Al número 125 de L’ Esquerra Nacional hi havia un encapçalament que anunciava l’ aparent entonació d’ un mea culpa necessari, que parafrasejant Ciceró deia:
Humà és equivocar-se, de bojos persistir en l’ error.
Com podeu entendre vaig, immediatament, pensar, al llegir-ho, que algú de la direcció havia, com Sant Pau, caigut del cavall i vist l’ evidència...però llegint l’ article de Puigcercós a la mateixa portada, de seguida, vaig constatar que no és pas ell ni qui s’ equivoca ni qui persisteix en l’ error...tot i tenir el privilegi de presidir l’ únic partit amb més exvotants que votants...els bojos som o són uns altres, ell no pas.
Ciceró ha passat a la Història com un gran orador, no obstant això, també va fer una Santa Aliança predicant la “concòrdia dels ordres”, que va ser culminada el set de Novembre de l’ any 63 aC amb la cèlebre frase:
“Quo usque tandem abutere, Catilina, patientia nostra? “
Humà és equivocar-se, de bojos persistir en l’ error.
Com podeu entendre vaig, immediatament, pensar, al llegir-ho, que algú de la direcció havia, com Sant Pau, caigut del cavall i vist l’ evidència...però llegint l’ article de Puigcercós a la mateixa portada, de seguida, vaig constatar que no és pas ell ni qui s’ equivoca ni qui persisteix en l’ error...tot i tenir el privilegi de presidir l’ únic partit amb més exvotants que votants...els bojos som o són uns altres, ell no pas.
Ciceró ha passat a la Història com un gran orador, no obstant això, també va fer una Santa Aliança predicant la “concòrdia dels ordres”, que va ser culminada el set de Novembre de l’ any 63 aC amb la cèlebre frase:
“Quo usque tandem abutere, Catilina, patientia nostra? “
“fins quan, Catalina, abusaràs de la nostra paciència?”.
Va ser la seva obra mestra, en la que va prodigar en idèntica mesura els tresors de la seva eloqüència rotunda i amb cantarella, de la seva vanitat i marfollaria.
En Ciceró també es postulava com un salvador de la Pàtria, afirmant davant el Senat i equiparant- se, ell mateix, amb Rèmol, al dir que si la salvació de Roma, presumptament perpetrada per ell, no era més gloriosa que la pròpia fundació de la Nació romana.
També els personatges tenen en comú l’ omnipresència de l’ equidistància en el seu discurs, tot i que en el cas de Ciceró tots eren patriotes i cap enemic del país, en justificava la “Santa Aliança” dient que calia trobar un equilibri entre l’ aristocràcia propietària i el progressisme de qui boga per un anivellament generalitzat.
Ciceró va morir decapitat i amb les mans amputades acusat d’ apropiació indeguda i de traïdor a la Pàtria. Trist final per voler emular- lo.
Salut i independència,
Cesc.
