Ahir feia vint-i-cinc anys de la sortida al mercat del MAC d’ Apple i CDC va confirmar per UNANIMITAT el candidat proposat per en Mas, en Ramon Tremosa. Tot i que no ho pugui semblar hi ha paral·lelismes força evidents entre els dos fets.
Apple Computer va ser fundada el 1976 en un garatge de Los Altos, Califòrnia. En Jobs i en Wozniak van fer una placa base, l’ Apple I, en van vendre 200 unitats i van acceptar en Markkula com a soci, provinent d’ Intel, un home amb experiència als negocis de 33 anys. Tot un veterà. El 1978 van llençar l’ Apple II que els va suposar unes vendes de $1.000M, a finals de 1980 ja havien venut 100.000 unitats. Van sortir a borsa.
El 1981 la competència els va créixer, IBM va decidir entrar en el mercat amb un PC que incorporava un sistema operatiu (OS) de Microsoft, el DOS, i un microprocessador (CPU) d’ Intel. El d’ IBM era un sistema obert que altres fabricants podien clonar...això va significar per Apple seguir pujant en facturació però anar perdent, paulatinament, quota de mercat.
Malgrat tot, Apple el 1990 girava $5.600M amb una quota del 8% i era l’ empresa d’ ordinadors amb més beneficis del món. Es caracteritzaven per controlar tots els aspectes del seu ordinador, hardware, software i perifèrics. Un concepte “Plug&play”. Els alts marges els permetien destinar un 9% de les vendes a R+D+i.
El 1998 van treure l’ iMAC, en van externalitzar el muntatge a Taiwan i van començar a vendre directament des de la xarxa.
El 2005 van revolucionar el mercat a través de l’ iPOD....
Avui dia per fer un ordinador es necessita poc més que un tornavís i uns 400 o 500 $ per comprar-ne els components ( gairebé tant barat com declarar-se públicament independentista), empreses líders com Dell ja no destinen ni l’ 1% de les vendes a R+D+i, només milloren processos de fabricació i markèting per ser competitius. Els ordinadors es fabriquen a indrets on la mà d’ obra és entre un 3% i un 30% de la que seria als USA. Només les CPU sí que s’ instal·len prop del mercat receptor, just abans de l’ enviament al client, per abaratir-ne el cost, cada setmana extra d’ stock significa una reducció d’ un punt percentual de marge brut. Així està el tema.
Malgrat tot entre Dell, HP, Lenovo-IBM i Apple controlen, juntes, un 50% del mercat.
La indústria amb el sistema clonable desenvolupat per IBM en el seu moment, ha fet que aquest món només sigui un gran negoci pel principal fabricant de microprocessadors (CPU) Intel, tot i que ha d’ abaixar el preu dels seus productes entre un 30 i un 60% cada any, per mantenir allunyats de la seva quota del 80% empreses com AMD, Transmeta o Via. I com no podria ser d’ altra manera pel fabricant del sistema operatiu (OS) en aquest cas Microsoft i el seu windows que amb una quota del 90% mundial i uns guanys d’ entre 45 i 60$ per còpia han fet d’ en Gates un home molt ric.
El 2006 l’ evolució d’ Apple depenia de girs estratègics importants, el primer era incorporar uns xips d’ Intel que absorbien molta menys energia que els clàssics de Motorola. El segon i més important llençar al mercat l’ iPOD i el seu company o botiga musical iTunes.
L’ iPOD s’ ha venut bé, amb marges elevats, uns 50$ més car que la resta de reproductors MP3 i amb una quota de mercat del 70% aproximadament.
L’ iTunes mereix una menció especial, ja que no estava plantejada com a negoci, sinó com a complement de l’ iPOD. Pels neòfits (com jo) aclarir-vos que a l’ iTunes et pots descarregar música a un cost de 0,99$ la cançó dels cinc principals segells discogràfics i d’ altres milers d’ independents. L’ iTunes Apple el va fer compatible amb Windows, contra l’ opinió de molta gent dins l’ empresa, i en tres dies els usuaris es van descarregar un milió de còpies del soft requerit i comprar un milió de cançons. A començaments de 2006 i amb una quota del 83% havia venut més de 1.000M de cançons.
