Salvador Sostres.

A casa ens varem subscriure a l’ Avui des del dia que va aparèixer.
Subscripció que vaig ampliar quan em vaig emancipar, malgrat que, pocs anys després, viatjant tant sovint com ho feia, el vaig fer enviar a casa l’ àvia, al poble.

Després l’ àvia, al cap d’ uns anys i de tant en tant, anava al Casal Parroquial on tenia “l’ Internet”,que en deia, i m’ enviava un correu amb la seva percepció de la realitat.
Destacant sempre, que per allà fora – a l’ estranger- per on jo em movia, només hi veia que guerres i fatalitats. Sempre m’ impactava aquesta manera reduccionista de veure el món. Com si el món fos el planeta del Petit Príncep.

No recordo exactament quan vaig descobrir en Salvador Sostres, era quan vivia a Dubai, això sí, i ho recordo perquè parlava de l’ estranger com si fos aquella pel·lícula de Sissí Emperadriu que tant agradava a l’ àvia. Ràpidament li vaig fer saber, a l’ àvia, que la meva vida a l’ estranger s’ assemblava més al que explicava aquell xicot, que no pas al sang i fetge que explicaven a “internacional” o “món” que en deien o en diuen.

Des de llavors la seva percepció del planeta va canviar. Les nostres missives telemàtiques ja no giraven al voltant de conflictes armats, ni de terratrèmols o aiguats... anaven més aviat sobre sofisticacions gastronòmiques que li explicava amb tota mena de detalls, i sobre excentricitats del luxe, com aquella “carta de coixins” que tenen les habitacions altes dels Marriott.

La seva visió política també va millorar, l’ àvia, l’ ecspanyol, ni el parlava ni l’ escrivia, amb el català ja feia i havia fet sempre, però malgrat això, que no és poc, en Salvador Sostres la va desacomplexar, li va fer perdre, definitivament, aquell punt de neguit que, per no saber la llengua dels ocupants, la feia sentir-se infradesenvolupada, malgrat viure-ho sense cap frustració.

Avui l’ Avui acaba amb la columna d’ en Sostres, l’ àvia ja em va deixar fa un parell d’ anys, a la dona el diari li segueix caient de les mans i jo segueixo més sovint exiliat que no pas a casa. Serà el moment de gastar-me el preu de la subscripció amb un bon dinar amb la dona i els nens, no sé si a Ca l’Isidre que tant agradava a l’ àvia, o al Via Veneto que tant agrada al Salvador.
Salut i independència,
Cesc.

Co-op & Rcat (I)

Una empresa (o un partit) no són pas ens aïllats; ans al contrari influeixen i són influïts. Ja sia per l’ entorn extern més proper, el socioeconòmic, pels clients i usuaris, proveïdors i pels competidors tant els actuals com els potencials.

Al formular l’estratègia, una empresa ha de tenir en compte aquests elements, ja que amb ella ha de tractar d’ influir en el comportament dels uns, clients i usuaris; comptar amb la col·laboració d’ altres, els proveïdors, i caldrà que pari esment a les reaccions dels competidors.

Cada empresa tindrà la seva forma particular de reaccionar a qualsevol moviment, tant en les maneres com en la contundència.

En aquest post, que quedarà també entregat per fascicles, miraré d’ analitzar aquests aspectes reactius. Com reaccionarà la competència a canvis sectorials, front noves oportunitats i front els nostres propis moviments estratègics. De tot això dependrà en gran mesura, el nostre posicionament i l’ assoliment dels nostres objectius.

Els lectors de tarannà més individualista, comentareu que no cal capficar-se amb ningú més que amb un mateix, malgrat ser una reacció molt catalana, val a dir que l’ estratègia és un concepte relatiu, i l’ estandardització la marca el nivell dels nostres competidors.

Entendre els competidors és cabdal per l’ estratègia competitiva. De fet no se’n pot parlar sense identificar front a quins competidors.

Entès i assumit això com un axioma, si així ho voleu, anem per feina i marquem-nos una metodologia.

Hem de començar per identificar qui són els nostres competidors: actuals, reals i potencials. Seguirem per analitzar les característiques d’ aquesta competència, finalment establirem el perfil de les respostes del competidor davant de moviments estratègics. Avançar en l’ estudi d’ aquestes respostes a moviments estratègics ens és fonamental per analitzar els nostres compromisos estratègics.

Per establir qui són els nostres competidors, caldrà segmentar els negocis. És important destacar que un sector es defineix des de l’ oferta i no des de la demanda, és dir, un sector es defineix en base al que les empreses produeixen, i no en base a les necessitats que aquestes empreses tracten de satisfer de clients i/o usuaris.
Aquesta primera fase és distreta. Complicada fins i tot, si l’ empresa opera a diversos sectors, el repte es magnifica. Però vaja, cal criteri. Sentit comú i poc més. Si a més a més volem identificar competidors potencials...i més de diferents sectors...buff, distracció per dies.

Un cop això ja ho tenim fet, hem d’ identificar quines necessitats concretes satisfem i en quin àmbit geogràfic coincidim o competim. El “marc d’ actuació competencial”...que diuen, de tant en tant, els polítics. Cada empresa no actua de la mateixa manera a cada lloc on és present ni té les mateixes capacitats de reacció.
Ni per tots els negocis coincidirem amb els mateixos competidors, ni aquests mateixos competidors tindran el mateix posicionament en tots i cadascun dels negocis.
Aquí caldrà segmentar de nou. Com quan fèiem quadres sinòptics a l’ escola.

Per segmentar adequadament haurem de mirar fora de l’ empresa, al mercat...altrament ens acabaríem preguntant: “què sap fer la meva empresa” en comptes de “què necessiten els meus clients”.

Cal veure amb quins productes és substitutiu (percepció similar per part del client), amb quins comparteix estructures de costos (tecnologia), a quin client final arriba, agrupant clients depenent de la capacitat de compra, criteris i poder de negociació. Segmentar-los per ubicació geogràfica, sector...

Un cop fet això ja ens podem regalar un cap de setmana una mica bonic. Ens caldrà aire. Però ja tindrem identificats els negocis. Ara caldrà analitzar-los, que no ens paguen per ser investigadors de camp...

És pràcticament impossible satisfer les necessitats dels nostres clients si no les coneixem prèviament. Un cop conegudes podem decidir quines cobrim i quines no...i com ens ho farem. A l’ igual que nosaltres, d’ altres, tractaran de fer el mateix, satisfer les mateixes, per tant identificar la competència en cadascuna d’ elles ens és vital.

Si hem segmentat massa ens trobarem amb molts segments on competim de la mateixa manera i amb els mateixos. Si no hem segmentat prou (el més comú) tindrem dificultats per identificar competidors i en definir el nostre avantatge competitiu.

Cal tenir en compte, ja per acabar per avui, que el que determina el grau de rivalitat en un sector és el grau de coordinació entre les empreses que l’ integren. Com més gran sigui la coordinació, menor serà la rivalitat, i majors, per tant, els beneficis.
Co-opetició, en ve a dir n’ Adam Brandenburger.
Salut i independència,
Cesc.

Lions & Tripi.

Malgrat estar entretingut preparant un altre post intercalo aquest que escric ara a l’ hemeroteca del Decidit.

Em va cridar força l’ atenció que la setmana passada es parlés d’ una lleona que voltava per la rodalia de la Sènia. Van sortir testimonis presencials que asseguraven haver-la vista. De tot plegat se’ns va acabar dient que havia estat un gos gros abatut al capvespre i malgrat que ens entaforen imatges de famolencs, mutilats, apallissats i moribunds sense cap mena de rubor a l’ hora del àpats...del gos de marres cap imatge, ni viu ni mort.

Aquest fet em va fer-me preguntar, perquè?

Com que aquella part del territori la desconec vaig fer un google maps per veure-ho d’ un satèl·lit estant, descobrint que l’ indret és frontissa de sis divisions administratives, tres províncies i tres comunitats autònomes a part de municipis d’ aquells amb una densitat de població baixíssima en termes municipals immensos. Una localització perfecte perquè ningú se n’ ocupi, ni posi el nas on cal discreció.

Vaig pensar que si jo volgués tenir lleons aquell seria un bon emplaçament i ja vaig començar a elucubrar com m’ ho faria.
Buscaria una finca grossa per la zona - he mirat preus i són raonablement assequibles – en algun dels molts congostos inhòspits i deshabitats que hi ha a les contrades, d’ accés difícil i allunyat de cap ruta transitada. Sense massa interès paisatgístic ni res que convidi a anar-hi a fer un volt o un berenar.

Caçar lleons ha de ser una cosa que deu fer trempar força a la gent que li agrada la caça major, fer-ho a l’ Àfrica és car, complicat i vigilat. Fer-ho a Europa a poca estona de l’ aeroport de Castelló o del de Reus seria fantàstic per aquests individus, que tenen la cacera com un hobbie i feinegen en d’ altres menesters . De ben segur que n’ hi ha de disposats a pagar-ne un bon feix per abatre’ls i tota la festa i gaudi que això els significa. Que sigui il·legal ja és el de menys, això queda assumit en el planteig tarifari.

Pel que he vist en algun reportatge d’ aquests que fan a l’ hora de la migdiada, els lleons i sobretot les lleones, són gregaris i viuen i cacen en comunitat i equip. Si tenen tall crien sense problemes i al preu que van les cabres, en contraposició a les tarifes de la cacera, et pots permetre de tenir una altra finca amb la finalitat de nodrir-los amb carn fresca i rica en proteïnes. No cal pas pinso.

