Unmade in Zhejiang & Catalunya.

Aquest dies de pas de l’ equador del tripi reloaded (ja van cinc anys de sociatisme a Palau), es celebren també trenta anys de la derrota de la Xina maoista i la victòria de Deng Xiaoping i el seu “un país dos sistemes” que en diuen ells.
Al congrés del Partit Comunista xinès del 18 al 22 de desembre de 1978 es van prendre els primers passos allunyant-se de la col·lectivització agrària; procés que amb el temps va anar privatitzant grans conglomerats industrials administrats per l’ Estat, es van deixar de subvencionar productes deixant-los cotitzar a preus de mercat i reduint el ferri control de l’ Estat sobre el sistema financer.
A nivell territorial es va cedir la recaptació i l’ administració impositiva a cada una de les províncies (concert econòmic), generant una veritable competència fiscal. I un creixement econòmic i de benestar inaudit en el gegant asiàtic adormit.
La Xina empobrida del 1978 ha doblat el seu PIB cada 7 anys des de llavors.

El maltractament històric a Zhejiang té moltes similituds amb el patit, històricament, per Catalunya, la seva proximitat geogràfica a Taiwan, entrada natural del illencs en cas d’ invasió, l’ havia allunyat de les inversions comunistes de Mao, com la prohibició de comerciar directament amb Amèrica fins a Carles III havien fet florir la indústria catalana en el seu moment. És també com Catalunya un indret pobre en recursos naturals i muntanyós, circumstància que en fa difícils les comunicacions viàries amb el continent. Té sortida al mar, això sí, i una gent d’ esperit emprenedor i pencaire per naturalesa.

Avui a Zhejiang hi ha més de 300.000 petites i mitjanes indústries privades, que pateixen i força l’ alentiment econòmic i la contracció de la demanda global. Els empresaris de Wenzhou, la capital, es queixen que el sistema financer els eixuga el crèdit, que hi ha un nou intervencionisme estatal que prioritza l’ injecció financera a la vetusta i poc competitiva gran indústria paraestatal, en comptes de fer-ho a la petita, dinàmica i emprenedora indústria exportadora privada.
A tot Xina existeixen unes entitats no legals o no oficialment reconegudes, un sistema financer paral·lel que canalitza l’ estalvi cap a l’ inversió, són les seves micro caixes d’ estalvis, tolerades però sense aprovació formal per part de les autoritats, són qui han servit, els darrers anys, recursos financers per engegar els negocis, però incapaces, avui, de finançar el circulant de les empreses consolidades.
Els empresaris lluiten per la seva legalització, per un sistema financer no intervingut...

A diferència de Guangdong (Canton) molt més coneguda, per ser el rere país de Hong Kong, a Zhejiang no hi ha hagut bancarrotes sonades, no han tingut tanta repercussió als mass media...però també hi són, naturalment. Allà també passa com aquí que només sentim el soroll de les grans fallides i no el remor dels centenars d’ empreses que en pateixen les conseqüències, els “danys col·laterals”, per dir-ho en aquest simpàtic terme, d’ intel·ligència militar (¿?). Si és possible que la intel·ligència sigui militar.

És paradigmàtic el fenomen que està succeint les darreres setmanes, les empreses privades, engegades des del no res per jovent emprenedor, estan buscant, desesperadament, “socis” del Partit Comunista, que amb els seus contactes a l’ Administració i per tant amb el sistema financer legal, els permetin accedir a línees de crèdit per mantenir els compromisos adquirits amb treballadors, clients i proveïdors. Una veritable perversió. Un retorn a l’ intervencionisme per la via indirecta. Un germen, un detonant per la revolta burgesa, un veritable perill pel PCX.

Fins i tot el President Hu Jintao ha advertit als capitostos del Partit :
“Mantenir estable i net el sistema econòmic és un test...un test per demostrar la capacitat del Partit per mantenir-se al govern”. És conscient del que li pot venir.

A Catalunya no sé ben bé si els qui ens governen són conscients del mal que la seva inacció fa al teixit productiu del País, de la quantitat de projectes que queden al calaix sine die per la seva erràtica política en infraestructures. De la quantitat d’ empreses que decideixen no invertir o directament marxar per la manca de seriositat governamental. De la quantitat d’ inversió estrangera que es perd per la manca de determinació... això sense comptar la pèrdua de competitivitat de les que sobreviuen aquí.
A diferència del que passa a la Xina, als neomaoistes del Principat, no els veig gens preocupats, no són conscients del tsunami que els pot escombrar...

Salut i independència,
Cesc.

Vaca Suïssa & Emili Valdero

Abans d’ ahir va saltar la notícia de la dimissió irrevocable de l’ Emili Valdero, un gran patriota, un home compromès amb el País i seu alliberament del jou d’ ecspanya.
Un home molt i molt preparat, doctor en Economia i diplomat en estadística, pel que m’ han dit joves companys de feina, que el van tenir a l’ ESADE, a més a més gran pedagog, un home que sap com fer interessant i amena assignatures com la teoria econòmica. Una joia en un govern ple a vessar d’ indocumentats i arribistes incompetents, sense més bagatge que la militància a unes sigles ni més criteri que l’ estricta obediència a les directrius d’ unes cúpules desnortades.
N’ Emili ha dit prou, ha denunciat l’ absoluta supeditació d’ ERC als sociates i el desgovern i manca absoluta de patriotisme que aquest entreguisme cofoi significa.
El gest, per la meva manera de veure les coses, no només l’ honora per la valentia de la decisió, plantar i fugir del caliu del poder no és fàcil, sinó que a més a més el dignifica, al prioritzar la coherència per damunt de la confortabilitat i l’ abric d’ un càrrec amb dotació pressupostària generosa tot i que escapçada.
La seva decisió m’ ha recordat aquella rebel·lia de Pere Quart contra el romanticisme bucòlic de Maragall i la seva Vaca Cega, aquell saber posar les coses al seu lloc. En un Partit, el nostre, ple de vaques sagrades absolutament cegues, calen vaques amb mala llet que evidenciïn la realitat. Amb fets, i no pas només amb mots.
Us en deixo el poema, per si algú el vol fer servir de dècima de Nadal.
Passeu unes bones festes.
Salut i independència,
Cesc.


