Nosaltres sempre hem estat aquí!

Donem suport a Reagrupament, una aposta de futur que combina la lluita per la independència nacional amb la voluntat de convertir la política catalana en un espai més net, més íntegre, més honest i més pròximLa convicció cada dia més generalitzada que només amb un estat propi Catalunya podrà sobreviure (culturalment, econòmicament, socialment) contrasta amb la inesperada desaparició del sobiranisme parlamentari. El desig de llibertat nacional no té, avui, representació a les institucions de govern catalanes.El portal Blocs amb Estrella reneix, doncs, en una situació peculiar: l’entusiasme (el nostre entusiasme), contra el desert (el seu desert). Blocs amb Estrella reneix, però, amb la mateixa intenció amb què va sorgir: convertir-se en una plataforma de suport a la proposta de regeneració política inequívocament sobiranista que representa Reagrupament.Perquè pensem que Reagrupament és la resposta al cul-de-sac en què els polítics pretesament sobiranistes han posat el país. Una proposta nova, veritablement una altra cosa. Una aposta de futur que combina la lluita per la independència amb la voluntat de convertir la política catalana en un espai més net, més íntegre, més honest i més pròxim.Reiterem el nostre compromís amb el sobiranisme. I continuem amb la voluntat de no excloure, sense fanatismes, sense prejudicis, sense animadversions radicals. És cert que el catalanisme ens ha decebut algunes vegades, però el camí és prou inhòspit i agrest perquè tots siguem capaços de tornar a encaixar les mans. Blocs amb Estrella no té per objectiu la lluita contra Esquerra, ni contra Convergència, sinó el debat, el diàleg i la crítica constructiva. Volem fer un esforç de convicció. Volem ser un esforç de convicció.Tenim el dret de creure en les persones, i tenim encara més el deure de tornar-ho a intentar. I aquí som. A favor del país, de la llibertat del país. Donant suport a Reagrupament, a un sobiranisme convençut, insubornable, noble, amb principis. Donant suport, també, a un sobiranisme amb pebrots. Amb els pebrots de no renunciar. De no rendir-se. Tot és tan senzill com mantenir els principis. Només això, ens cal: els nostres principis, i el coratge de mantenir-los.Nosaltres sempre hem estat aquí: Blocs amb Estrella.Països Catalans, 24 de juny del 2009

Gràcies President !

Tinguem-ho clar.

Desmo & RCat.

Sempre m’ he sentit atret per aquelles empreses que malgrat tenir una dimensió més reduïda que la dels seus competidors, són capaços de liderar els seus respectius mercats, fugint de la massificació i concentrant-se amb la qualitat dels seus productes.
Ducati és un d’ aquests casos, nascuda al 1926, i malgrat haver canviat en diverses ocasions de propietari, ha arribat als nostres dies amb èxits tecnològics i esportius sorprenents, mantenint una enginyeria superior pròpia, dissenys elegants i un innegable atractiu pels entusiastes de les dues rodes.

La moto no és només un aconseguit mitjà de transport àgil i versàtil, representa, a més a més, conceptes de llibertat, rebel·lió i desig.
Ducati és una empresa que no fa motos fins al 1946 –abans feien ràdios- quan s’ estrena amb “il Cucciolo”, una bicicleta motoritzada de força èxit a la postguerra a Itàlia.
El 1954 s’ incorpora a l’ empresa l’ enginyer Fabio Taglione, conegut com Dr.T, que és qui comença a parir artefactes de competició, és ell qui adapta un sistema de distribució per vàlvules, anomenat Desmodromic, conegut arreu com “Desmo” .
El Desmo permet aconseguir més rpm i una major potencia del motor. Encara l’ equipen les Ducati d’ avui dia. 50 anys després.

A les curses de Superbikes, Ducati, ha guanyat tretze títols de constructors des de 1990 i més victòries de curses individuals que els demés constructors agregats.
Al 2003 va entrar a competir a MotoGP quedant segon. Pim, pam.

La facturació de Ducati el 2006 va ser de només 320M€ mentre que la d’ Honda va ser de 80.705M€. No cal dir gaire més per veure’n el mèrit.

Als italians els és i els era impossible competir amb publicitat i markèting amb els seus competidors japonesos, i per tant van fer ús de la imaginació, primer al 1998, creant 27 clubs de “ducatistes” arreu del món, que ja eren 200 al 2005 amb més de 50.000 socis.

L’ any 2000 entren amb força a la xarxa, creen les webs, una veritable revolució que els porta a tenir 10M de visitants únics al 2005, vendre 3.000 unitats (10%de la producció) de motos personalitzades a internet, i a tenir localitzats a 200.000 conductors/propietaris de ducatis arreu del món (d’ un parc mòbil total estimat de 350.000 unitats).
Això els ha permès de crear els Desmoblogs per fer-hi enquestes d’ acceptació de nous productes i de satisfacció dels usuaris i multiplicar les vendes de productes i accessoris relacionats amb la marca.

El 2005 van vendre aproximadament 29M d’ unitats d’ accessoris i recanvis per recolzar una flota existent de 350.000 unitats, cada ducatista es gasta, de mitjana, personalitzant la moto, uns 2.500€ al moment de comprar-la i durant els primers sis mesos uns 2.000€ més addicionals.

