A casa ens varem subscriure a l’ Avui des del dia que va aparèixer.
Subscripció que vaig ampliar quan em vaig emancipar, malgrat que, pocs anys després, viatjant tant sovint com ho feia, el vaig fer enviar a casa l’ àvia, al poble.
Després l’ àvia, al cap d’ uns anys i de tant en tant, anava al Casal Parroquial on tenia “l’ Internet”,que en deia, i m’ enviava un correu amb la seva percepció de la realitat.
Destacant sempre, que per allà fora – a l’ estranger- per on jo em movia, només hi veia que guerres i fatalitats. Sempre m’ impactava aquesta manera reduccionista de veure el món. Com si el món fos el planeta del Petit Príncep.
No recordo exactament quan vaig descobrir en Salvador Sostres, era quan vivia a Dubai, això sí, i ho recordo perquè parlava de l’ estranger com si fos aquella pel·lícula de Sissí Emperadriu que tant agradava a l’ àvia. Ràpidament li vaig fer saber, a l’ àvia, que la meva vida a l’ estranger s’ assemblava més al que explicava aquell xicot, que no pas al sang i fetge que explicaven a “internacional” o “món” que en deien o en diuen.
Des de llavors la seva percepció del planeta va canviar. Les nostres missives telemàtiques ja no giraven al voltant de conflictes armats, ni de terratrèmols o aiguats... anaven més aviat sobre sofisticacions gastronòmiques que li explicava amb tota mena de detalls, i sobre excentricitats del luxe, com aquella “carta de coixins” que tenen les habitacions altes dels Marriott.
La seva visió política també va millorar, l’ àvia, l’ ecspanyol, ni el parlava ni l’ escrivia, amb el català ja feia i havia fet sempre, però malgrat això, que no és poc, en Salvador Sostres la va desacomplexar, li va fer perdre, definitivament, aquell punt de neguit que, per no saber la llengua dels ocupants, la feia sentir-se infradesenvolupada, malgrat viure-ho sense cap frustració.
Avui l’ Avui acaba amb la columna d’ en Sostres, l’ àvia ja em va deixar fa un parell d’ anys, a la dona el diari li segueix caient de les mans i jo segueixo més sovint exiliat que no pas a casa. Serà el moment de gastar-me el preu de la subscripció amb un bon dinar amb la dona i els nens, no sé si a Ca l’Isidre que tant agradava a l’ àvia, o al Via Veneto que tant agrada al Salvador.
Salut i independència,
Cesc.
Subscripció que vaig ampliar quan em vaig emancipar, malgrat que, pocs anys després, viatjant tant sovint com ho feia, el vaig fer enviar a casa l’ àvia, al poble.
Després l’ àvia, al cap d’ uns anys i de tant en tant, anava al Casal Parroquial on tenia “l’ Internet”,que en deia, i m’ enviava un correu amb la seva percepció de la realitat.
Destacant sempre, que per allà fora – a l’ estranger- per on jo em movia, només hi veia que guerres i fatalitats. Sempre m’ impactava aquesta manera reduccionista de veure el món. Com si el món fos el planeta del Petit Príncep.
No recordo exactament quan vaig descobrir en Salvador Sostres, era quan vivia a Dubai, això sí, i ho recordo perquè parlava de l’ estranger com si fos aquella pel·lícula de Sissí Emperadriu que tant agradava a l’ àvia. Ràpidament li vaig fer saber, a l’ àvia, que la meva vida a l’ estranger s’ assemblava més al que explicava aquell xicot, que no pas al sang i fetge que explicaven a “internacional” o “món” que en deien o en diuen.
Des de llavors la seva percepció del planeta va canviar. Les nostres missives telemàtiques ja no giraven al voltant de conflictes armats, ni de terratrèmols o aiguats... anaven més aviat sobre sofisticacions gastronòmiques que li explicava amb tota mena de detalls, i sobre excentricitats del luxe, com aquella “carta de coixins” que tenen les habitacions altes dels Marriott.
La seva visió política també va millorar, l’ àvia, l’ ecspanyol, ni el parlava ni l’ escrivia, amb el català ja feia i havia fet sempre, però malgrat això, que no és poc, en Salvador Sostres la va desacomplexar, li va fer perdre, definitivament, aquell punt de neguit que, per no saber la llengua dels ocupants, la feia sentir-se infradesenvolupada, malgrat viure-ho sense cap frustració.
Avui l’ Avui acaba amb la columna d’ en Sostres, l’ àvia ja em va deixar fa un parell d’ anys, a la dona el diari li segueix caient de les mans i jo segueixo més sovint exiliat que no pas a casa. Serà el moment de gastar-me el preu de la subscripció amb un bon dinar amb la dona i els nens, no sé si a Ca l’Isidre que tant agradava a l’ àvia, o al Via Veneto que tant agrada al Salvador.
Salut i independència,
Cesc.