VACA SUÏSSA

Quan jo m' esmerço en una causa justa
com mon Tell sóc adusta i arrogant:
prou, s' ha acabat! Aneu al botavant
vós i galleda i tamboret de fusta.
La meva sang no peix la noia flaca
ni s' amistança amb el cafè pudent.
Vós no sou qui per grapejar una vaca,
ni un àngel que baixés expressament.
Encara us resta la indefensa cabra,
que sempre ha tingut l' ànima d' esclau.
A mi no em muny ni qui s' acosti amb sabre!
Tinc banyes i escometo com un brau.
Doncs, ja ho sabeu! He pres el determini,
l' he bramulat per comes i fondals,
i no espereu que me' n desencamini
la llepolia d' un manat d' alfals.
Que jo mateixa, si no fos tan llega,
en lletra clara contaria el fet.
Temps era temps hi hagué la vaca cega:
jo sóc la vaca de la mala llet.

JOAN OLIVER [PERE QUART] (1899-1986)

Habibi & Finançament.

Volia fer-vos saber a tots, abans de res, que el Decidit ha estat enllaçat al Singular Digital, tot un honor per qui l’ escriu.

Aquests dies a les empreses anem de bòlit amb pressupostos i planificacions, avui el post anirà una mica per aquí, sobretot per aquells prudents financers que van agafant més i més protagonisme amb la conjuntura d’ incertesa actual.
La comptabilitat de costos té un triple objectiu: presa de decisions, avaluació de resultats i valoració de les existències. Simplificant una mica, podríem dir que tant la valoració d’ stocks com la presa de decisions es fan en funció dels costos unitaris, mentre que l’ avaluació de resultats a partir dels comptes departamentals o de l’ estructura organitzativa en general.
Els costos unitaris es composen principalment de directes i indirectes, els directes són clars, fàcilment identificables, tants caps tants barrets. Els indirectes requereixen de criteri i són la font de moltes discussions entre diferents departaments durant aquests dies, cal veure a qui se li penja la llufa dels recursos productius ociosos...o el sou del Director General, per exemple.

L’ altre dia a Manama, Bahrein, fent una copa amb un financer, en un local que havíem sovintejat, vaig copsar que hi tenien avellanes de Reus pelades i en bossetes, en vaig demanar un parell, que ens van portar en un cistellet, i vaig felicitar al propietari de l’ establiment per la iniciativa. Es va engegar una conversa, on el compta-duros va prendre la iniciativa, que més o menys va anar així:

Financer (F) : Vostè és conscient de què li costen les avellanes?

Propietari (P) : Res, gairebé res, amic meu, només hi tinc que guanys. Bé, vaig haver de comprar els cistellets per 10 €, i per les avellanes en pago 0,12€ per bosseta i les venc a 1€. En tinc 100 bosses. Aviat hauré recuperat l’ inversió. En venc 7 cada dia i creixent!

F: A vostè li manca realisme, habibi, no és conscient de les complexitats financeres implicades en el tema. Li manca precisió, exactitud.

El propietari va mirar-se’l estorat. No l’ acabava d’ entendre. Movia el cap rítmicament.

F: Per ser precís, ha de considerar les avellanes a l’ àmbit global de l’ empresa, hi ha d’ imputar una part de les despeses generals; de la llum, de l’ aire condicionat, de les cambreres, del cocteler...

P: Del cocteler? Però què hi té veure el cocteler? Si ni ho sap que tenim avellanes!

F: Sigui conseqüent. Els clients venen al seu local a prendre un combinat, que els hi fa el cocteler, i és llavors que demanen unes avellanes per acompanyar el còctel. Per tant ha de carregar-hi una part del seu sou. Em manquen dades, però pel cap baix hi ha de carregar uns 500€ a les avellanes.

P: 500€ de despeses generals a les avellanes?

F:Bé per ser més precisos, la quantitat ha de ser major, ja que vostè fa fregar el terra i els banys cada dia, renova la música ambiental, obsequia la policia local amb una ampolleta de conyac perquè no l’ emprenyin...uns 650€ estimo a manca de més dades.

P: Caram, el venedor d’ avellanes, un home molt trempat de Reus, em va dir que em serien altament rentables les avellanes!

F:Però aquell home, habibi, és un comercial i no un financer !. Ha de ser conscient que la seva línea d’ avellanes no és econòmicament viable. És un focus de pèrdues. Vostè té un bon problema, una via oberta sota la línea de flotació del negoci que cal aturar.

P: Vatua el món dolent! Quantes bosses haig de vendre? 50 cada dia?

F: Bon amic, vostè no acaba de fer-se càrrec de la magnitud de la tragèdia, si augmenta les vendes li augmentaran els costos operatius. La comptabilitat és taxativa en això “ quan augmenta una certa activitat, ha de suportar més despeses generals”. No, augmentar les vendes no li serveix!

P: Casum l’ olla! Així què puc fer?