És possible que algú hagués tingut aquesta mateixa pensada? Quin perfil tindria per comptar amb les complicitats suficients com per censurar les imatges? Proper al Govern, o als Governs? A la Banca? Al joc? Seria un indret propietat dels serveis secrets per teixir complicitats internacionals?

Tot plegat ho veig més versemblant que no pas que gent que viu al territori confongui un lleó amb un cà.

Ryan & Rcat (iII)

Els resultats inicials eren prometedors, no només econòmicament, la gent veia els Ryan com herois per aconseguir de fer bons preus (£70) amb molt bon servei a bord i alhora plantar cara a les companyies de bandera i a les autoritats governamentals.

Hi va haver el cas paradigmàtic de l’ aeroport de Knock, en un indret lluny de tot arreu, al pobríssim oest de l’ illa, construït per un capellà que ells es van comprometre’s a explotar malgrat tots els impediments de les autoritats de l’ aviació civil. Ho van haver de fer amb un estúpid requeriment d’ stop&go a Dublin.

Al 1986 quan es commemorava el 50 aniversari d’ Air Lingus, els Ryan, van inserir un anunci en premsa felicitant-los per l’ efemèride i acompanyant-ho amb la foto d’ un pastís d’ aniversari...on hi mancava un bon tall.

Van explotar també els aeroports de Galway i Shannon, ja disposaven de cinc aparells i cobrien un total de 27 rutes.

Del 1985 al 1989 es va incrementar els passatgers de 1,85M a 4,2M. El tràfic en ferrys va caure vertiginosament.

El govern llavors va instituir una política de “separar” rutes, a Aer Lingus li van deixar Londres (Gatwick i Heathrow), Manchester i Paris. Als Ryan se’ ls va deixar volar a Luton,Stansted de Londres, a Liverpool i Múnic. Un desastre, malgrat el qual, els treballadors i l’ empresa de bandera van fer molt de rebombori esputant que el govern beneficiava les empreses privades.

Els Ryan van començar a perdre diners a cabassos fins a la fatídica nit de gener de 1991 quan, al llindar de la fallida, havien de pagar £34.000 a l’ aeroport de Dublin en un termini de dues hores... i no les tenien. Havien injectat a l’ empresa més de £20M el darrers anys... però la caixa havia quedat eixuta.
Durant aquelles dues llargues hores van estar reunits, hi havia l’ urgència financera immediata però també calia replantejar el negoci o fermar-lo.

Una de les possibilitats era fer de companyia secundària als vols que arribaven dels USA. Una altra possibilitat era retallar serveis extres (tot era 1ª classe, fins llavors) i les tarifes espectacularment, tal i com havia aconseguit de fer Southwest Airlines a Amèrica. Una tercera era optar per oferir un servei de business i tarifa alta.

El novembre de 1990 la, llavors, CE va introduir reformes liberalitzadores que podien aprofitar.

El 1987 BA va sortir exitosament a borsa, AL continuava sent propietat del govern que era qui li finançava les pèrdues.

Finalment, la família Ryan va injectar les £34.000 de marres, van ascendir també a un jove de 29 anys, l’ O’Leary, de director financer a sotsdirector executiu.

Sota el seu comandament, l’ empresa, va retallar radicalment els costos i les rutes deficitàries. L’ enfocament anterior vers el client va ser substituït per una obsessió per l’ efectiu. Tota atenció durant el vol, ja fos cafè o sandvitxos de franc, es van eliminar. Els esforços per incrementar les vendes, a bord, de productes lliures d’ impostos es van multiplicar fins esdevenir una font d’ ingressos cabdal per la companyia. Es va renegociar la retribució al personal per reflexar- hi la productivitat, no només en hores treballades, sinó també amb vendes efectives de productes tax-free. Es va llogar l’ espai de darrera del seients per fer-hi publicitat, i fins i tot el mateix cos de l’ avió.

Tant com eliminaven les atencions, baixaven les tarifes...el volum de passatgers va créixer vertiginosament...malgrat que havien d’ anar caminant per la pista fins a peu d’ avió.

Cap a l’ any 1992 l’ empresa va tornar a ser rendible i hi va romandre.
L’ any 1994, en plena crisi, va renovar tota la flota a Boeing 737, després de feixugues negociacions entre Boeing i Airbus. Rebaixa del preu tarifat...50%.

A l’ any 1999 ja era una de les més rendibles del món, amb només 150 vols diaris a 13 indrets d’ UK, 4 d’ Irlanda i 16 de l’ Europa continental, vols de poc més de 500km com a màxim, fent ús d’ aeroports allunyats del centre, poc concorreguts, gens congestionats, on podien aterrar i emprendre el vol sense endarreriments, en un temps mitjà de 25 minuts entre desembarcar, condicionar, carregar de combustible i embarcar de nou per reemprendre de nou el vol.

Abans d’ obrir una nova ruta, Ryanair, negocia amb les autoritats de l’ aeroport per obtenir uns baixos costos per aterrar-hi o enlairar-se’n, costos baixos totals i d’ altres incentius. La companyia negocia i renegocia amb nombrosos aeroports de manera simultània. De fet han aconseguit que diversos aeroports els paguin per servir les seves destinacions.

No obren mai una destinació sinó estimen perspectives de creixement mínimes del 100% el segon any d’ operar-hi.

Aquest estiu he tingut l’ oportunitat d’ assistir a tres actes públics reagrupats, el primer que sorprèn és l’ austeritat de l’ escenari, de la posada en escena, sense pantalles de plasma ni confetti, ni globus ni cap parafernàlia accessòria...una simple taula, una cadira i una Senyera estelada. Un discurs directe i franc, un torn de preguntes obert a la concurrència que sempre omple la sala i respostes in situ, en viu i en directe... una entonació dels Segadors a peu dret i, això sí, una simpàtica i necessària col.lecta de diners per finançar l’ acte .
Toquen, i molt, de peus a terra. En passarem via.
Salut i independència,
Cesc.

Ryan & RCat (I).

La liberalització del mercat aeri, a Europa, va començar a arribar, en paral·lel, a la recuperació de les nostres llibertats democràtiques. Va ser una pseudo-liberalització, com també una pseudodemocràcia.

Després de la I Guerra Mundial van sorgir companyies aèries comercials de capital privat, ben aviat els governs, però, les van unir i reconvertir en companyies de bandera. Portaven, literalment, la bandera a les cues dels aparells. Servien principalment per servir i donar cobertura als objectius colonials dels estats.

A partir de la II Guerra Mundial, per por a la més que possible hegemonia dels EUA, es va crear l’ IATA, per fixar les tarifes internacionals. A les companyies se’ ls prohibia fer vols o rutes que no comencessin i acabessin als respectius territoris. Els vols domèstics eren tarifats pels governs, eren caríssims. Monopolístics.

L’ enfonsament dels imperis i l’ aparició dels reactors, capaços de creuar l’ Atlàntic econòmicament, van posar en crisi el proteccionisme enfrontant-lo amb la rendibilitat potencial. El model va entrar en crisi, es va fer evident que la majoria de companyies eren ineficients, infracapitalitzades i no rendibles.
Van aparèixer els primers Charters, als 60. A mitjans dels vuitanta aquestes companyies s’ havien fet amb una quota del 60% del mercat europeu. Les de bandera van reaccionar creant les seves pròpies filials de charter.

La crisi del petroli dels setanta i l’ aparició dels 747 va abocar les companyies, fortament sindicatitzades i amb altíssims costos fixes, a una profunda crisi.
El 1978 els EUA desregularitzen totalment el mercat. Els preus van baixar, i molt, i s’hi van crear 22 companyies de tarifes baixes entre el 78 i el 80. Les existents com Pan-Am, Delta o United van haver de fer us de rutes hub&spoke i sistemes de reserva informatitzats per impulsar una nova consolidació.

A Europa, un memoràndum de la Comissió de 1984 proposava l’ abolició dels acords d’ agrupació, fixació de preus i subsidis governamentals. Sindicats i patronals del sector es van aliar per avortar la proposta.

British Airways:

Thatcher va ser l’ única que s’ hi va posar de valent, al comprovar que Delta havia transportat 31M de passatgers amb 31.000 empleats, i British 13M amb 56.000, amb pèrdues de £102M sobre uns ingressos de £1760M el 1981. Es va nomenar en King de CEO qui amb generoses indemnitzacions va reduir la plantilla fins a 38.000 al 1985. King va passar el relleu a Marshall que va centrar- se en la millora del servei i la satisfacció dels clients, sobretot els de business que eren qui més marge aportaven al compte de resultats. El 84 es van fer beneficis rècord i es preveia la sortida a borsa pel 87. el 86 BA arribava a 145 destinacions de 68 països. La més internacionalitzada. Els vols internacionals representaven dos terços de les places venudes i un 90% dels ingressos.

Aer Lingus:

Es va fundar el 1936, tretze anys abans de la independència de l’ illa. Durant els primers 15 anys les pèrdues van fluctuar entre el 20 i el 100% dels ingressos. La ruta principal era entre Irlanda i UK, els britànics participaven a l’ empresa amb un 40% del capital. Això va permetre a BA fer repostatge pels vols transoceànics, i a Lingus fer parada a Manchester per carregar gent i anar cap al continent.
Als anys 70 les pèrdues galopants els van obligar a buscar noves fonts d’ ingressos i beneficis. Van començar a oferir serveis, van començar a oferir serveis de manteniment i formació d’ enginyeria a d’ altres companyies. L’ introducció, amb èxit, del seu sistema informàtic de formalització de reserves els va portar a oferir-los a tercers. Van entrar en zona de beneficis malgrat que el compte d’ explotació aeri seguia sent negatiu.