Tal i com he dit, però, l’ iTunes no és negoci. De cada 0,99$ que paga l’ usuari, 65 cèntims van a la discogràfica, 22 és el cost de processar la targeta de crèdit, els restants 10 cobreixen amb prou feines les despeses generals...ara això sí, fa vendre centenars de milers d’ iPods cada mes.
Hi ha un altre tema important per la indústria discogràfica, mortificada per la pirateria que la fa trontollar, l’ Itunes incorpora el DRM (digital rights management) registrant l’ ús de la música descarregada a cinc ordinadors.
Un dels perills que tenia l’ iPOD eren els telèfons 3G que permetien descarregar música sense necessitat de targeta de crèdit (22cèntims), és per això que Apple va treure l’ iPhone.
Apple ha esdevingut una empresa curiosa; fabrica el seu propi hardware (iBooks i iMacs), els seu propi sistema operatiu (Mac Os X), els programes que van amb aquest sistema operatiu, els dispositius perifèrics (iPods) i gestiona el servei on-line que li dona continguts (iTunes). És ben bé com si tinguéssim una Microsoft, una Dell i una Sony integrades. Una petita biosfera miniaturitzada.
CDC també ha fet el seu iTunes, amb el nom de Casa Gran, oberta a la competència, malgrat que molts socis i directius no ho veien gens clar, com Apple va fer, també ha reforçat i força aquesta nova línea política engegada. Que dia a dia demostra grans potencialitats presents i futures.
La candidatura d’ en Tremosa és una decisió valenta, no tant per la persona que és un patriota més que preparat, un home com cal que farà bé la feina que li encomanin, sinó pels seus antecedents i valents posicionaments, una persona amb criteri propi, no pas un sectàri.
Que en Mas sigui capaç d’ entonar un mea culpa sobre l’ estatut pactat amb l’ embusterot proposant un candidat com en Tremosa, diu molt de la maduresa i responsabilitat política del líder convergent.
Que el Partit el recolzi unànimement també diu molt del Partit, i de quin sector hi comença a ser aclaparadorament majoritari.
Només de veure com boten els saltataulells de nicaragua és aval suficient per l’ èxit que també jo li pronostico.
Salut i independència,
Cesc.
Apple Computer va ser fundada el 1976 en un garatge de Los Altos, Califòrnia. En Jobs i en Wozniak van fer una placa base, l’ Apple I, en van vendre 200 unitats i van acceptar en Markkula com a soci, provinent d’ Intel, un home amb experiència als negocis de 33 anys. Tot un veterà. El 1978 van llençar l’ Apple II que els va suposar unes vendes de $1.000M, a finals de 1980 ja havien venut 100.000 unitats. Van sortir a borsa.
El 1981 la competència els va créixer, IBM va decidir entrar en el mercat amb un PC que incorporava un sistema operatiu (OS) de Microsoft, el DOS, i un microprocessador (CPU) d’ Intel. El d’ IBM era un sistema obert que altres fabricants podien clonar...això va significar per Apple seguir pujant en facturació però anar perdent, paulatinament, quota de mercat.
Malgrat tot, Apple el 1990 girava $5.600M amb una quota del 8% i era l’ empresa d’ ordinadors amb més beneficis del món. Es caracteritzaven per controlar tots els aspectes del seu ordinador, hardware, software i perifèrics. Un concepte “Plug&play”. Els alts marges els permetien destinar un 9% de les vendes a R+D+i.
El 1998 van treure l’ iMAC, en van externalitzar el muntatge a Taiwan i van començar a vendre directament des de la xarxa.
El 2005 van revolucionar el mercat a través de l’ iPOD....
Avui dia per fer un ordinador es necessita poc més que un tornavís i uns 400 o 500 $ per comprar-ne els components ( gairebé tant barat com declarar-se públicament independentista), empreses líders com Dell ja no destinen ni l’ 1% de les vendes a R+D+i, només milloren processos de fabricació i markèting per ser competitius. Els ordinadors es fabriquen a indrets on la mà d’ obra és entre un 3% i un 30% de la que seria als USA. Només les CPU sí que s’ instal·len prop del mercat receptor, just abans de l’ enviament al client, per abaratir-ne el cost, cada setmana extra d’ stock significa una reducció d’ un punt percentual de marge brut. Així està el tema.