F: Bé, podria començar per reduir l’ estructura de costos de les operacions.

P: Menys mal! I per on començo?

F: Bé, veig que em va entenent, hauria de començar per canviar de local, busquin un de lloguer més assequible, redueixi els sous del personal i desfaci’s de qui sigui prescindible, netegi els banys només un cop per setmana i fregui el terra un cop cada quinze dies. Hauria també de vendre les bosses d’ avellanes a 6€, si no hi vol perdre fins la camisa.

P: Però a sis euros qui me les comprarà? No és millor que les llenci a les escombraries?

F: S’ ho pot permetre?

P: Per descomptat, els 12 cistellets em van costar 120€ i les 100 bossetes 12€ més. Ho perdré, però m’ oblidaré d’ aquest maleït negoci.
F: No és pas tant senzill, vostè ja està en aquest negoci, en el mateix moment que els llenci vostè afegirà 650€ de despeses generals a la resta de la seva activitat. Sigui realista. S’ ho pot permetre?

P: Malviatge! Tant bon negoci com pensava que jo feia! I una mica més i m’ arruïno!

F:Aquesta és la nostra missió a la vida, habibi, dissipar els miratges del que són víctimes un, malauradament elevat, nombre d’ empresaris i directius.

Sembla que el nostre al.lòcton President, al Japó, no en va tenir prou per fer-se’n càrrec de la seva incompetència manifesta, diu que dissabte vol anar a Madrid a desencallar el finançament...a reduir l’ espoli. Ja veure’ m quines noves ens porta...i quines repercussions en té.

Salut i independència,
Cesc.

Areté & tripi.

Va ser Homer qui primer va anomenar Areté a l’ autosuficiència de l’ individu, la suprema virtut humana, l’ home complet de Plató i Aristòtil. A Àtica era habitual trobar gent capaç d’ enraonar amb criteri de qualsevol cosa...
Després de la guerra amb Esparta, el roc a la faixa que més bé havia sabut desar Atenes era el Dracma, inalterat malgrat totes les vicissituds. Els successius governs tant de dretes com d’ esquerres, ho havien abocat tot, sense manies, al forn de la guerra. Però s’ havien negat, això sí, a desvalorar- la amb l’ inflació. El seu contravalor en plata es va mantenir inalterat.
El d’ Atenes era encara l’ únic sistema bancari organitzat racionalment. Tot el comerç internacional del Mediterrani era basat o garantit per la seva moneda.
Amb la guerra la majoria de pagesos havien abandonat el camp i anat cap a ciutat...com sempre l’ urbanisme va ser irreversible...
El banc d l’ Estat va subhastar les terres, que van passar a ser propietat d’ industrials, menestrals i explotadors miners, ara esdevinguts latifundistes, els camps treballats per mà d’ obra esclava.
La guerra havia creat escassetat de productes, amb la seva fi, els bancs van donar crèdit a tothom qui volgués vendre, a la gent amb iniciativa, perquè poguessin comprar allà on ho trobessin i distribuir-ho o vendre-ho allà on hi hagués necessitat, tant a ultramar com al rerepaís.
A part del benestar econòmic semblava que Àtica havia arribat a la sensatesa...però tot era aparença.
Aristòtil ens diu que hi havia un club aristocràtic, els membres del qual, es comprometrien, sota jurament, a obrar contra la col·lectivitat. Era la codificació del desordre i dels abusos, evasions i corrupcions eren la regla...Isòcrates diu més, diu que per trobar un patriota cal anar al cementiri. Plis-plas.
Com pot caure tant baix un país, tot un poble, que a la generació precedent havia estat el més vital del món?
Segurament hi ha una paraula antipatriòtica llavors i avui, que es va gestar en aquell desori KOSMÒPOLIS.
L’ agnosticisme polític, com es diria avui, el semenfotisme, havia passat de ser crim i immoralalitat, a ser el seu pa de cada dia. La gent es desentenia de la seva responsabilitat política i demogràfica...un Carpe Diem fastigosament sociata. La mort de l’ Areté.
Fins i tot Plató, en això, deixa a banda la seva xicra rima, i fa costat a Aristòtil i diu que una polis només es governa bé, quan els seus ciutadans es coneixen entre ells. Amb la discrepància i l’ unitat d’ acció es combat l’ abstencionisme i la deserció.
Contra l’ ignorància eixugadora, l’ enemic, no hi ha ciències i lletres ni dretes ni esquerres. Hi ha unitat. Patriotisme.

Als nostres dies la síndrome de l’ egoisme, reforçat per una sèrie de mitges veritats, s’ h apoderat de les nostres organitzacions, de la nostra societat i de les nostres ments. És necessari enfrontar-se a aquesta glorificació del seu interès propi i de les mentires amb les que es recolza.
La cobdícia va demanar a les empreses (només?) que oblidessin la responsabilitat social (electoral?) per generar, només, un bon valor per l’ accionista (militant?), considerant les cúpules (o executius ?) com els únics responsables del rendiment econòmic...obviant, expressament, una altra característica no menys humana, el COMPROMÍS...a la manera sociata.
Confonent la societat, il·lusionant-la amb uns no valors socials, només de l’ accionista (oi?), de la propietat, molta agressivitat, confosa amb un flux creixent de prosperitat.
Cal dir que més enllà del càlcul cal el criteri, i la situació viscuda dificulta discernir tant econòmicament com política entre costos a curt termini i valors essencials d’ arrels profundes.
Posant-nos avui tots a calcular, acabem obtenint una societat conspiradora...trobem que cal iniciativa individual...però englobada en un compromís social.
Curiosament, l’ accionista, ha vist una evolució financera i social no massa lògica...passant de la rere botiga a l’ aparador...tradicionalment els accionistes han estat perceptors residuals de les empreses, el lucre venia després dels compromisos, dels empleats. Avui és diferent. L’ empresa funciona darrera els beneficis sense la menor consideració (vegeu polítiques de dividends)...els desitjos dels accionistes han esdevingut necessitats.
A l’ economia moderna amb informació instantània, accés global al capital i gestió d’ accions per la xarxa, cada vegada menys accionistes estan vinculats a les empeses que posseeixen.
Als accionistes no els preocupa gota l’ empresa, ni els directius...ara als directius els preocupa i força els comportaments trimestrals de les accions...dels accionistes. Acaben confonent els terminis i les projeccions amb les necessiats...tot plegat amb la immediates curterminista.
Com a Àtica s’ ha trencat el pacte del compromís de seguretat amb el de lleialtat. Hi ha un graó...de terminis. Res més.
Salut i independència,
Cesc.