Ryan Air:
Cathal i Declan Ryan havien mamat aviació, el seu pare havia treballat força temps a Aer Lingus, com a director d’ arrendaments d’ avions fruit de la sobrecapacitat de la companyia. El 1975 va fundar Guiness Peat Aviation que no va trigar gaire a convertir-se en la primera companyia d’ arrendaments a nivell mundial, el 10% que hi mantenia va ser suficient per deixar 1M de lliures irlandeses als fills per llençar la pròpia línia aèria. Cap dels dos n’ havia fets trenta quan Ryan Air va aixecar el vol, cobrint amb un petit turbopropulsor entre Waterford i Gatwick a Londres.
La ruta Dublin-Londra era lucrativa tant per Aer Lingus com per BA, cobraven uns preus de prop de £200 amb importants descomptes si es feia la reserva amb un mes de coll.
Els germans Ryan van comprovar que els vols d’ AL i BA anaven plens en un 60-70%. Mig milió de persones feien la ruta cada any. Uns altres 750.000 feien la ruta amb ferry i tren a un cost de 9 hores i només £55...els germans Ryan van oferir un servei de primera classe a tot l’ avió (44 places) i van cobrar £98 per anada i tornada.
Continuarà...

FOC NOU & RCat.

Vosaltres i nosaltres ens movíem en un mateix pla patriòtic i no podíem témer que vosaltres us separéssiu d’ aquell pla al servei del qual en havíem organitzat i conjurat sota el vostre patriciat cabdillatge. Els nostres anhels, les nostres campanyes, els nostres sacrificis voluntaris i el concurs entusiasta i incansable nostre en els darrers anys, no tenien altra aspiració que ajudar i ajudar-vos a l’ adveniment de la República Catalana.

Jutgeu, però, el profund que havia de ser el nostre desencant, en conèixer que la República de les nostres il·lusions de tota la vida s’ havia convertit en una Generalitat aparent i que l’ expressió estatal de la sobirania catalana, independitzada del poder monàrquic, queia de nou sota el domini hegemònic castellà a canvi d’ una transigència vostra massa generosa o temorosa...

Les vostres excuses i justificacions, encara que molt tard, ens arriben a nosaltres. I en coneixement d’ elles ens limitaríem a fer-vos-en rebut si no ens expresséssiu el desig que us diguem, amb tota sinceritat, el nostre criteri sobre l’ assumpte. No pas, doncs, amb cap mena d’ intenció polemista o recriminativa, sinó amb la sinceritat que ens pertoca, hem de dir-vos que tot i comprenent la vostra situació i les vostres responsabilitats des de la victòria electoral de les esquerres, a judici nostre us va mancar domini de caràcter per mantenir a peu dret aquella República i per desoir les promeses verbals i sense cap garantia de les sirenes ecspanyoles al servei de madrid.

Fora llarg d’ embrancar-nos en la justificació del nostre criteri, però els esdeveniments successius demostren palesament que ni les esquerres espanyoles, ni ecspanya, no es mereixen la condescendència i la confiança amb que vosaltres accedíreu al canvi malaguanyat.

Entenem, doncs, sincerament, que la vostra transigència massa generosa o temorosa, va equivaler a una gran errada i d’ ella prengueren peu els governants de madrid per junyir de nou Catalunya al carro de l’ unitarisme, cada vegada amb propòsits més inflexibles, com ha pogut veure’s a través dels mesos...i anys.

No posem en les nostres paraules cap intenció de repte, de polèmica ni recriminació, sinó solsament d’ absoluta sinceritat, com a deferència a la invitació franca que ens dirigiu perquè ho fem així, i no per pura fórmula. Qui ho sap si aquesta manera de sentir nostra – tan paral·lelament exacta a l’ ideari i als programes patriòtics que vosaltres mateixos ens ajudàreu a traçar-nos- no era ni és altra cosa que elucubracions de pur romanticisme, inaprofitables , potser, en instants decisius per a confiar-vos certes responsabilitats directores.

En el cas patriòtic que motiva aquestes expansions amicals entre vosaltres i nosaltres, el temps i el seny de la Història fixaran el veredicte. Qualsevol que sigui –favorable o advers- al judici que recaigui sobre la transigència amb l’ estat ecspanyol, us deixem la glòria o la responsabilitat que puguin derivar-se d’ aquests episodis.

Entretant, per imperatiu íntim de les nostres velles conviccions, a les quals van unides les noves ensenyances apreses en la conducta ecspanyola dels mesos darrers contra la voluntat i la dignitat de Catalunya, nosaltres ens sentim solidaritzats, avui com ahir, amb els principis ideològics independentistes que ens serviren de fonament i es concretaren en Esquerra Republicana de Catalunya.

Al servei íntegre d’ aquests ideals estem decidits a mantenir la nostra organització, convençuts que la política autonomista a base de cordialitats insinceres amb els representants dels governs i de l’ opinió ecspanyola, mai no deixarà lliure Catalunya.

Proves de la inutilitat d’ aquesta política de transigències pseudoautonòmiques les ofereix la història colonial ecspanyola, de tot aquell poble que ha tingut la desgràcia de caure sota el seu domini despòtic dels mandarins ecspanyols.
Perquè ecspanya, és a dir, els governants a nom de l’ abstracció monomaniàtica unitarista ecspanyola, mai no saberen resoldre cap problema de llibertat i d’ ells, ni avui ni demà, no pot esperar-se racionalment que es resignin a reconèixer a Catalunya per vies legals i pacífiques – i menys a través d’ un Estatut de dependència- la integritat deguda dels nostres drets i dels nostres designis nacionals.

Ps, Avui deixo de ser, definitivament, militant d’ Esquerra, ja no sóc sinó un voluntariós associat a RCat. De tots els textos que he trobat argumentant les raons d’ abandonament de les històriques sigles, el que adapto al post d’ avui és la que més m’ escau. He triat i remenat força, fins a trobar algú que decebut com jo, ho expressés com jo voldria. De passada actualitzo el patriotisme de Josep Conangla expressant-li el meu més sentit reconeixement a la seva tasca patriòtica des de l’ exili.

Nosaltres sempre hem estat aquí!

Donem suport a Reagrupament, una aposta de futur que combina la lluita per la independència nacional amb la voluntat de convertir la política catalana en un espai més net, més íntegre, més honest i més pròximLa convicció cada dia més generalitzada que només amb un estat propi Catalunya podrà sobreviure (culturalment, econòmicament, socialment) contrasta amb la inesperada desaparició del sobiranisme parlamentari. El desig de llibertat nacional no té, avui, representació a les institucions de govern catalanes.El portal Blocs amb Estrella reneix, doncs, en una situació peculiar: l’entusiasme (el nostre entusiasme), contra el desert (el seu desert). Blocs amb Estrella reneix, però, amb la mateixa intenció amb què va sorgir: convertir-se en una plataforma de suport a la proposta de regeneració política inequívocament sobiranista que representa Reagrupament.Perquè pensem que Reagrupament és la resposta al cul-de-sac en què els polítics pretesament sobiranistes han posat el país. Una proposta nova, veritablement una altra cosa. Una aposta de futur que combina la lluita per la independència amb la voluntat de convertir la política catalana en un espai més net, més íntegre, més honest i més pròxim.Reiterem el nostre compromís amb el sobiranisme. I continuem amb la voluntat de no excloure, sense fanatismes, sense prejudicis, sense animadversions radicals. És cert que el catalanisme ens ha decebut algunes vegades, però el camí és prou inhòspit i agrest perquè tots siguem capaços de tornar a encaixar les mans. Blocs amb Estrella no té per objectiu la lluita contra Esquerra, ni contra Convergència, sinó el debat, el diàleg i la crítica constructiva. Volem fer un esforç de convicció. Volem ser un esforç de convicció.Tenim el dret de creure en les persones, i tenim encara més el deure de tornar-ho a intentar. I aquí som. A favor del país, de la llibertat del país. Donant suport a Reagrupament, a un sobiranisme convençut, insubornable, noble, amb principis. Donant suport, també, a un sobiranisme amb pebrots. Amb els pebrots de no renunciar. De no rendir-se. Tot és tan senzill com mantenir els principis. Només això, ens cal: els nostres principis, i el coratge de mantenir-los.Nosaltres sempre hem estat aquí: Blocs amb Estrella.Països Catalans, 24 de juny del 2009

Gràcies President !

Tinguem-ho clar.

Desmo & RCat.

Sempre m’ he sentit atret per aquelles empreses que malgrat tenir una dimensió més reduïda que la dels seus competidors, són capaços de liderar els seus respectius mercats, fugint de la massificació i concentrant-se amb la qualitat dels seus productes.
Ducati és un d’ aquests casos, nascuda al 1926, i malgrat haver canviat en diverses ocasions de propietari, ha arribat als nostres dies amb èxits tecnològics i esportius sorprenents, mantenint una enginyeria superior pròpia, dissenys elegants i un innegable atractiu pels entusiastes de les dues rodes.