Malgrat tot entre Dell, HP, Lenovo-IBM i Apple controlen, juntes, un 50% del mercat.
La indústria amb el sistema clonable desenvolupat per IBM en el seu moment, ha fet que aquest món només sigui un gran negoci pel principal fabricant de microprocessadors (CPU) Intel, tot i que ha d’ abaixar el preu dels seus productes entre un 30 i un 60% cada any, per mantenir allunyats de la seva quota del 80% empreses com AMD, Transmeta o Via. I com no podria ser d’ altra manera pel fabricant del sistema operatiu (OS) en aquest cas Microsoft i el seu windows que amb una quota del 90% mundial i uns guanys d’ entre 45 i 60$ per còpia han fet d’ en Gates un home molt ric.
El 2006 l’ evolució d’ Apple depenia de girs estratègics importants, el primer era incorporar uns xips d’ Intel que absorbien molta menys energia que els clàssics de Motorola. El segon i més important llençar al mercat l’ iPOD i el seu company o botiga musical iTunes.
L’ iPOD s’ ha venut bé, amb marges elevats, uns 50$ més car que la resta de reproductors MP3 i amb una quota de mercat del 70% aproximadament.
L’ iTunes mereix una menció especial, ja que no estava plantejada com a negoci, sinó com a complement de l’ iPOD. Pels neòfits (com jo) aclarir-vos que a l’ iTunes et pots descarregar música a un cost de 0,99$ la cançó dels cinc principals segells discogràfics i d’ altres milers d’ independents. L’ iTunes Apple el va fer compatible amb Windows, contra l’ opinió de molta gent dins l’ empresa, i en tres dies els usuaris es van descarregar un milió de còpies del soft requerit i comprar un milió de cançons. A començaments de 2006 i amb una quota del 83% havia venut més de 1.000M de cançons.
Tal i com he dit, però, l’ iTunes no és negoci. De cada 0,99$ que paga l’ usuari, 65 cèntims van a la discogràfica, 22 és el cost de processar la targeta de crèdit, els restants 10 cobreixen amb prou feines les despeses generals...ara això sí, fa vendre centenars de milers d’ iPods cada mes.
Hi ha un altre tema important per la indústria discogràfica, mortificada per la pirateria que la fa trontollar, l’ Itunes incorpora el DRM (digital rights management) registrant l’ ús de la música descarregada a cinc ordinadors.
Un dels perills que tenia l’ iPOD eren els telèfons 3G que permetien descarregar música sense necessitat de targeta de crèdit (22cèntims), és per això que Apple va treure l’ iPhone.
Apple ha esdevingut una empresa curiosa; fabrica el seu propi hardware (iBooks i iMacs), els seu propi sistema operatiu (Mac Os X), els programes que van amb aquest sistema operatiu, els dispositius perifèrics (iPods) i gestiona el servei on-line que li dona continguts (iTunes). És ben bé com si tinguéssim una Microsoft, una Dell i una Sony integrades. Una petita biosfera miniaturitzada.
CDC també ha fet el seu iTunes, amb el nom de Casa Gran, oberta a la competència, malgrat que molts socis i directius no ho veien gens clar, com Apple va fer, també ha reforçat i força aquesta nova línea política engegada. Que dia a dia demostra grans potencialitats presents i futures.
La candidatura d’ en Tremosa és una decisió valenta, no tant per la persona que és un patriota més que preparat, un home com cal que farà bé la feina que li encomanin, sinó pels seus antecedents i valents posicionaments, una persona amb criteri propi, no pas un sectàri.
Que en Mas sigui capaç d’ entonar un mea culpa sobre l’ estatut pactat amb l’ embusterot proposant un candidat com en Tremosa, diu molt de la maduresa i responsabilitat política del líder convergent.
Que el Partit el recolzi unànimement també diu molt del Partit, i de quin sector hi comença a ser aclaparadorament majoritari.
Només de veure com boten els saltataulells de nicaragua és aval suficient per l’ èxit que també jo li pronostico.
Salut i independència,
Cesc.
Ps, No aconsegueixo penjar aquest video, però us el recomano