Ps: Post dedicat, des de Bahrein, a en Joliu i a tots els amics republicans que contents i conscientment enganyats donem i donarem suport al menor dels mals. Vagi des d’ aquí una abraçada. Disculpes a en Salvatore, el post no m’ ha deixat temps per dedicar a Flandes...però tranquil...aviat hi tornaré. Visqui Catalunya!

Cafè & Tripi.

Hi ha empreses que sorprenen, no t’ expliques com algú, amb tant poc temps, pot fer una cosa semblant en un mercat tant madur com pot ser, per exemple, el del cafè.
Starbucks neix el 1971 al Pike Place Market de Seattle, com una botiga especialitzada a vendre grans de cafè aràbic als “puristes” del cafè. El 1982 després d’ un viatge a Europa d’ en Schultz, venedor i futur CEO de l’ imperi, i fascinat per la cultura del cafè a Itàlia, decideixen obrir la primera cafeteria prop de la botiga.
El mercat objectiu són gourmets de coll blanc, preferentment femenins, d’ entre 25 i 45 anys...al 1992 ja disposaven de 140 locals, i en Schultz decideix sortir a borsa, sense manies, va aconseguir 25M$ que va destinar a l’ expansió.
El 2002 ja era el més gran d’ USA, un terç de les cafeteries eren seves, amb uns índex de creixements mitjans acumulats del 40%, mentre els ingressos ho feien en un acumulat del 50% anual. 20M de clients, 5000 locals al món obrint un promig de 3 locals per dia. Semblava no tenir límits.
El més sorprenent és que no gastaven o invertien gairebé res en publicitat, es van centrar només en la qualitat del producte, del servei i de l’ atmosfera dels locals. Sempre cèntrics.
Paulatinament el perfil de client anava canviant, l’ atenció al client ja no podia ser personalitzada, la venda de cafè en gra va caure a un 10% del turn-over, es van incorporar màquines dispensadores, fins i tot wi-fi per la canalla...la senyora tocada, posada i llepafils que els havia fet grans pagant 5$ per un cafè o un frapuccino o fins i tot un Tofee Nut Latte, tot i sociològicament créixer en nombre, es veia substituïda per jovent que administraven una setmanada d’ estudiant o un sou mildolarista...van passar a competir amb el Dunkin-Donuts i el Mc.Donald’s. Amb la mediocritat la davallada. Van passar de ser percebuts com una empresa de qualitat, servei i exclusivitat, enfocada al client i al producte, a una simple organització amb voracitat pel lucre i l’ expansió desenfrenada.

Van malmetre la seva raó de ser, el seu fet diferencial, la seva autenticitat.

Als integrants del tripartit, sobretot a les crosses, els ha passat una cosa semblant, han supeditat el seu contingut ideològic a una simple gestió sota batuta sociata, és a dir, descremada. Han sotmès el seu discurs valent a una ignominiosa omertà, sense cap tipus de lideratge ni excel·lència gestora. Conceptes insípids que de no reconduir-los els portarà irremeiablement a l’ inexistència. Il·lusionar la seva bona gent només amb paraules boniques, amb un reguitzell de fets que les contradiuen, serà una missió impossible. Fins i tot contraproduent.
La clatellada està cantada, i com més perseverança i insistència en l’ error pitjors seran els resultats.
El problema serà que, a part d’ ells, qui en sortirà més perjudicat serà Catalunya.
Salut i independència,
Cesc.

Disney, Criteria& pluja fina.

