El nomenament de l’ Oriol Junqueras com a candidat d’ ERC em va sorprendre, i per més voltes que hi dono no aconsegueixo d’ entendre com s’ ha deixat entabanar per una direcció, la calabresa, que té tota l’ estratègia supeditada a les directrius del sociatisme, que ell combat a Sant Vicenç. No entenc perquè es presta a fer-los un joc, que té descarada pinta d’ ensarronada.
No veig que el perfil del candidat es correspongui gaire massa amb la doctrina tripartita. Si l’ aposta de la direcció és donar força al perfil més d’ esquerres, associats al jacobins ecspanyols del psoe i als postcomunistes, ara fisiòcrates, d’ IC, com estan...què hi pinta aquí en Junqueras?
Com és que no s’ opta per un tipus amb el perfil de Tardà, per exemple. Aquell que acaba algun meeting de partit amb el puny enlaire i cridant el contraestatutàri per dogmàtic, independència i socialisme! ? i ximpleries semblants.
Hi ha tantes coses que no entenc de l’ ERC actual, que ja no ve d’ una. Abans m’ hi capficava, ara ja tinc assumit que després de les constants patacades electorals, patides i per patir, en restaran només les essències...i gràcies. Convergents i sociates faran un monument a Puigcercós i Carod...sobretot els sociates, per l’ ensorrament de les històriques sigles d’ ERC perpetrades pels capitostos calabresos.
Hi havia ahir un post d’ en Moré, un post sentit, que em va fer anar a la biblioteca a buscar el segon volum d’ en Werner Keller, volia agafar també els Feyts de Jaume I, però ho deixaré per la setmana vinent.
En Keller és un jueu alemany nat el 1901 que fa un exhaustiu estudi del avatars del seu poble durant el transcurs de la Història. No he trobat cap altre autor que faci un retrat històric-sociològic d’ Europa com ell. Ja fa anys que sovint el rellegeixo, i sempre hi aprenc coses noves.
Ahir després de llegir el post d’en Moré m’ hi vaig refugiar, hi havia una cosa en aquell escrit que no em convencia, no el trobava ajustat a la realitat històrica, però tampoc ho sabia del cert, deia en Moré “El compte de Barcelona i rei d’ Aragó Jaume I va obligar els jueus a portar una rodella vermella i groga al pit a vestir robes diferents per primera vegada a Europa”. Comparteixo amb ell, però, que en Tardà és sovint un ofuscat, però NO el “privilegi” que dona al rei en Jaume.
Llegint el llibre de Keller em vaig centrar entre els segles onze i quinze, i hi vaig trobar un capítol important succeït a Barcelona, que em lliga força amb el paper d’ en Junqueras d’ avui.
Per situar-nos històricament cal dir que els atacs, cada vegada més enèrgics i apassionats, contra el poble jueu i els seus valors espirituals a Europa comencen amb la cèlebre compilació jurídica de Justinià, malgrat tot, es podia discutir de manera oberta i tolerant sobre dogmes cristians o la mateixa messianitat de Jesucrist. Hi ha llibres al respecte dels teòlegs cristians Rupert von Deutz o de Kimji. Al segle XIII tot comença a canviar amb l’ aparició del “Sefer Chassidim” que advertia expressament contra les discussions en matèria de fe.
Els dominics de totes maneres, van organitzar a França un procés contra el Talmud, es va portar als tribunals l’ obra principal del judaisme després de la Bíblia, amb l’ intenció de destruir-lo. Nicolau Donin, un jueu convers, exercint de dominic, va ser qui va presentar la denuncia davant el papa Gregori IX el 1239 sota l’ argument que contenia “errors, sacrilegis i blasfèmies”. El Papa va ordenar la confiscació de tots els Talmuds a França, Anglaterra, Aragó i Castella. Ni a Sepharad ni a Anglaterra l’ ordre es va executar. A França sí, i 24 carros carregats de Talmuds van ser combustible de foguera.
