nos avui tots a calcular, acabem obtenint una societat conspiradora...trobem que cal iniciativa individual...però englobada en un compromís social.
Curiosament, l’ accionista, ha vist una evolució financera i social no massa lògica...passant de la rere botiga a l’ aparador...tradicionalment els accionistes han estat perceptors residuals de les empreses, el lucre venia després dels compromisos, dels empleats. Avui és diferent. L’ empresa funciona darrera els beneficis sense la menor consideració (vegeu polítiques de dividends)...els desitjos dels accionistes han esdevingut necessitats.
A l’ economia moderna amb informació instantània, accés global al capital i gestió d’ accions per la xarxa, cada vegada menys accionistes estan vinculats a les empeses que posseeixen.
Als accionistes no els preocupa gota l’ empresa, ni els directius...ara als directius els preocupa i força els comportaments trimestrals de les accions...dels accionistes. Acaben confonent els terminis i les projeccions amb les necessiats...tot plegat amb la immediates curterminista.
Com a Àtica s’ ha trencat el pacte del compromís de seguretat amb el de lleialtat. Hi ha un graó...de terminis. Res més.
Salut i independència,
Cesc.

Ps: Post dedicat, des de Bahrein, a en Joliu i a tots els amics republicans que contents i conscientment enganyats donem i donarem suport al menor dels mals. Vagi des d’ aquí una abraçada. Disculpes a en Salvatore, el post no m’ ha deixat temps per dedicar a Flandes...però tranquil...aviat hi tornaré. Visqui Catalunya!

dimarts, 2 de desembre del 2008

Cafè & Tripi.





Hi ha empreses que sorprenen, no t’ expliques com algú, amb tant poc temps, pot fer una cosa semblant en un mercat tant madur com pot ser, per exemple, el del cafè.
Starbucks neix el 1971 al Pike Place Market de Seattle, com una botiga especialitzada a vendre grans de cafè aràbic als “puristes” del cafè. El 1982 després d’ un viatge a Europa d’ en Schultz, venedor i futur CEO de l’ imperi, i fascinat per la cultura del cafè a Itàlia, decideixen obrir la primera cafeteria prop de la botiga.
El mercat objectiu són gourmets de coll blanc, preferentment femenins, d’ entre 25 i 45 anys...al 1992 ja disposaven de 140 locals, i en Schultz decideix sortir a borsa, sense manies, va aconseguir 25M$ que va destinar a l’ expansió.
El 2002 ja era el més gran d’ USA, un terç de les cafeteries eren seves, amb uns índex de creixements mitjans acumulats del 40%, mentre els ingressos ho feien en un acumulat del 50% anual. 20M de clients, 5000 locals al món obrint un promig de 3 locals per dia. Semblava no tenir límits.
El més sorprenent és que no gastaven o invertien gairebé res en publicitat, es van centrar només en la qualitat del producte, del servei i de l’ atmosfera dels locals. Sempre cèntrics.
Paulatinament el perfil de client anava canviant, l’ atenció al client ja no podia ser personalitzada, la venda de cafè en gra va caure a un 10% del turn-over, es van incorporar màquines dispensadores, fins i tot wi-fi per la canalla...la senyora tocada, posada i llepafils que els havia fet grans pagant 5$ per un cafè o un frapuccino o fins i tot un Tofee Nut Latte, tot i sociològicament créixer en nombre, es veia substituïda per jovent que administraven una setmanada d’ estudiant o un sou mildolarista...van passar a competir amb el Dunkin-Donuts i el Mc.Donald’s. Amb la mediocritat la davallada. Van passar de ser percebuts com una empresa de qualitat, servei i exclusivitat, enfocada al client i al producte, a una simple organització amb voracitat pel lucre i l’ expansió desenfrenada.

Van malmetre la seva raó de ser, el seu fet diferencial, la seva autenticitat.

Als integrants del tripartit, sobretot a les crosses, els ha passat una cosa semblant, han supeditat el seu contingut ideològic a una simple gestió sota batuta sociata, és a dir, descremada. Han sotmès el seu discurs valent a una ignominiosa omertà, sense cap tipus de lideratge ni excel·lència gestora. Conceptes insípids que de no reconduir-los els portarà irremeiablement a l’ inexistència. Il·lusionar la seva bona gent només amb paraules boniques, amb un reguitzell de fets que les contradiuen, serà una missió impossible. Fins i tot contraproduent.
La clatellada està cantada, i com més perseverança i insistència en l’ error pitjors seran els resultats.
El problema serà que, a part d’ ells, qui en sortirà més perjudicat serà Catalunya.
Salut i independència,
Cesc.