Com molt bé sabeu els lectors del Decidit, tret dels que només llegiu premsa esportiva, és a dir, cap; aquests dies es commemora el 80è aniversari de Mikey Mouse, i Criteria ha posat a la venda Port Aventura...o ho sembla.
El poc que sé de finances ho vaig començar a aprendre de ben petit, la mare, cap als vuit o nou anys, em feia portar un registre d’ ingressos (donatius) i despeses (cromos, còmics, pilotes...). Cap als deu anys em va fer introduir el concepte d’ amortització d’ actius, per preveure futures inversions de reposició i tenir-ne previst el finançament; així havia d’ anotar i reservar (dotar) fons per comprar una nova bicicleta (36 mesos) o una nova pilota de pell ( dotze mesos). Havia de presentar estats financers amb les notes de l’ escola, trimestralment.
Cap als dotze o tretze anys, la mare, va considerar que ja era el moment de començar a tenir criteri inversor, així en un full mil·limetrat havia de posar l’ evolució de determinades cotitzacions borsàries que sortien al diari, per fer-ho més versemblant, em va fer un préstec de 50.000 pessetes (una veritable fortuna) que jo havia de fer créixer, per poder retornar-la (sense interessos) i guanyar alguna cosa mentre l’ administrava. La conversa dels sopars de diumenge sempre giraven al voltant de projeccions i avaluacions de risc...era el moment que m’ assessorava, la resta de la setmana. Res, sol com la lluna!
L’ any 85, amb uns anys d’ experiència, es va començar a parlar de la construcció d’ un parc temàtic de Disney a Catalunya, en seguia les noticies amb interès. Amb un interès, també financer, queda clar. Finalment la Disney, el 86 es va decidir per París, però va entrar en joc la Anheuser-Bush, que comptava amb 10 parcs als USA i un 60% de quota de mercat de cervesa, allà...vaig haver de seguir dos projectes. El de París va obrir el 92 i el de Vila-seca el 95. Llavors, jo ja havia passat per la Universitat, i diguem que ja sabia llegir el diari...o gairebé.
Les inversions als dos parcs eren asimètriques, a París 1.300M$ i a Tarragona 300M$, 118 Ha l’ un i 115 l’ altre, 11.000 empleats contra 2.200, 35 atraccions contra 30, llindar de rendibilitat 40.000 visites/dia contra 15.000.
Aparentment, semblava que el de París seria espectacular i el nostre un parc més senzillet...tot i que a part dels cervesers hi havia gent que de diners en sabia; The Tussauds Group (Pearson)- que entre d’ altres tenien el Finantial Times i el The Economist- amb un 40% s’ asseguraven, per contracte, un 4% del marge brut, La Caixa a través de Colonial amb un 33%, La Busch amb un 20% s’ assegurava el 2% del MGB amb un contracte de royalties i la Fecsa amb un 7%. La Caixa anomenava al President i al Director General, els britànics el Conseller Delegat. L’ endeutament era de 240M$. Amb aquests socis, l’ empresa no tenia visos de sortir a borsa, almenys a curt termini. El primer any tenien pressupostat de perdre-hi 7M€...no en van perdre ni dos. S’ havien abocat a servir el client i a ajustar els preus per aconseguir un alt grau de satisfacció i la voluntat de tornar-hi, i això els va donar de regal aquest superàvit pressupostari.

El cas de París era diferent, tot i comptar amb un know-how superior, una forta imatge de marca de reconeixement universal, una brillant conceptualització i una execució de les operacions de qualitat, així com una tecnologia de gestió de serveis avançada, per no dir que, de sortida, ja comptaven amb 5.200 habitacions als sis hotels del recinte, 400 apartaments i camps de golf entre d’ altres...
Els de la Disney, no es mocaven amb mitja màniga, estimaven una facturació de 1.000M$ i uns beneficis de 400M$...al primer any!!
Els visitants en criticaven les cues, els preus abusius, el mal servei...l’ americanització excessiva del parc...però res, ells comptaven a fer duros a cabassos...malgrat tot.
Eurodisney va ser dissenyat, financerament, d’ una manera molt favorable per a la matriu americana; el 49% de les accions estaven en mans de W.D. Co. amb una aportació de només 200M$...per l’ altre 51% ( 1.100M$) es van buscar 200.000 inversors a “borsa”, amb un preu de sortida de l’ acció (OPV) de 72 F.F. Les accions van començar a vendre’ s a un 22,5% extra del preu de sortida... a l’ octubre del 94, les accions havien assolit el mínim de 6 F.F....al 96 s’ havien estabilitzat a 10F.F. Ruïnós...pels 200.000!
Cal tenir en compte que la Walt Disney s’ enduia, en royalties, una bona part del Cash Flow, 3% dels ingressos bruts, 10% de l’ entrada, 5% dels ingressos de restauració...i uns segons honoraris que anaven del 30 al 50% del cash flow...abans d’ impostos!! Bestial!. 50M$ el primer any!

Queda clar que els 200.000 “inversors”, que en van pagar 88,2F.F., van pensar més amb el cor que amb el cap. Ja m’ imagino el director de l’ oficina del BNP a la Rue Montrichet, a Lió, dient a la senyora Marie Dupond:
- "Madame, faci els seus néts socis de Mickey Mouse”, total només són 88 francs.
La senyora, naturalment, en compra l’ enganyifa.

Quin PREU té la il·lusió, sinó aquell VALOR que li donem?

Els socialistes ecspanyols en general i la seva delegació del PSZzz en particular, són especialistes en aquest engany. De confondre la gent entre els conceptes de preu i valor. Són capaços de disfressar la seva concepció jacobina de l’ estat, sota una pàtina de catalanisme aparent. Sota un discurs d’ equitat i justícia fiscal, amagar-hi l’ espoli més descarat, camuflat de pressió fiscal indirecte a rendes, com poden ser peatges i cèntims sanitaris. Espoli i maltractament que justament afecta amb més cruesa a qui els vota, que són justament, els que encara se’ ls creuen i més els pateixen.
Que les esquerres nacionals facin el gara-gara a aquesta colla de desnacionalitzadors i lladres, en comptes de combatre’ ls i denunciar-los, pas previ a recuperar-ne l’ espai que ens han usurpat, no els fa sinó còmplices sicaris.
Salut i independència,
Cesc.