La moto no és només un aconseguit mitjà de transport àgil i versàtil, representa, a més a més, conceptes de llibertat, rebel·lió i desig.
Ducati és una empresa que no fa motos fins al 1946 –abans feien ràdios- quan s’ estrena amb “il Cucciolo”, una bicicleta motoritzada de força èxit a la postguerra a Itàlia.
El 1954 s’ incorpora a l’ empresa l’ enginyer Fabio Taglione, conegut com Dr.T, que és qui comença a parir artefactes de competició, és ell qui adapta un sistema de distribució per vàlvules, anomenat Desmodromic, conegut arreu com “Desmo” .
El Desmo permet aconseguir més rpm i una major potencia del motor. Encara l’ equipen les Ducati d’ avui dia. 50 anys després.

A les curses de Superbikes, Ducati, ha guanyat tretze títols de constructors des de 1990 i més victòries de curses individuals que els demés constructors agregats.
Al 2003 va entrar a competir a MotoGP quedant segon. Pim, pam.

La facturació de Ducati el 2006 va ser de només 320M€ mentre que la d’ Honda va ser de 80.705M€. No cal dir gaire més per veure’n el mèrit.

Als italians els és i els era impossible competir amb publicitat i markèting amb els seus competidors japonesos, i per tant van fer ús de la imaginació, primer al 1998, creant 27 clubs de “ducatistes” arreu del món, que ja eren 200 al 2005 amb més de 50.000 socis.

L’ any 2000 entren amb força a la xarxa, creen les webs, una veritable revolució que els porta a tenir 10M de visitants únics al 2005, vendre 3.000 unitats (10%de la producció) de motos personalitzades a internet, i a tenir localitzats a 200.000 conductors/propietaris de ducatis arreu del món (d’ un parc mòbil total estimat de 350.000 unitats).
Això els ha permès de crear els Desmoblogs per fer-hi enquestes d’ acceptació de nous productes i de satisfacció dels usuaris i multiplicar les vendes de productes i accessoris relacionats amb la marca.

El 2005 van vendre aproximadament 29M d’ unitats d’ accessoris i recanvis per recolzar una flota existent de 350.000 unitats, cada ducatista es gasta, de mitjana, personalitzant la moto, uns 2.500€ al moment de comprar-la i durant els primers sis mesos uns 2.000€ més addicionals.

Hi ha qui encara pensa que RCat serà incapaç de competir en el mercat electoral català i fer un resultat destacat per manca de recursos financers per pagar-se una campanya clàssica a diaris, ràdios, teles i tanques, com si la qualitat del producte i l’ imaginació no tinguessin res a pelar. Com si l’ èxit polític només fos possible com a resultat del nombre d’ impactes publicitaris comprats a cop de talonari, com si la complicitat i l’ implicació dels patriotes fos una poca-soltada, un brindis al sol.
Estaré encantat d’ ajudar a demostrar que quan la raó i la qualitat del producte t’ acompanyen ni la pitjor contrapropaganda evita que arribi el missatge i que sigui comprat.
Per acabar us posaré un senzill enigma a veure qui l’ esbrina, de les primeres vint fortunes que apareixen a la llista Forbes, a veure quants ocupaven els primers 100 llocs del rànking fa només vint anys...i quantes es van fer a cop de talonari publicitari, i quantes a partir d’ una bona idea que el mercat demanava a crits.

Salut i independència,
Cesc.

Sun-Tzu & PSZzz.

Sun-Tzu va viure a la Xina del s. V aC, ens va deixar de llegat un dels millors llibres que existeixen; “L’ Art de la Guerra”.

L’ essència de la seva filosofia descansa sobre dos principis: l’ estratègia és superior a la violència, i la intel·ligència millor que no pas la brutalitat.

L’ autor ens recomana tenir en compte tres qüestions: el terreny, l’ enemic i el clima.

Així, anomena Tong a aquell territori que podem travessar amb la mateixa facilitat que els nostres adversaris, on ens recomana buscar un lloc elevat i garantir-nos els proveïments.
Parla de Gua, per expressar d’ aquella situació on només ens queda l’ alternativa de tirar pel dret, aquí cal discreció, l’ enemic no ha de saber que no podem tornar enrere.
Zhi, descriu el fet de no tenir cap avantatge sobre l’ enemic, i tampoc ells sobre nosaltres, cal humilitat i molta astúcia, no passar a l’ atac fins que el rival abaixi les defenses.
Ai, vol ser la posició de lideratge que hem de prendre abans no ho facin els enemics.

Xian, seria penya-segat, on en una posició privilegiada de lideratge només hem de vigilar els passos de l’ enemic per evitar que ens agafi desprevinguts.
Yuan, seria quan comptem amb els mateixos recursos i força del contrincant.

Les condicions de la victòria serien cinc:
La primera apunta que guanyarà aquell que sap quan és convenient de lluitar i quan no ho és.
La segona ens diu que guanyarà aquell que sàpiga heure-se-les amb forces tant superiors com inferiors, sabent triar l’ estratègia més convenient en funció del gruix i poder del contrincant.
La tercera indica que vencerà aquell les forces del qual estiguin animades amb el mateix esperit a totes les seves files; ens ve a dir l’ importància de la concentració, la coordinació i l’ enfocament en l’ objectiu a seguir i, per tant, els perills de la dispersió.

La quarta seria la importància del factor sorpresa, dient que si coneixes bé el teu enemic i et coneixes bé a tu mateix, no tens res a témer.
La cinquena ens diu que vencerà aquell a qui ni el president o sobirà interfereixi en l’ estratègia un cop aquesta estigui fixada.

Hi ha tot un seguit de fets essencials que cal contemplar, així sempre cal evitar aquell combat que no pots guanyar, i sempre cal tenir present que la major victòria és vèncer sense necessitat de combatre. El que beneficia l’ enemic ens perjudica a nosaltres i viceversa. L’ excel·lència suprema consisteix a trencar la resistència de l’ enemic sense necessitat de cap lluita.

No cal ser cap llumenera per veure que el principal enemic de Catalunya són els sociates, i que ells ens tenen perfectament identificats com a enemics seus -mai com a socis estratègics, sinó simplement circumstancials- així en els seus documents d’ estratègia interna contemplen la suma de CiU + ERC com l’ aritmètica a batre. És el seu malson. Que la direcció d’ ERC hagi fet de l’ entesa amb l’ enemic nacional la quimera del pactisme autonomista és el que li costa bous i esquelles al Partit, cap altra raó. La traïció molt per sobre de la mala o pobre gestió.

És paradigmàtic el document del pacte del psoe amb el pp a Euzkadi, on amb quatre ratlles es ventilen la crisi econòmica i els calen cinc folis per posar fil per randa l’ aniquilació nacional d’ aquell poble. És un document per desar, per tal de reproduir-lo i millorar-lo quan nosaltres fem un pacte nacional.
És sorprenent com malgrat l’ avís explícit de l’ ONU ells han tirat pel dret passant-se per l’ engonal la Democràcia i enviant amb entusiasme autocars des de la Nació a aplaudir l’ estafa. En són del tot corresponsables.

Que el PSZzz voti conjuntament amb el pp que el català sigui llengua no vehicular del parlament ecspanyol és el més normal del món. Com que votin contràriament a que els metges es puguin examinar al MIR en la seva llengua. El que ja no és normal és que la direcció d’ ERC encara els rigui les gràcies, que no s’ hagi plantat ja.

El més bo del cas, però, és que la bicoca se’ ls acaba, en Montilla haurà de convocar eleccions coincidint amb les europees, ja no té massa més sortides.
Cap dels indicadors de Sun-Tzu li recomanen de fer-ho, no és un bon moment per ell, però està a les ordres d’ un general que el condemna a una contesa sense esperança...l’ embusterot.
La prudència li recomanaria modificar els plans del seu cap d’ acord amb les circumstàncies, fins quan aquestes li siguin favorables, però no té cap autonomia de decisió. El seu cap jeràrquic el sacrifica perfectament conscient del que fa. Sap que mai cap país s’ ha beneficiat d’ una guerra eterna, que és el que li espera a l’ embusterot si no ho desencalla, una legislatura eterna i l’ impossibilitat de renovar la victòria a les urnes, el cap de montilla és un preu relativament barat. Per tant, tot i que sembli precipitat, mai s’ ha vist associada la intel·ligència a retardaments prolongats, serà sacrificat a la primera oportunitat. Amb les europees.
A l’ embustero li convé un pacte amb CiU, per tant faci el resultat que faci la Federació a l’ investidura els sociates s’ abstindran. Com ja van fer del 93 al 96. Voldran entrar al Govern però serà un esforç inútil. Estan condemnats.


Salut i independència,
Cesc.

MÉS DE 50 BATBLOCS: ELS COMBATENTS PER LA LLIBERTAT

Aquest mes de març que ja s’escola ha estat testimoni d’una modesta efemèride en la catosfera. Batblocs, l’agregador de blocs dels Combatents per la Llibertat, ha arribat als 50 blocs adherits (ara ja en som més!).

Modesta, sí, però no insignificant. Batblocs és la punta de llança de la revolució democràtica que s’està gestant en aquest país nostre. Una revolució no violenta, però sí ambiciosa i destructora. Ambiciosa, perquè la formem gent que volem dedicar els millors anys de la nostra vida a la causa de la Llibertat de la nostra Pàtria, que és el mateix que dir, de la llibertat dels homes i dones que la formen. I destructora, en el sentit schumpeterià del terme, és a dir, una destrucció creativa, perquè, com el nostre nom indica, volem acabar amb aquest experiment fracassat i profundament negatiu que ha estat el tripartit.