Entretant a Catalunya, Paulus Christiani, també dominic apòstata del judaisme, va convèncer a Jaume I per organitzar un debat religiós que convencés els jueus del seu “error”, convèncer més que vèncer.
Per invitació reial es va convocar al rabí Moisès ben Nachman, mestre dels jueus de Girona, i més conegut com Ramban o Nahmànides.
El 20 de Juliol de 1263 es van reunir amb el Rei, la noblesa, els bisbes i monjos. La discussió va durar cinc dies i es va fer tant a Palau, com a la Sinagoga, com també en públic, en una plaça amb el poble congregat d’ espectador.
Entre els temes que es volien tractar figurava la pregunta:
Ha vingut ja el Messies o encara ha d’ arribar?
Nahmànides va sol·licitar al Rei complerta llibertat de paraula i li fou concedida amb aprovació expressa del monarca (cosa gens habitual a l’ Europa de l’ època).
Ben aviat es va posar en evidència que el dominic no estava a l’ alçada de coneixements del savi jueu, ni en el profund coneixement de l’ Antic Testament (Torà) i el Talmud, ni tampoc en la precisió, lògica i la força de persuasió dels arguments esgrimits.
“Judà no perderà el seu ceptre fins que vingui el Redentor”, va dir en Paulus Crhistiani, citant paraules de la Bíblia, destacant que aquest fet ja s’havia produït, ja que feia temps que els jueus havien perdut país i estat. Nahmànides va replicar, però, que ja abans havien perdut l’ Estat durant l’ exili a Babilònia...sense que –per argumentació cristiana- el Messies hagués aparegut tampoc llavors.
També gosa dir Nahmànides al Rei;
No és cert que hi hauria d’ haver pau a la terra en època messiànica? Ha arribat aquesta època? Les guerres haurien d’ haver acabat per sempre, i mirant al rei guerrer li etzibà “ de manera que els pobles convertissin les seves espases en arades”.
Sense cap temor gosa dir, posa sobre la taula del debat, el que més profundament separa el judaisme del cristianisme: la diferent concepció de l’ essència divina;
“Durant tota la vostra vida els sacerdots t’ han inculcat una idea de la divinitat que concorda amb el dogma de la vostra religió, li diu al Rei, però aquesta idea és tant contraria a la raó com a la Natura, i ni els Profetes han pogut creure, de cap de les maneres, que el creador del cel i de la terra es convertís en carn a les entranyes d’ una jueva, es desenvolupés dins seu durant set mesos, per venir al món com un nou nat, creixés per després ser entregat als seus enemics, ser condemnat a mort, ser ajusticiat per al final ressuscitar i retornar al seu estat diví originari. Tals representacions són incomprensibles tant per la raó d’ un jueu com per les de qualsevol home. Per acabar dient a qui l’ escoltava, que tot el seu art oratori és en va, doncs en aquest punt, fracassa la comprensió.
Després de quatre dies de debats el Rei va fer la següent afirmació “ mai havia assistit a una defensa tan intel·ligent i enginyosa d’ una causa injusta”.
Després del debat en Nahmànides va acomiadar-se de la seva família i comunitat gironina i va embarcar-se en pau cap a Terra Santa, va morir el 1270 a Akka. Va ser enterrat a Haifa. Avui una de les principals avingudes de Jerusalem porta el nom de Ramban en honor seu.
Desconec si en Junqueras serà prou valent com per posar en evidència les contradiccions que, al seu entendre, sosté qui li dona la paraula, ERC. Així com en Nahmànides va ser coherent entre el que deia a la seva comunitat gironina i el que va dir al Cap i Casal, m’ agradarà de veure si també en Junqueras mantindrà la coherència entre el que diu a Sant Vicenç, on combat el sociatisme més serbi, i el que dirà en campanya electoral per tot Catalunya.
Espero i desitjo que no ens defraudi.