Nip’s, JIT& PSZzz

La primera vegada que vaig anar al Japó va ser fruit de tot un seguit de casualitats encadenades. El semestre que va seguir els Jocs Olímpics de Barcelona va portar un relaxament de l’ activitat econòmica en general. El 93 ja es va passar de ressaca a migranya, no només no es venia, sinó que no es cobrava pas tot el poc que es subministrava, que és pitjor que no pas només no vendre...
Vaig decidir que aniria a oferir els productes a d’ altres llocs, eixamplaria mercats, vaig començar per França, em semblava més proper i solvent que ecspanya. Hi sortia el sol abans...i posats a sortir...sortim.
A França em va anar bé, compraven i pagaven, i vaig començar a mirar-me fires on els clients de diferents països vinguessin a veure el que hi exposaria, cal dir que llavors no hi havia internet i trobar clients potencials no era pas tant senzill com ho és ara.
Vaig trobar una fira a Frankfurt que pintava bé i hi vaig reservar un petit espai de 10 o 12 m²... va anar més que bé, l’ èxit m’ aclaparava fins el punt d’ haver de pujar preus i doblar els torns a fàbrica per satisfer les comandes que anaven rajant.
En aquella fira hi va venir gent de molts països, fins i tot un japonès. En Tabashi.
A diferència d’ altres nous clients, en Tabashi era dur, molt dur, però tenia un no sé què que em feia enyorar les seves respostes quan es feien esperar. Mai ningú m’ havia demanat abans tants detalls tècnics sobre el producte i els materials que el composaven, em feia anar de bòlit per satisfer tots els seus requeriments i durant força mesos no em parlava de preus – que era el que interessava a la majoria-. Va demanar-me unes mostres físiques del producte, això sí.
Un bon dia, cap a finals d’ octubre vaig rebre una carta postal del Japó, on el President de la companyia del Tabashi em convidava formalment a visitar-los. Vaig quedar estorat pel protocol.
Era un viatge no previst, a la fira hi havien vingut força àrabs, també, amb els quals la negociació era divertidament inacabable pel que feia referència a preus... semblava un joc, tots volien una exclusivitat pel seu territori, comprar molt i pagar bé... però poc. Ja havia decidit que abans del Ramadà, l’ any 95 seria al febrer, hi faria una gira, per veure si amb una visita ho desencallava i tancava alguna venda bonica.
Hi havia dos fets ineludibles més, havia promès a la dona, que pel pont del desembre aniríem a esquiar amb un viatge organitzat pel Mikimoto i Campulié; a això s’ hi sumava que per Nadal no volia ser lluny de casa. L’ agenda començava a atapeir- se com mai fins llavors.
Finalment vaig decidir d’ anar a Kobe, entre l’ esquiada i els torrons...i vaig fer bé.
Kobe és una ciutat portuària molt semblant a Barcelona, amb el mar a davant i unes muntanyes que l’ acaronen pel darrere, compta, també, amb una població d’ 1,5M de persones aproximadament. La gent té un tarannà diferent d’ aquells embussaments de Tòkio i Osaka, és un bon destí.
En Tabashi era, a la feina, tal i com me l’ imaginava, unes ulleres rodones que amagaven els seus ulls desperts, una bata blanca, una calculadora científica a la butxaca del pit, un llapis del 0,5 i un retolador vermell, calçat còmodament però no esportiva, com cal.
Des del primer moment em van tractar molt bé, van portar-me a un hotel tranquil amb uns jardins acuradament retallats, netíssims. Una habitació confortable, minimalista però acollidora, diàfana, ampla. En Tabashi em va deixar un número de telèfon per si em calia res, em va recomanar que reposés i es va oferir per portar-me a sopar. Vaig fer una migdiada merescuda i cap a les sis el vaig telefonar. Tot plegat em tenia intrigat. Em recollia puntualment a dos quarts de set, a l’ hora que havíem convingut.
Em va preguntar què volia sopar, cuina de Kansai o menjar occidental, vaig triar l’ autòctona, naturalment, i ell va dibuixar un amical somriure. Em vaig deixar aconsellar pel menú (tampoc entenia ni un borrall de la carta). Havia sopat abans a restaurants nipons, i era hàbil amb els palets, havia menjat molta carn a la meva vida, però mai cap com la de Kobe, semblava marbre roig de Carrara i tenia un gust i una textura exquisides. Ell va explicar-me que feien un massatge a l’ animal abans de sacrificar-lo, i que tenien molta cura de l’ alimentació, amb cervesa inclosa per la dieta de la bèstia. Durant el sopar no varem parlar pas de feina, ja tindríem temps de fer-ho, a mi m’ interessava més de saber coses del país i la seva cultura que desconeixia absolutament. Com a Era Val d’ Aran, allà també, bevien vin caud, vi calent però fet d’ arròs, no pas de raïm...va ser una bona vetllada.
L’ endemà ja encararem la feina, en Tabashi em va portar al seu despatx, proper a un laboratori molt ben equipat, allà ho portaven tot al límit de resistència, ja fos de ruptura, torsió, temperatura, pressió, etc... una veritable sala de tortures pels diferents productes i equipaments necessaris a la fàbrica , que passaven per les mans expertes dels seus nois abans d’ homologar-les.
Després de saludar a tot el seu equip, em va portar a planta, tot semblava acabat d’ estrenar, net i polit, malaltissament ben endreçat, ens acompanyava el cap de producció, un home que es veia d’ una hora lluny que era un enginyer de processos... un cop acabada la visita, només m’ havia estranyat una cosa, no hi havia vist ni stockatge de matèries primeres ni de components, ni excessiu producte en curs emmagatzemat, ni producte acabat estibat. No hi havia stocks!
Durant el dinar els vaig dir que havia quedat gratament impressionat de les instal.lacions i dels equips humans i materials i de la seva coordinació. Vaig, tanmateix, confessar-los la meva sorpresa pel baix nivell d’ existències. S’ ho van prendre com un elogi, em van dir que era objectiu estratègic d’ empresa. Jo no entenia res.
A casa maldàvem per mantenir uns stockatges alts, que ens permetessin de donar servei als clients, complementar les comandes diligentment, i racionalitzar els lots de producció, i aquella gent van dir-me que tenien una estratègia totalment oposada. Cal dir que finançar les existències, el circulant, a Catalunya sortia car, els diners, llavors, es venien cap al 12%, mentre que al Japó no arribaven al 0,7%...no entenia res. No hi veia cap avantatge i el fet que el cap de producció en fos un entusiasta defensor em sobtava, normalment, si una cosa uneix els comercials i els de producció és la voluntat de tenir el màxim de producte possible al magatzem, circumstància que els enfronta als financers, però si fos per ells hi tindries una fortuna.
El producte que jo els hi volia vendre havia de ser venut per mitjà de contenidors marítims, portar-lo per avió o grupatge el faria prohibitiu, però si els no-stocks era estratègic vaig considerar que n’ havia de saber el màxim abans de tancar la venda si és que la tancava. Era necessari.
Després de parlar d’ aspectes tècnics del nostre producte, tota la tarda, en Tabashi em va proposar d’ anar a sopar, vaig acceptar. Aquell dia tocava peix, peix cru. Endavant! Vaig dir.
Vaig aprofitar la conversa distesa del sopar per interrogar-lo sobre l’ estratègia dels no-stocks, com qui no vol la cosa...
Va començar per dir-me que els inventaris només servien per ocultar els problemes de forma eficaç, no pas per resoldre’ls eficientment. Collons!, vaig pensar. Vaig demanar-li que m’ ho aclarís, va respondre amb un símil mariner, comparava l’ inventari amb el nivell d’ aigua d’ un riu, que permet navegar als vaixells. El nivell d’ aigua nega totes les roques que hi ha a sota, al llit del riu, que representen els problemes. Si el nivell d’ aigua és alt, els vaixells poden navegar sense contratemps, però donat que mai trobaran problemes, tampoc en resoldran cap. L’ organització no aprendrà a millorar.
Per contra si baixa el nivell de l’ aigua, el vaixell anirà trobant alguns dels problemes, el que permetrà a l’ organització de resoldre- ls, promourà l’ aprenentatge, i a la llarga, podrà mantenir la mateixa producció, amb menys inventari i millor qualitat. Hi començava a veure sentit.
La filosofia defensava les existències zero com a punt d’ arribada, mentre no s’ assolís aquest zero, havien de mantenir-se a un nivell mínim, i aquest mínim anar- lo rebaixant paulatinament i continuada. Em va venir a dir que els costos associats a la gestió d’ existències no són dades immodificables, sinó que els costos poden reduir- se a través de l’ ús de tècniques apropiades de racionalització.
El dia 17 de gener del 95, pocs dies després de ser- hi, un terratrèmol va trinxar Kobe, 300.000 desplaçats i uns danys inimaginables...en Tabashi el va sobreviure, l’ empresa també.