Fracassat, perquè, com es demostra per la crisi que actualment patim, no ha estat capaç de proporcionar més benestar, més igualtat i més solidaritat als catalans i catalanes. Ben al contrari, les tan repetides polítiques socials, que havien d’esdevenir el deus ex machina de la seva actuació, s’han convertit en un veritable malson: prop d’un milió d’aturats, i l’augment incessant de la pobresa i l’exclusió social. I sense oblidar el cas vergonyant del suport inexplicable a la Llei de dependència, autèntica clau de volta de la invasió del Gobierno de España, en les competències dels anomenats governs autonòmics.

I profundament negatiu, perquè ha menystingut, ha menyspreat, ha vulgaritzat, ha enderrocat, ha disminuït, ha empetitit, ha anorreat, etc., l’orgull i el tremp de milers de catalans i catalanes, que hem presenciat atònits com es devaluava un missatge independentista. Un missatge que, no fa pas tants anys, havia aconseguit mobilitzar centenars de milers de persones, fins al punt que semblava que tot era possible. Molts de nosaltres ens hem sentit estafats, humiliats i enganyats en les nostres conviccions més profundes.

Tanmateix, no ens vam enfonsar. Ni vam dimitir, ni vam deixar-ho córrer. Armats, per una banda, amb un experiència vital que molts de nosaltres hem mamat dels nostres pares, avis i de generacions de lluita contra l’ocupant, que ens fa aixecar-nos quan hem caigut, i tornar-nos aixecar quan hem tornat a caure, i per l’altra, amb les eines –les armes– que ens proporciona la societat de la informació i el coneixement, vam decidir plantar cara, contra el derrotisme i la renúncia, contra l’abdicació i la rendició.

Nosaltres, els combatents per la llibertat, lluny de quedar-nos al saló de casa, hem participat en algunes de les iniciatives que més han sacsejat la societat catalana, malgrat els intents de neutralitzar-les. I ara, que ja som 50, prometem no defallir, i ens comprometem a fer tot el possible per capgirar aquest estat de coses. Fins a restablir l’orgull i el goig de ser catalans i catalanes. Un poble lliure.

Enhorabona, combatents per la llibertat. Felicitats, batblocs!

I els que encara no us hi heu afegit... a què espereu?

Visca la terra, mori el mal govern!

Sió & Cat.

He passat un parell de setmanes del que se’n diu; sepultat de feina, fins al punt de deixar abandonat aquest vostre bloc. Us en demano disculpes.

Malgrat tot, he tingut l’ oportunitat de compartir tovalles i vetllades amb gent força interessant, sobretot en voldria destacar un d’ Israel amb qui una ferotge negociació va gestar una nova i bonica amistat. Pronostico que duradora.

N’ Avishay, n’ hi diré així tot i que no se’ n diu, és nét d’ un dels integrants del primer govern del seu país, que liderava en Ben Gurion, jo el coneixia de feia temps però desconeixia els seus ancestres fins dissabte al vespre, quan sortint de futbol vam anar tot el grup a sopar i després ell i jo a fer una tassa.

Deixàrem de banda la feina, i vàrem encetar una conversa política, primer sobre l’ Orient Mitjà actual i després sobre Israel i Catalunya. L’ home és una enciclopèdia del sionisme i li vaig demanar que em deixés prendre notes del que em deia, sobretot, a partir de que comencés a fer paral·lelismes entre el nostre independentisme actual i el naixement del seu estat.

Va començar per dir-me que no érem conscients de com de bé ho teníem els catalans, que disposàvem no només d’ una Nació, sinó també d’ un territori i un entorn democràtic on ja hi vivíem. Ens venia a dir que si no érem lliures era perquè no ho volíem prou. Vaig quedar corprès, era categòric. Cartesià.

Per la meva banda vaig balbucejar quatre excuses inconsistents, no tenia paraules, i li vaig demanar que m’ expliqués com s’ ho havien fet els amics patriotes del seu avi per fer-se pròspers i lliures.

Va començar per en Theodor Herzl, un corresponsal d’ un rotatiu de Viena enviat a París a finals del XIX, qui per lliure, va fer un article al Jewish Chronicle de Londres, el que avui dia seria un simple post en un bloc patriòtic, vaja.

L’ article venia a dir que la nació jueva s’ havia intentat integrar als diferents països només demanant que se’ ls respectés les creences i tradicions dels seus ancestres, sense molestar a ningú, i ajudant a enriquir l’ economia del país d’ acollida, no se n’ havien pas ensortit. Deia també, que era arribat el moment de tenir un territori pel seu poble. Molts jueus van riure’ s d’ ell al considerar-lo un utòpic. Fins i tot la Comissió Econòmica dels Rabins d’ Alemanya va refusar oficialment l’ idea...van dir “pregarem per mantenir allunyats els fins sionistes, per responsabilitat religiosa i amor a la Pàtria”. Us sona?

De totes maneres no es rendeix i, l’ Agost de 1897, fan un congrés sionista a Basilea, on hi posen les bases de la construcció nacional. Tot i que l’ immensa majoria de jueus europeus eren pobres de solemnitat, en Herzl va anar a veure en Chamberlain, ministre de les colònies britànic, amb l’ intenció de comprar Uganda per establir-hi el seu poble, els seus compatriotes ho van refusar. En Herzl va morir, prematurament, als 44 anys. No sense abans, però, comprar terres a Palestina.

En Noah, un altre patriota, aquest instal.lat als USA, va comprar l’ illa Grand Island, prop de les Niagra Falls a NY, per construir- hi Ararat, una ciutat d’ acollida pels jueus expulsats de diferents estats...no va tenir èxit. Els compatriotes no hi anaren.

Va ser Weizmann, un catedràtic de bioquímica, qui, esperonat per un Churchill necessitat d’ acetona pels canons de la flota, va aconseguir obtenir-la per mitjà de castanyes silvestres...ja m’ explicareu !
Quan agraït, en Churchill, li va demanar què volia, el patriota Weizmann “només “ va demanar una Pàtria pel seu poble.

Amb l’ ajut polític de Lord Rothschild es va obtenir la cèlebre declaració de Belfur, que els concedia la possibilitat d’ instal.lar-se a la Palestina Britànica.

El 1920 la conferència sionista reunida a Londres va elegir en Weizmann com a President de l’ organització. Tot semblava anar ben encarrilat fins que al 1939, amb els britànics tips del terrorisme àrab, hi capitulen i promulguen el Llibre Blanc que conté una declaració on es diu que no és intenció d’ Anglaterra fer de Palestina un estat jueu.
A la Cambra dels Comuns en Churchill ho qualifica d’ “incompliment d’ una promesa solemne”...com dos segles abans havia fet el Duc de Marlborough, el seu revesavi, amb els catalans. La roda sionista havia entrat, però, a l’ alta política internacional.

Comença la II GM i 130.000 jueus es presenten voluntaris per lluitar al costat dels britànics contra el feixisme, Ben Gurion declara:
“Combatrem al costat d’ Anglaterra com si no existís cap Llibre Blanc, i lluitarem contra el Llibre Blanc com si no existís cap guerra”.

El 1947 el govern anglès decideix abandonar el seu mandat i presenta el problema de Palestina a les Nacions Unides. L’ ONU el 29 de novembre del 47 divideix Palestina en dos estats, el 14 de Maig del 48 Ben Gurion proclama a Tel Aviv el nou Estat d’ Israel... al cap de pocs dies els estats àrabs els declaren la guerra... se’ n surten i el 14 de febrer del 49 a Jerusalem es fa l’ Assemblea Constituent d’ on surt la Knesset, el Parlament.

El Dr.Weizmann és el primer President i en Ben Gurion el seu Primer Ministre.

Ho havien assolit, el 1950 es decreta la Llei del Retorn, tot jueu té dret a emigrar a Israel. Erez Israel. Com havia pronosticat Ezequiel 37, 21.

N’ Avishay em va commoure, em va deixar ben convençut que allò que val és la consciència de no ser res, si no s’ és poble.

Salut i independència,
Cesc.

Bets off & Tripi.

Molts analistes acostumen a fer pronòstics no perquè els puguin fer, sinó perquè se’ ls demana que els facin. Els acostumen a fer més amb la percepció del present, de l’ immediatesa, que amb l’ intuïció o perspicàcia de dades objectives a l’ abast del pronòstic, extrapolant la temptació d’ induir a la resistència, al “wait &see” més prudentment conservador.

En aquests temps i en aquestes circumstàncies, confondre el que és cíclic del que és estructural és força habitual, si més no substancial.
Tan legisladors com governs van de bòlit d’ una banda a la contraria; el proppassat estiu ens parlaven d’ estagflació, baix creixement amb alta inflació, mig any després ens parlen de depressió...què ens diran per Sant Joan?

L’ avantatge de tenir un President mut és que no diu res, i la de tenir un Govern inoperant és que no actua. Només ens faltaria que des de la seva absoluta ignorància xerressin pels descosits i fessin res. No sabeu pas la sort que tenim de tenir-los entretinguts amb la morralla del finançament.

Segurament la seva clarividència és absoluta i seguint el dogmatisme fisiòcrata que els guia, practiquen el venerat Laissez-faire, Laissez-passer.

De ben segur que entre aquest munt d’ informes imprescindibles i a cost sempre inferior als 12.000€ que remenen; hi ha amagat el proper Nobel d’ economia, per aquesta raó no els fan públics...per no perdre els avantatges competitius que ens convertiran Catalunya amb la nova Àtica del XXI.

