Sempre m’ he sentit atret per aquelles empreses que malgrat tenir una dimensió més reduïda que la dels seus competidors, són capaços de liderar els seus respectius mercats, fugint de la massificació i concentrant-se amb la qualitat dels seus productes.
Ducati és un d’ aquests casos, nascuda al 1926, i malgrat haver canviat en diverses ocasions de propietari, ha arribat als nostres dies amb èxits tecnològics i esportius sorprenents, mantenint una enginyeria superior pròpia, dissenys elegants i un innegable atractiu pels entusiastes de les dues rodes.
La moto no és només un aconseguit mitjà de transport àgil i versàtil, representa, a més a més, conceptes de llibertat, rebel·lió i desig.
Ducati és una empresa que no fa motos fins al 1946 –abans feien ràdios- quan s’ estrena amb “il Cucciolo”, una bicicleta motoritzada de força èxit a la postguerra a Itàlia.
El 1954 s’ incorpora a l’ empresa l’ enginyer Fabio Taglione, conegut com Dr.T, que és qui comença a parir artefactes de competició, és ell qui adapta un sistema de distribució per vàlvules, anomenat Desmodromic, conegut arreu com “Desmo” .
El Desmo permet aconseguir més rpm i una major potencia del motor. Encara l’ equipen les Ducati d’ avui dia. 50 anys després.
A les curses de Superbikes, Ducati, ha guanyat tretze títols de constructors des de 1990 i més victòries de curses individuals que els demés constructors agregats.
Al 2003 va entrar a competir a MotoGP quedant segon. Pim, pam.
La facturació de Ducati el 2006 va ser de només 320M€ mentre que la d’ Honda va ser de 80.705M€. No cal dir gaire més per veure’n el mèrit.
Als italians els és i els era impossible competir amb publicitat i markèting amb els seus competidors japonesos, i per tant van fer ús de la imaginació, primer al 1998, creant 27 clubs de “ducatistes” arreu del món, que ja eren 200 al 2005 amb més de 50.000 socis.
L’ any 2000 entren amb força a la xarxa, creen les webs, una veritable revolució que els porta a tenir 10M de visitants únics al 2005, vendre 3.000 unitats (10%de la producció) de motos personalitzades a internet, i a tenir localitzats a 200.000 conductors/propietaris de ducatis arreu del món (d’ un parc mòbil total estimat de 350.000 unitats).
Això els ha permès de crear els Desmoblogs per fer-hi enquestes d’ acceptació de nous productes i de satisfacció dels usuaris i multiplicar les vendes de productes i accessoris relacionats amb la marca.
El 2005 van vendre aproximadament 29M d’ unitats d’ accessoris i recanvis per recolzar una flota existent de 350.000 unitats, cada ducatista es gasta, de mitjana, personalitzant la moto, uns 2.500€ al moment de comprar-la i durant els primers sis mesos uns 2.000€ més addicionals.
Hi ha qui encara pensa que RCat serà incapaç de competir en el mercat electoral català i fer un resultat destacat per manca de recursos financers per pagar-se una campanya clàssica a diaris, ràdios, teles i tanques, com si la qualitat del producte i l’ imaginació no tinguessin res a pelar. Com si l’ èxit polític només fos possible com a resultat del nombre d’ impactes publicitaris comprats a cop de talonari, com si la complicitat i l’ implicació dels patriotes fos una poca-soltada, un brindis al sol.
Estaré encantat d’ ajudar a demostrar que quan la raó i la qualitat del producte t’ acompanyen ni la pitjor contrapropaganda evita que arribi el missatge i que sigui comprat.
Per acabar us posaré un senzill enigma a veure qui l’ esbrina, de les primeres vint fortunes que apareixen a la llista Forbes, a veure quants ocupaven els primers 100 llocs del rànking fa només vint anys...i quantes es van fer a cop de talonari publicitari, i quantes a partir d’ una bona idea que el mercat demanava a crits.
Salut i independència,
Cesc.