Aquests dies llegeixo que en Montilla anirà cap al Japó, a negociar amb la Nissan la seva continuïtat productiva i l’ ERO de 1.800 col.laboradors que volen despatxar, els mateixos que a les portes del Parlament li diuen el nom del porc, amb més motius que raons, doncs la majoria han votat la seva incompetència, la del psoe, en política d’ infraestructures i industrial. Per la manera de fer nipona, el seu JIT (just in time) estratègic, els calen bones comunicacions. Fa anys que reclamen ample de via europeu fins la frontera, del port de Barcelona només surten 14 trens diaris de mercaderies (d’ Ambers, a Flandes, port fluvial, només 260), tampoc hi ha trens cap al CIM (centres integrals de mercaderies) del Vallès... i un camió triga el mateix temps en anar de Molins de rei o Rubí al port de Barcelona, a la Zona Franca o Nissan té la planta...que en arribar a la Jonquera, pels embussos viaris motivats per la manca de trens.
El cost del desdoblament de la via només val 200M€ i ja hi ha una empresa xinesa de manipulació de contenidors al port disposada a pagar l’ inversió, els sociates li neguen els permisos. Ni fan ni deixen fer.
Espero que tingui un roc a la faixa i en Montilla se’ n surti, però també espero que els treballadors de Nissan i les seves famílies quan toqui votar, recordin qui han estat els principals culpables de deteriorar la competitivitat de la fàbrica catalana...i beneficiar la de Valladolid, on no només no hi ha acomiadaments a Castella, sinó que tampoc n’ hi ha dels treballadors al Port de Barcelona, que pengen de l’ organigrama castellà.
Salut i independència,
Cesc.

High tech, high touch & ERC.