Quan veus que economies hiperxutades d’ adrenalina financera com l’ alemanya o la japonesa tenen previst de veure caure, aquest trimestre, entre un 20 i un 30% la seva producció industrial, respecte el Q1 2008, parlar d’ actuar els ha de semblar una heretgia. Lluny de l’ ortodòxia fisiòcrata.

Segurament els oracles de l’ Huguet i en Castells els hi deuen dir que millor que el Govern pagui les seves factures com més tard millor, no fos cas que se’ ns disparés ara l’ inflació...només faltaria aquesta. Què farien els bancs, pobrets, si ells paguessin a l’ hora? amb l’ excés de liquidesa que hi ha al sistema. Sí en són d’ entenimentats!

Els nostres líders són perfectament conscients que l’ economia calia refredar-la sobtadament, hi havia massa camions voltant i fàbriques fumant. Calia ajudar amb aquest bons i patriòtics propòsits, i és per això que les fàbriques envien la gent a casa a gaudir d’ un descans merescut.

Per tal de fer-ho tot més senzill, i aquí bé el Nobel, han aconseguit fer aparent un aprimament del cash-flow de les empreses, disfressat d’ una manca de voluntat de col·laboració de les entitats financeres. Són perfectament conscients, que amb la jugada les empreses es trobaran amb ràtios d’ inventari/vendes explosives. Les empreses afamades de cash i amb ferma voluntat de retenir-lo; retallaran dividends i plantilles, inversions i la capacitat productiva mateixa. També frissaran per treure’ s del damunt els sobrants d’ inventari a preus rebaixats. De fet, només és això, no sé pas perquè la gent s’ espanta. El silenci governamental sap perfectament que tot plegat només és un reajustament d’ stocks i no pas un col·lapse estructural generat per les expectatives d’ alta inflació de fa sis mesos, és un simple moviment cíclic un pèl sobtat. Una crisi en forma d’ V, que n’ hi diu el clarivident Huguet, res de cap depressió, una petita dutxa escocessa en format terapèutic.

L’ impagable Conseller sap que a mesura que les empreses vegin caure el seus nivells d’ inventari, faran calaix, i com que, qui més qui menys, ha desintegrat processos els darrers anys, l’ efecte pot durar tant com un embaràs, ja que no només es redueix el propi inventari sinó el de tota la cadena de subministrament, com que a part de la desintegració de processos hi ha hagut una política de deslocalització o de compres a ultramar...ens trobem que els inventaris cauen a mesura que els vaixells ens van deixant d’ arribar al port...quatre dies.

El Màgic Huguet sap que amb l’ injecció altíssima de diners que han fet els països del nostre entorn i amb una economia internacionalitzada com la tenim, no només no cal actuar, sinó que amb estar-nos asseguts a l’ era n’ hi ha més que suficient perquè, tard o d’ hora, ens caiguin les comandes. És només qüestió de temps...entretant podem acabar d’ escurar el vermut abans de posar-nos a preparar la campanya electoral de l’ any vinent on arrasarem.

Salut i independència,
Cesc.

Ciceró & l’ As de Bastos.

Al número 125 de L’ Esquerra Nacional hi havia un encapçalament que anunciava l’ aparent entonació d’ un mea culpa necessari, que parafrasejant Ciceró deia:

Humà és equivocar-se, de bojos persistir en l’ error.

Com podeu entendre vaig, immediatament, pensar, al llegir-ho, que algú de la direcció havia, com Sant Pau, caigut del cavall i vist l’ evidència...però llegint l’ article de Puigcercós a la mateixa portada, de seguida, vaig constatar que no és pas ell ni qui s’ equivoca ni qui persisteix en l’ error...tot i tenir el privilegi de presidir l’ únic partit amb més exvotants que votants...els bojos som o són uns altres, ell no pas.

Ciceró ha passat a la Història com un gran orador, no obstant això, també va fer una Santa Aliança predicant la “concòrdia dels ordres”, que va ser culminada el set de Novembre de l’ any 63 aC amb la cèlebre frase:

“Quo usque tandem abutere, Catilina, patientia nostra? “

“fins quan, Catalina, abusaràs de la nostra paciència?”.

Va ser la seva obra mestra, en la que va prodigar en idèntica mesura els tresors de la seva eloqüència rotunda i amb cantarella, de la seva vanitat i marfollaria.
En Ciceró també es postulava com un salvador de la Pàtria, afirmant davant el Senat i equiparant- se, ell mateix, amb Rèmol, al dir que si la salvació de Roma, presumptament perpetrada per ell, no era més gloriosa que la pròpia fundació de la Nació romana.

També els personatges tenen en comú l’ omnipresència de l’ equidistància en el seu discurs, tot i que en el cas de Ciceró tots eren patriotes i cap enemic del país, en justificava la “Santa Aliança” dient que calia trobar un equilibri entre l’ aristocràcia propietària i el progressisme de qui boga per un anivellament generalitzat.

Ciceró va morir decapitat i amb les mans amputades acusat d’ apropiació indeguda i de traïdor a la Pàtria. Trist final per voler emular- lo.

Salut i independència,
Cesc.

Nahmànides & Junqueras.

El nomenament de l’ Oriol Junqueras com a candidat d’ ERC em va sorprendre, i per més voltes que hi dono no aconsegueixo d’ entendre com s’ ha deixat entabanar per una direcció, la calabresa, que té tota l’ estratègia supeditada a les directrius del sociatisme, que ell combat a Sant Vicenç. No entenc perquè es presta a fer-los un joc, que té descarada pinta d’ ensarronada.
No veig que el perfil del candidat es correspongui gaire massa amb la doctrina tripartita. Si l’ aposta de la direcció és donar força al perfil més d’ esquerres, associats al jacobins ecspanyols del psoe i als postcomunistes, ara fisiòcrates, d’ IC, com estan...què hi pinta aquí en Junqueras?
Com és que no s’ opta per un tipus amb el perfil de Tardà, per exemple. Aquell que acaba algun meeting de partit amb el puny enlaire i cridant el contraestatutàri per dogmàtic, independència i socialisme! ? i ximpleries semblants.
Hi ha tantes coses que no entenc de l’ ERC actual, que ja no ve d’ una. Abans m’ hi capficava, ara ja tinc assumit que després de les constants patacades electorals, patides i per patir, en restaran només les essències...i gràcies. Convergents i sociates faran un monument a Puigcercós i Carod...sobretot els sociates, per l’ ensorrament de les històriques sigles d’ ERC perpetrades pels capitostos calabresos.

Hi havia ahir un post d’ en Moré, un post sentit, que em va fer anar a la biblioteca a buscar el segon volum d’ en Werner Keller, volia agafar també els Feyts de Jaume I, però ho deixaré per la setmana vinent.
En Keller és un jueu alemany nat el 1901 que fa un exhaustiu estudi del avatars del seu poble durant el transcurs de la Història. No he trobat cap altre autor que faci un retrat històric-sociològic d’ Europa com ell. Ja fa anys que sovint el rellegeixo, i sempre hi aprenc coses noves.

Ahir després de llegir el post d’en Moré m’ hi vaig refugiar, hi havia una cosa en aquell escrit que no em convencia, no el trobava ajustat a la realitat històrica, però tampoc ho sabia del cert, deia en Moré “El compte de Barcelona i rei d’ Aragó Jaume I va obligar els jueus a portar una rodella vermella i groga al pit a vestir robes diferents per primera vegada a Europa”. Comparteixo amb ell, però, que en Tardà és sovint un ofuscat, però NO el “privilegi” que dona al rei en Jaume.

Llegint el llibre de Keller em vaig centrar entre els segles onze i quinze, i hi vaig trobar un capítol important succeït a Barcelona, que em lliga força amb el paper d’ en Junqueras d’ avui.

Per situar-nos històricament cal dir que els atacs, cada vegada més enèrgics i apassionats, contra el poble jueu i els seus valors espirituals a Europa comencen amb la cèlebre compilació jurídica de Justinià, malgrat tot, es podia discutir de manera oberta i tolerant sobre dogmes cristians o la mateixa messianitat de Jesucrist. Hi ha llibres al respecte dels teòlegs cristians Rupert von Deutz o de Kimji. Al segle XIII tot comença a canviar amb l’ aparició del “Sefer Chassidim” que advertia expressament contra les discussions en matèria de fe.
Els dominics de totes maneres, van organitzar a França un procés contra el Talmud, es va portar als tribunals l’ obra principal del judaisme després de la Bíblia, amb l’ intenció de destruir-lo. Nicolau Donin, un jueu convers, exercint de dominic, va ser qui va presentar la denuncia davant el papa Gregori IX el 1239 sota l’ argument que contenia “errors, sacrilegis i blasfèmies”. El Papa va ordenar la confiscació de tots els Talmuds a França, Anglaterra, Aragó i Castella. Ni a Sepharad ni a Anglaterra l’ ordre es va executar. A França sí, i 24 carros carregats de Talmuds van ser combustible de foguera.