No veig que el perfil del candidat es correspongui gaire massa amb la doctrina tripartita. Si l’ aposta de la direcció és donar força al perfil més d’ esquerres, associats al jacobins ecspanyols del psoe i als postcomunistes, ara fisiòcrates, d’ IC, com estan...què hi pinta aquí en Junqueras?
Com és que no s’ opta per un tipus amb el perfil de Tardà, per exemple. Aquell que acaba algun meeting de partit amb el puny enlaire i cridant el contraestatutàri per dogmàtic, independència i socialisme! ? i ximpleries semblants.
Hi ha tantes coses que no entenc de l’ ERC actual, que ja no ve d’ una. Abans m’ hi capficava, ara ja tinc assumit que després de les constants patacades electorals, patides i per patir, en restaran només les essències...i gràcies. Convergents i sociates faran un monument a Puigcercós i Carod...sobretot els sociates, per l’ ensorrament de les històriques sigles d’ ERC perpetrades pels capitostos calabresos.
Hi havia ahir un post d’ en Moré, un post sentit, que em va fer anar a la biblioteca a buscar el segon volum d’ en Werner Keller, volia agafar també els Feyts de Jaume I, però ho deixaré per la setmana vinent.
En Keller és un jueu alemany nat el 1901 que fa un exhaustiu estudi del avatars del seu poble durant el transcurs de la Història. No he trobat cap altre autor que faci un retrat històric-sociològic d’ Europa com ell. Ja fa anys que sovint el rellegeixo, i sempre hi aprenc coses noves.
Ahir després de llegir el post d’en Moré m’ hi vaig refugiar, hi havia una cosa en aquell escrit que no em convencia, no el trobava ajustat a la realitat històrica, però tampoc ho sabia del cert, deia en Moré “El compte de Barcelona i rei d’ Aragó Jaume I va obligar els jueus a portar una rodella vermella i groga al pit a vestir robes diferents per primera vegada a Europa”. Comparteixo amb ell, però, que en Tardà és sovint un ofuscat, però NO el “privilegi” que dona al rei en Jaume.
Llegint el llibre de Keller em vaig centrar entre els segles onze i quinze, i hi vaig trobar un capítol important succeït a Barcelona, que em lliga força amb el paper d’ en Junqueras d’ avui.
Per situar-nos històricament cal dir que els atacs, cada vegada més enèrgics i apassionats, contra el poble jueu i els seus valors espirituals a Europa comencen amb la cèlebre compilació jurídica de Justinià, malgrat tot, es podia discutir de manera oberta i tolerant sobre dogmes cristians o la mateixa messianitat de Jesucrist. Hi ha llibres al respecte dels teòlegs cristians Rupert von Deutz o de Kimji. Al segle XIII tot comença a canviar amb l’ aparició del “Sefer Chassidim” que advertia expressament contra les discussions en matèria de fe.
Els dominics de totes maneres, van organitzar a França un procés contra el Talmud, es va portar als tribunals l’ obra principal del judaisme després de la Bíblia, amb l’ intenció de destruir-lo. Nicolau Donin, un jueu convers, exercint de dominic, va ser qui va presentar la denuncia davant el papa Gregori IX el 1239 sota l’ argument que contenia “errors, sacrilegis i blasfèmies”. El Papa va ordenar la confiscació de tots els Talmuds a França, Anglaterra, Aragó i Castella. Ni a Sepharad ni a Anglaterra l’ ordre es va executar. A França sí, i 24 carros carregats de Talmuds van ser combustible de foguera.
Entretant a Catalunya, Paulus Christiani, també dominic apòstata del judaisme, va convèncer a Jaume I per organitzar un debat religiós que convencés els jueus del seu “error”, convèncer més que vèncer.
Per invitació reial es va convocar al rabí Moisès ben Nachman, mestre dels jueus de Girona, i més conegut com Ramban o Nahmànides.