Sempre he entès les organitzacions, empresarials o no, com un conjunt de persones que cooperen entre sí per assolir uns resultats per mitjà d’ uns objectius coneguts i compartits.
La cooperació requereix comunicació; eficaç i eficient, i per tant, incorpora informació i sentiments, i es dona, sempre, en el marc d’ una relació. El dinamisme d’ aquesta relació afecta la qualitat de la comunicació i a l’ inversa.
Una de les claus de la comunicació és tractar d’ evitar d’ emetre judicis prematurs i discussions estèrils, interrompre l’ interlocutor o completar-li les frases, assumir que saps què vol dir...i avançar-se a dir-ho, distreure’ s fent altres coses al mateix temps que s’ enraona, avançar solucions abans de conèixer la totalitat de la diagnosi del plantejament del comunicant. Per no parlar del menysteniment o del fet de deixar l’ altre amb la paraula a la boca, comportament propi del caragirat.
En Walid, un company que feia de gerent a les oficines de Dubai, home molt amic dels acrònims – format a UCLA em sembla recordar- va ser qui va definir-me, amicalment, com un MBWA (Management by Wandering Around, va aclarir-me ell mateix), pel simple fet que quan hi anava procurava de saludar i parlar, poc o molt, amb tothom i també, pel fet de fer conèixer a tot l’ equip els motius i objectius de la visita mostrant-me sempre obert a escoltar els seus suggeriments de millora, normalment meditats i assenyats, sincers, que volguessin adreçar-me.
Fins que havia conclòs aquestes trobades informals, tea breafings, en dèiem, no ens entaulàvem amb en Walid, per determinar l’ agenda i la planificació de les reunions amb els diferents caps de departament o el que toqués de fer segons l’ ordre del dia previst.
Va ser un jove enginyer indi, en Rajandhran, en una d’ aquelles trobades informals, qui va fer-me un suggeriment molt suggestiu. Em va proposar de crear, per mitjà del correu electrònic, una xarxa de complicitat entre els enginyers de projectes dels diferents països de la zona, que els permetria cooperar sense ni malmetre’ s mercat, ni cap cost significatiu. Un Win-Win autèntic. Com no podia ser d’ altra manera va ser autoritzat i se li van donar una dotzena d’ adreces, per començar, amb una carta digitalitzada que feia de salconduit, per poder portar a terme la iniciativa sense entrebancs innecessaris.
L’ èxit va ser notable, no només van pujar les vendes, sinó que el percentatge o ràtio de comandes signades sobre els pressupostos cotitzats també va millorar, per tant la productivitat del departament va pujar amb un cost pràcticament zero. En Rajandhran va ser promocionat i els sistema va eixamplar-se.
Uns mesos més endavant va dir-me, en un raport, que creia que l’ ús d’ e-mails era bo, però que es podria millorar. Em va explicar que molta part de la comunicació que pretenien transmetre’s era difícil de redactar, i que per tant es perdia una dimensió essencial de la voluntat o efectivitat comunicativa desitjada, amb els correus era difícil imprimir el to de veu, era impossible gesticular, o senzillament representar una trobada amb un client i ensenyar als companys de xarxa a argumentar o rebatre’ l.
Organitzar trobades presencials entre segons quins expatriats a segons quins països és força complicat, requereix molt temps, cues infernals per obtenir els visats i força diners, però en Rajandhran n’ era conscient, va dir-me que res d’ això era necessari, que hi havia serveis de videoconferència de molta qualitat i a preus molt assequibles...que farien el fet. Naturalment va ser autoritzat.

A ERC, organització estatutàriament assembleària i sense ànim de lucre, sense massa expatriats ni cap entrebanc per la mobilitat o les possibilitats de comunicació dels seus integrants, ens trobem amb unes caigudes de vendes espectaculars, perdem votants a cabassos, i les previsions són pitjors que dolentes, i com a política de Partit tenim l’ estricta rigidesa d’ una direcció que fa el sord, que menysté sectorials i els professionals que les integren...no sé pas què me’ n diria en Rajandhran...
Salut i independència,
Cesc.

Benvolguts lectors,
Avui en Cesc enceta un bloc, no pas massa a contracor, però sense entusiasme, just en un punt on trobo que cal. Conscient de fer tard, però amb puntualitat merescuda, amb peixet donat, amb feina feta. Tard, no a deshores.
Plantejaré el bloc com una nau, a vela, l’ anomenaré Déu-vos-guard, sense manies, en honor a en Karbeis, que més jove que jo, ja té la mateixa descendència. 3 fills.
Concebre i pujar catalans, per en Cesc, és el primer compromís patriòtic...treure temps d’ aquest compromís biològic, és heroic. Com que a Catalunya hem d’ anar a pams, primer de tot; patriotes demogràfics, després compromesos nacionals, soldats rasos.
Tres països, quatre barres.
En Cesc per qui arribi a misses dites, és un home viatjat, un trinxa-passaports, com pocs, ecspanya em costa bastants més calés que a la mitjana, però bastants menys que als que es pensen que ecspanya és una unitat de mercat...i hi posen més esforços dels estrictament necessaris. Per ells, espero ajudar-los. A abandonar ecspanya, queda clar.
Políticament sóc independentista, és a dir, antiautonomista.
Els meus amics polítics són els reagrupats dins d’ ERC, i els sobiranistes d’ altres forces, principalment de CDC. Els que admeten el meu antidogmatisme precedent poden comptar amb mi pel que calgui, si respecten les llibertats individuals supeditades a les nacionals. Qualsevol cretí que em vingui amb paranoies de classe... que vagi amb compte, que no ho faci amb segons quina seda, ni segons quin automòbil, per que jo no tinc manies. Sóc d’ esquerres com a acte d’ amor al dret a l’ igualtat d’ oportunitats, no sóc gens igualitarista. Als igualitaristes, me’ ls esmorzo.
Religiosament sóc complicat, politeista de voluntat, de formació laica, i monoteista per pragmatisme vital, sóc força obert en aquest aspecte i us recomano que qui vulgui buscar-me el voraviu per aquí vingui preparat. Sóc contrari a l’ humiliació, però amb segons què no tinc manies.
Bé espero no espantar a cap patriota i que us sentiu com a casa obrint temàtiques en aquest humil bloc.
Salut i independència,
Cesc.

prova

Prova