Entretant a Catalunya, Paulus Christiani, també dominic apòstata del judaisme, va convèncer a Jaume I per organitzar un debat religiós que convencés els jueus del seu “error”, convèncer més que vèncer.
Per invitació reial es va convocar al rabí Moisès ben Nachman, mestre dels jueus de Girona, i més conegut com Ramban o Nahmànides.
El 20 de Juliol de 1263 es van reunir amb el Rei, la noblesa, els bisbes i monjos. La discussió va durar cinc dies i es va fer tant a Palau, com a la Sinagoga, com també en públic, en una plaça amb el poble congregat d’ espectador.
Entre els temes que es volien tractar figurava la pregunta:
Ha vingut ja el Messies o encara ha d’ arribar?
Nahmànides va sol·licitar al Rei complerta llibertat de paraula i li fou concedida amb aprovació expressa del monarca (cosa gens habitual a l’ Europa de l’ època).
Ben aviat es va posar en evidència que el dominic no estava a l’ alçada de coneixements del savi jueu, ni en el profund coneixement de l’ Antic Testament (Torà) i el Talmud, ni tampoc en la precisió, lògica i la força de persuasió dels arguments esgrimits.
“Judà no perderà el seu ceptre fins que vingui el Redentor”, va dir en Paulus Crhistiani, citant paraules de la Bíblia, destacant que aquest fet ja s’havia produït, ja que feia temps que els jueus havien perdut país i estat. Nahmànides va replicar, però, que ja abans havien perdut l’ Estat durant l’ exili a Babilònia...sense que –per argumentació cristiana- el Messies hagués aparegut tampoc llavors.
També gosa dir Nahmànides al Rei;
No és cert que hi hauria d’ haver pau a la terra en època messiànica? Ha arribat aquesta època? Les guerres haurien d’ haver acabat per sempre, i mirant al rei guerrer li etzibà “ de manera que els pobles convertissin les seves espases en arades”.
Sense cap temor gosa dir, posa sobre la taula del debat, el que més profundament separa el judaisme del cristianisme: la diferent concepció de l’ essència divina;
“Durant tota la vostra vida els sacerdots t’ han inculcat una idea de la divinitat que concorda amb el dogma de la vostra religió, li diu al Rei, però aquesta idea és tant contraria a la raó com a la Natura, i ni els Profetes han pogut creure, de cap de les maneres, que el creador del cel i de la terra es convertís en carn a les entranyes d’ una jueva, es desenvolupés dins seu durant set mesos, per venir al món com un nou nat, creixés per després ser entregat als seus enemics, ser condemnat a mort, ser ajusticiat per al final ressuscitar i retornar al seu estat diví originari. Tals representacions són incomprensibles tant per la raó d’ un jueu com per les de qualsevol home. Per acabar dient a qui l’ escoltava, que tot el seu art oratori és en va, doncs en aquest punt, fracassa la comprensió.

Després de quatre dies de debats el Rei va fer la següent afirmació “ mai havia assistit a una defensa tan intel·ligent i enginyosa d’ una causa injusta”.

Després del debat en Nahmànides va acomiadar-se de la seva família i comunitat gironina i va embarcar-se en pau cap a Terra Santa, va morir el 1270 a Akka. Va ser enterrat a Haifa. Avui una de les principals avingudes de Jerusalem porta el nom de Ramban en honor seu.

Desconec si en Junqueras serà prou valent com per posar en evidència les contradiccions que, al seu entendre, sosté qui li dona la paraula, ERC. Així com en Nahmànides va ser coherent entre el que deia a la seva comunitat gironina i el que va dir al Cap i Casal, m’ agradarà de veure si també en Junqueras mantindrà la coherència entre el que diu a Sant Vicenç, on combat el sociatisme més serbi, i el que dirà en campanya electoral per tot Catalunya.
Espero i desitjo que no ens defraudi.

No puc parlar en nom d’ ERC, però sí que en el meu propi, demano disculpes a la comunitat jueva de Catalunya, per l’ absoluta manca de respecte que es desprenien de les paraules del hamassista i company de partit Tardà. Sapigueu que no només no són compartides, sinó que també jo les trobo execrables.
Que el President del Partit no el desautoritzi, sinó com a Puigcercós, almenys com a Boixassa, trobo que el qualifica per la resta del seu curt mandat. Ni això, Joan.
Shabbat Shalom,
Cesc.

L' Andreu té bloc.

Benvolguts compatriotes,
Trobareu un nou post a ca l' Andreu.
Salut i independència,
Cesc.

Macintosh & Tremosa.

Ahir feia vint-i-cinc anys de la sortida al mercat del MAC d’ Apple i CDC va confirmar per UNANIMITAT el candidat proposat per en Mas, en Ramon Tremosa. Tot i que no ho pugui semblar hi ha paral·lelismes força evidents entre els dos fets.

Apple Computer va ser fundada el 1976 en un garatge de Los Altos, Califòrnia. En Jobs i en Wozniak van fer una placa base, l’ Apple I, en van vendre 200 unitats i van acceptar en Markkula com a soci, provinent d’ Intel, un home amb experiència als negocis de 33 anys. Tot un veterà. El 1978 van llençar l’ Apple II que els va suposar unes vendes de $1.000M, a finals de 1980 ja havien venut 100.000 unitats. Van sortir a borsa.

El 1981 la competència els va créixer, IBM va decidir entrar en el mercat amb un PC que incorporava un sistema operatiu (OS) de Microsoft, el DOS, i un microprocessador (CPU) d’ Intel. El d’ IBM era un sistema obert que altres fabricants podien clonar...això va significar per Apple seguir pujant en facturació però anar perdent, paulatinament, quota de mercat.

Malgrat tot, Apple el 1990 girava $5.600M amb una quota del 8% i era l’ empresa d’ ordinadors amb més beneficis del món. Es caracteritzaven per controlar tots els aspectes del seu ordinador, hardware, software i perifèrics. Un concepte “Plug&play”. Els alts marges els permetien destinar un 9% de les vendes a R+D+i.

El 1998 van treure l’ iMAC, en van externalitzar el muntatge a Taiwan i van començar a vendre directament des de la xarxa.

El 2005 van revolucionar el mercat a través de l’ iPOD....

Avui dia per fer un ordinador es necessita poc més que un tornavís i uns 400 o 500 $ per comprar-ne els components ( gairebé tant barat com declarar-se públicament independentista), empreses líders com Dell ja no destinen ni l’ 1% de les vendes a R+D+i, només milloren processos de fabricació i markèting per ser competitius. Els ordinadors es fabriquen a indrets on la mà d’ obra és entre un 3% i un 30% de la que seria als USA. Només les CPU sí que s’ instal·len prop del mercat receptor, just abans de l’ enviament al client, per abaratir-ne el cost, cada setmana extra d’ stock significa una reducció d’ un punt percentual de marge brut. Així està el tema.

Malgrat tot entre Dell, HP, Lenovo-IBM i Apple controlen, juntes, un 50% del mercat.

La indústria amb el sistema clonable desenvolupat per IBM en el seu moment, ha fet que aquest món només sigui un gran negoci pel principal fabricant de microprocessadors (CPU) Intel, tot i que ha d’ abaixar el preu dels seus productes entre un 30 i un 60% cada any, per mantenir allunyats de la seva quota del 80% empreses com AMD, Transmeta o Via. I com no podria ser d’ altra manera pel fabricant del sistema operatiu (OS) en aquest cas Microsoft i el seu windows que amb una quota del 90% mundial i uns guanys d’ entre 45 i 60$ per còpia han fet d’ en Gates un home molt ric.

El 2006 l’ evolució d’ Apple depenia de girs estratègics importants, el primer era incorporar uns xips d’ Intel que absorbien molta menys energia que els clàssics de Motorola. El segon i més important llençar al mercat l’ iPOD i el seu company o botiga musical iTunes.

L’ iPOD s’ ha venut bé, amb marges elevats, uns 50$ més car que la resta de reproductors MP3 i amb una quota de mercat del 70% aproximadament.

L’ iTunes mereix una menció especial, ja que no estava plantejada com a negoci, sinó com a complement de l’ iPOD. Pels neòfits (com jo) aclarir-vos que a l’ iTunes et pots descarregar música a un cost de 0,99$ la cançó dels cinc principals segells discogràfics i d’ altres milers d’ independents. L’ iTunes Apple el va fer compatible amb Windows, contra l’ opinió de molta gent dins l’ empresa, i en tres dies els usuaris es van descarregar un milió de còpies del soft requerit i comprar un milió de cançons. A començaments de 2006 i amb una quota del 83% havia venut més de 1.000M de cançons.
Tal i com he dit, però, l’ iTunes no és negoci. De cada 0,99$ que paga l’ usuari, 65 cèntims van a la discogràfica, 22 és el cost de processar la targeta de crèdit, els restants 10 cobreixen amb prou feines les despeses generals...ara això sí, fa vendre centenars de milers d’ iPods cada mes.
Hi ha un altre tema important per la indústria discogràfica, mortificada per la pirateria que la fa trontollar, l’ Itunes incorpora el DRM (digital rights management) registrant l’ ús de la música descarregada a cinc ordinadors.
Un dels perills que tenia l’ iPOD eren els telèfons 3G que permetien descarregar música sense necessitat de targeta de crèdit (22cèntims), és per això que Apple va treure l’ iPhone.

Apple ha esdevingut una empresa curiosa; fabrica el seu propi hardware (iBooks i iMacs), els seu propi sistema operatiu (Mac Os X), els programes que van amb aquest sistema operatiu, els dispositius perifèrics (iPods) i gestiona el servei on-line que li dona continguts (iTunes). És ben bé com si tinguéssim una Microsoft, una Dell i una Sony integrades. Una petita biosfera miniaturitzada.