El 20 de Juliol de 1263 es van reunir amb el Rei, la noblesa, els bisbes i monjos. La discussió va durar cinc dies i es va fer tant a Palau, com a la Sinagoga, com també en públic, en una plaça amb el poble congregat d’ espectador.
Entre els temes que es volien tractar figurava la pregunta:
Ha vingut ja el Messies o encara ha d’ arribar?
Nahmànides va sol·licitar al Rei complerta llibertat de paraula i li fou concedida amb aprovació expressa del monarca (cosa gens habitual a l’ Europa de l’ època).
Ben aviat es va posar en evidència que el dominic no estava a l’ alçada de coneixements del savi jueu, ni en el profund coneixement de l’ Antic Testament (Torà) i el Talmud, ni tampoc en la precisió, lògica i la força de persuasió dels arguments esgrimits.
“Judà no perderà el seu ceptre fins que vingui el Redentor”, va dir en Paulus Crhistiani, citant paraules de la Bíblia, destacant que aquest fet ja s’havia produït, ja que feia temps que els jueus havien perdut país i estat. Nahmànides va replicar, però, que ja abans havien perdut l’ Estat durant l’ exili a Babilònia...sense que –per argumentació cristiana- el Messies hagués aparegut tampoc llavors.
També gosa dir Nahmànides al Rei;
No és cert que hi hauria d’ haver pau a la terra en època messiànica? Ha arribat aquesta època? Les guerres haurien d’ haver acabat per sempre, i mirant al rei guerrer li etzibà “ de manera que els pobles convertissin les seves espases en arades”.
Sense cap temor gosa dir, posa sobre la taula del debat, el que més profundament separa el judaisme del cristianisme: la diferent concepció de l’ essència divina;
“Durant tota la vostra vida els sacerdots t’ han inculcat una idea de la divinitat que concorda amb el dogma de la vostra religió, li diu al Rei, però aquesta idea és tant contraria a la raó com a la Natura, i ni els Profetes han pogut creure, de cap de les maneres, que el creador del cel i de la terra es convertís en carn a les entranyes d’ una jueva, es desenvolupés dins seu durant set mesos, per venir al món com un nou nat, creixés per després ser entregat als seus enemics, ser condemnat a mort, ser ajusticiat per al final ressuscitar i retornar al seu estat diví originari. Tals representacions són incomprensibles tant per la raó d’ un jueu com per les de qualsevol home. Per acabar dient a qui l’ escoltava, que tot el seu art oratori és en va, doncs en aquest punt, fracassa la comprensió.
Després de quatre dies de debats el Rei va fer la següent afirmació “ mai havia assistit a una defensa tan intel·ligent i enginyosa d’ una causa injusta”.
Després del debat en Nahmànides va acomiadar-se de la seva família i comunitat gironina i va embarcar-se en pau cap a Terra Santa, va morir el 1270 a Akka. Va ser enterrat a Haifa. Avui una de les principals avingudes de Jerusalem porta el nom de Ramban en honor seu.
Desconec si en Junqueras serà prou valent com per posar en evidència les contradiccions que, al seu entendre, sosté qui li dona la paraula, ERC. Així com en Nahmànides va ser coherent entre el que deia a la seva comunitat gironina i el que va dir al Cap i Casal, m’ agradarà de veure si també en Junqueras mantindrà la coherència entre el que diu a Sant Vicenç, on combat el sociatisme més serbi, i el que dirà en campanya electoral per tot Catalunya.
Espero i desitjo que no ens defraudi.
No puc parlar en nom d’ ERC, però sí que en el meu propi, demano disculpes a la comunitat jueva de Catalunya, per l’ absoluta manca de respecte que es desprenien de les paraules del hamassista i company de partit Tardà. Sapigueu que no només no són compartides, sinó que també jo les trobo execrables.
Que el President del Partit no el desautoritzi, sinó com a Puigcercós, almenys com a Boixassa, trobo que el qualifica per la resta del seu curt mandat. Ni això, Joan.
Shabbat Shalom,
Cesc.