CDC també ha fet el seu iTunes, amb el nom de Casa Gran, oberta a la competència, malgrat que molts socis i directius no ho veien gens clar, com Apple va fer, també ha reforçat i força aquesta nova línea política engegada. Que dia a dia demostra grans potencialitats presents i futures.
La candidatura d’ en Tremosa és una decisió valenta, no tant per la persona que és un patriota més que preparat, un home com cal que farà bé la feina que li encomanin, sinó pels seus antecedents i valents posicionaments, una persona amb criteri propi, no pas un sectàri.
Que en Mas sigui capaç d’ entonar un mea culpa sobre l’ estatut pactat amb l’ embusterot proposant un candidat com en Tremosa, diu molt de la maduresa i responsabilitat política del líder convergent.
Que el Partit el recolzi unànimement també diu molt del Partit, i de quin sector hi comença a ser aclaparadorament majoritari.
Només de veure com boten els saltataulells de nicaragua és aval suficient per l’ èxit que també jo li pronostico.

Salut i independència,
Cesc.

Ps, No aconsegueixo penjar aquest video, però us el recomano

http://www.youtube.com/watch?v=M0XsFBTb5tA

Quesnay & IC-V EUA.

Si en aquest post em limités a anunciar que les esquerres dogmàtiques són mentideres compulsives no descobriria res de nou, qualsevol sap que la República Democràtica d’ Alemanya, per exemple, no tenia res de democràtica i molt de dictatorial...i no precisament del proletariat, sinó sota el jou d’ unes elits repugnants. Comunistes.

Per tant, com que es tracta d’ escriure alguna cosa diferent al que és senzillament evident i obvi, no ens mocarem amb mitja màniga i avui demostrarem com IC-V, senzillament, no només no és d’ esquerres ni defensora de les classes treballadores i/o autònomes, sinó que és representativa del conservadorisme més tronat (en la millor tradició del comunisme real). Antiiniciatius, retrògrads, involucionistes i enemics de la soferta classe assalariada. Fisiòcrates, en definitiva.

Anem a pams, i comencem per apuntar tal i com escriu avui en J. Barbeta a l’ LV que els comunistes catalans amb l’ ensorrament del seu invent, lluny de deixar-ho córrer i canviar d’ ofici, van preferir canviar d’ ideologia i passar-se a dir ecologistes. Ras i curt. Com si el nom fes la cosa i talment com si els comunistes, històricament, haguessin tingut mai cap inquietud o bagatge mediambiental, aquesta colla s’ hi abraça, a la fisiocràcia, sense el més mínim complex, ni borrall de vergonya.

De la mateixa manera que aquests darrers anys els comunistes, com a bons conservadors del seu statu quo, s’ han abrandat a l’ ecologisme, al segle XVIII els aristòcrates terratinents francesos també ho varen fer, i també van exposar una justificació filosòfica, convincent a molts incauts, com un dret superior, gairebé diví, o simplement irrecusable.

La fisiocràcia al s.XVIII era definida com aquella teoria política que sosté el paper preponderant de la naturalesa en el món econòmic...(us recomano que llegiu que en diu l’ Adam Smith al respecte, paga la pena; llibre 4 capítol 9 de l’ obra Investigació en la Naturalesa i Causes de la Riquesa de les Nacions).

No us vull avorrir amb les al·lucinacions de Quesnay (metge personal de Madame Pompadour) ideòleg de la fisiocràcia, ni amb les de Turgot, tot i que aquest va ser “intendant” (administrador provincial de Limoges) i almenys durant aquest temps que va administrar pressupost públic, no va estar- se per brocs ni tonteries i va patrocinar un conjunt de mesures per fomentar l’ agricultura, promoure el comerç local, MILLORAR EL TRANSPORT PER CARRETERA i LIMITAR ELS ABUSOS FISCALS (com el Saure, vaja).
Ni tampoc vull extendre’ m amb en du Pont que tot i perdre el temps amb aquesta colla, i publicant el llibre dels seus desvariegis, al final va crear un imperi industrial químic que encara avui perviu...amb un molí de pólvora com inici de l’ empresa.

Els fisiòcrates tenien com a fi primordial refusar les pretensions i intromissions del capital mercantil i les rebels, cruels i vulgars forces industrials. Defensaven el “droit naturel”. La norma general del govern havia de ser el “laissez faire, laissez passer” ( com l’ eco dels sociates, que deixen passar tot el mal que el sociatisme genera), esperen que sense fer res de res (ajudant a bloquejar tota iniciativa) les coses es faran soles, i el benestar plourà del cel...el seu sí que els plou...i com els raja!
Costa d’ entendre que els neoliberals hagin fet pròpia aquesta frase d’ inoperància del tronat conservadorisme fisiòcrata, però ells sabran perquè la treuen de context. I fan seva la seva perversitat.

Un altre regal d’ aquests indigents intel·lectuals, avui representats pels post-comunistes, era el concepte de “produït net”, que ens venia a dir que fora de l’ agricultura tota la resta era parasitisme econòmic, així com la gent d’ IC-V considera que hi ha tota una colla de sers inferiors, una classe improductiva, integrada per artesans, mercaders i manufacturers. Als quals cal collar a impostos, taxes i reglaments fins que desisteixin dels seus malèfics propòsits...igualets, igualets.

Tot i que a l’ obra i capítol que us cito d’ A.Smith ens diu que ell dubta que aquests paleolítics plantejaments s’ hagin aplicat o apliquin mai enlloc en el futur...a Catalunya ens toca patir-los.

Així els neofisiòcrates d’ IC-V, com apunta en Tremosa, bloquegen iniciatives o actuacions que no serien tolerades en un país normal que no patís aquesta xacra, que patim a Catalunya, a Castelldefels, per exemple, els ànecs dels aiguamolls ARTIFICIALS del Remola i la Ricarda són més importants que els seus habitants; tot i que el seu alcalde els ofereix terrenys per traslladar-los, per així allargar les pistes de l’ aeroport del Prat que ensordeixen dia i nit als veïns, ICV imposa el seu tronat fisiocratisme amb total impunitat. Els veïns que es fotin.

El que jo no entenc és com els veïns d’ aquests ànecs no en foten un tros a l’ olla, un altre a la cassola...i la resta al contenidor d’ orgànics. No ho entenc, tot i que quan ho facin tindran tota la meva comprensió, i els ajudaré tant com calgui a acusar els fisiòcrates de la remullada fi dels ocellots de marres.

Tampoc entenc, com els transportistes, comercials i altra bona gent obligats a circular i a fer la seva feina a pas de carro o de tortuga, amb no sé quin indemostrat pretext d’ emissions de CO2, cada vegada que passen per una conselleria o simple secció local d’ ICV no els deixen una bona botzinada com la que ells proposaven de fer als soferts i innocents treballadors-cobradors dels peatges de les autopistes.
De veritat que no ho entenc.

Tampoc entenc com les empreses no denuncien els increments de costos que la mesura els significa i per tant l’ obligat trasllat a preus que comporta i la corresponent pèrdua de competitivitat que els suposa...és possible que si a la Revolució francesa s’ innovés per la via de la guillotina per posar fi a tanta tonteria fisiòcrata, avui, els menestrals i industrials estiguin fent càbales per trobar un invent que els elimini de la mateixa efectiva manera però...sense esquitxar gota.

Salut i independència,
Cesc.

Irgun Zwai’i Le’umi & Hujj

Entendre Israel i la seva política no és gens senzill, per començar no pretén de ser-ho ni semblar-ho. Normalment el que s’ hi fa, pel broc gros, lluny de ser improvisat, està estudiat fins al mínim detall, i acostuma a ser l’ evidència d’ una tendència més que el punt d’ inflexió d’ una trajectòria.

Em comprometo a fer un post explicant tal i com en Cesc veu aquell paradigmàtic país, que pot tenir grans i positius paral·lelismes amb Catalunya, avui, però, voldria deixar palesa de diferents dubtes que de moment no esvaeixo...sobre l’ operació en curs.

El primer dubte que tinc, que no m’ acabo d’ explicar, és la gosadia d’ encetar-la en Sàbat, i a més durant la festa del Hanukah, sota el nom de “plom endurit”, en clara referència (sacrilegi?) a la cançó de Haim Nahman Bialik, que s’ entonarà la setmana següent a l’ inici de l’ operació, a les llars i sinagogues.
Aquesta és una celebració que commemora el miracle de l’ oli; a la Torà o Antic Testament se’ns diu que el poble jueu per agrair a Déu, quan havien foragitat els grecs, van encendre una llàntia d’ oli en un temple profanat que volien purificar. La llàntia només tenia oli per un dia, però va mantenir el ble encès durant vuit dies...

Un altre dubte que tinc és el silenci Sunnita. Estem a les portes, si no m’ equivoco, de la festa musulmana del Hujj, i no veig cap missatge islamista als milions de pelegrins que aniran a Jeddah camí de la Meca els propers dies, potser és que no ens arriben o que jo no hi he parat prou esment.

De totes maneres, tant un fet com l’ altre, em porten a pensar que hi ha un nou eix per aturar el xiisme, que és d’ on es nodreix Hamàs. Si això fos cert tot plegat agafaria un sentit que ara per ara no veig.

Hi ha un altre tema, que és el veritable jou del poble palestí, i és el fet de que no poden sortir dels territoris on són confinats, ningú els concedeix visats. Potser aquesta possible entesa entre l’ Estat d’ Israel i el món sunnita pot desencallar aquesta injustícia, però això toparia amb la doctrina de cantonalització dels territoris.

Bé.
Salut i independència,
Cesc.