Hi ha qui encara pensa que RCat serà incapaç de competir en el mercat electoral català i fer un resultat destacat per manca de recursos financers per pagar-se una campanya clàssica a diaris, ràdios, teles i tanques, com si la qualitat del producte i l’ imaginació no tinguessin res a pelar. Com si l’ èxit polític només fos possible com a resultat del nombre d’ impactes publicitaris comprats a cop de talonari, com si la complicitat i l’ implicació dels patriotes fos una poca-soltada, un brindis al sol.
Estaré encantat d’ ajudar a demostrar que quan la raó i la qualitat del producte t’ acompanyen ni la pitjor contrapropaganda evita que arribi el missatge i que sigui comprat.
Per acabar us posaré un senzill enigma a veure qui l’ esbrina, de les primeres vint fortunes que apareixen a la llista Forbes, a veure quants ocupaven els primers 100 llocs del rànking fa només vint anys...i quantes es van fer a cop de talonari publicitari, i quantes a partir d’ una bona idea que el mercat demanava a crits.

Salut i independència,
Cesc.

Sun-Tzu & PSZzz.

Sun-Tzu va viure a la Xina del s. V aC, ens va deixar de llegat un dels millors llibres que existeixen; “L’ Art de la Guerra”.

L’ essència de la seva filosofia descansa sobre dos principis: l’ estratègia és superior a la violència, i la intel·ligència millor que no pas la brutalitat.

L’ autor ens recomana tenir en compte tres qüestions: el terreny, l’ enemic i el clima.

Així, anomena Tong a aquell territori que podem travessar amb la mateixa facilitat que els nostres adversaris, on ens recomana buscar un lloc elevat i garantir-nos els proveïments.
Parla de Gua, per expressar d’ aquella situació on només ens queda l’ alternativa de tirar pel dret, aquí cal discreció, l’ enemic no ha de saber que no podem tornar enrere.
Zhi, descriu el fet de no tenir cap avantatge sobre l’ enemic, i tampoc ells sobre nosaltres, cal humilitat i molta astúcia, no passar a l’ atac fins que el rival abaixi les defenses.
Ai, vol ser la posició de lideratge que hem de prendre abans no ho facin els enemics.

Xian, seria penya-segat, on en una posició privilegiada de lideratge només hem de vigilar els passos de l’ enemic per evitar que ens agafi desprevinguts.
Yuan, seria quan comptem amb els mateixos recursos i força del contrincant.

Les condicions de la victòria serien cinc:
La primera apunta que guanyarà aquell que sap quan és convenient de lluitar i quan no ho és.
La segona ens diu que guanyarà aquell que sàpiga heure-se-les amb forces tant superiors com inferiors, sabent triar l’ estratègia més convenient en funció del gruix i poder del contrincant.
La tercera indica que vencerà aquell les forces del qual estiguin animades amb el mateix esperit a totes les seves files; ens ve a dir l’ importància de la concentració, la coordinació i l’ enfocament en l’ objectiu a seguir i, per tant, els perills de la dispersió.

La quarta seria la importància del factor sorpresa, dient que si coneixes bé el teu enemic i et coneixes bé a tu mateix, no tens res a témer.
La cinquena ens diu que vencerà aquell a qui ni el president o sobirà interfereixi en l’ estratègia un cop aquesta estigui fixada.

Hi ha tot un seguit de fets essencials que cal contemplar, així sempre cal evitar aquell combat que no pots guanyar, i sempre cal tenir present que la major victòria és vèncer sense necessitat de combatre. El que beneficia l’ enemic ens perjudica a nosaltres i viceversa. L’ excel·lència suprema consisteix a trencar la resistència de l’ enemic sense necessitat de cap lluita.

No cal ser cap llumenera per veure que el principal enemic de Catalunya són els sociates, i que ells ens tenen perfectament identificats com a enemics seus -mai com a socis estratègics, sinó simplement circumstancials- així en els seus documents d’ estratègia interna contemplen la suma de CiU + ERC com l’ aritmètica a batre. És el seu malson. Que la direcció d’ ERC hagi fet de l’ entesa amb l’ enemic nacional la quimera del pactisme autonomista és el que li costa bous i esquelles al Partit, cap altra raó. La traïció molt per sobre de la mala o pobre gestió.

És paradigmàtic el document del pacte del psoe amb el pp a Euzkadi, on amb quatre ratlles es ventilen la crisi econòmica i els calen cinc folis per posar fil per randa l’ aniquilació nacional d’ aquell poble. És un document per desar, per tal de reproduir-lo i millorar-lo quan nosaltres fem un pacte nacional.
És sorprenent com malgrat l’ avís explícit de l’ ONU ells han tirat pel dret passant-se per l’ engonal la Democràcia i enviant amb entusiasme autocars des de la Nació a aplaudir l’ estafa. En són del tot corresponsables.

Que el PSZzz voti conjuntament amb el pp que el català sigui llengua no vehicular del parlament ecspanyol és el més normal del món. Com que votin contràriament a que els metges es puguin examinar al MIR en la seva llengua. El que ja no és normal és que la direcció d’ ERC encara els rigui les gràcies, que no s’ hagi plantat ja.

El més bo del cas, però, és que la bicoca se’ ls acaba, en Montilla haurà de convocar eleccions coincidint amb les europees, ja no té massa més sortides.
Cap dels indicadors de Sun-Tzu li recomanen de fer-ho, no és un bon moment per ell, però està a les ordres d’ un general que el condemna a una contesa sense esperança...l’ embusterot.
La prudència li recomanaria modificar els plans del seu cap d’ acord amb les circumstàncies, fins quan aquestes li siguin favorables, però no té cap autonomia de decisió. El seu cap jeràrquic el sacrifica perfectament conscient del que fa. Sap que mai cap país s’ ha beneficiat d’ una guerra eterna, que és el que li espera a l’ embusterot si no ho desencalla, una legislatura eterna i l’ impossibilitat de renovar la victòria a les urnes, el cap de montilla és un preu relativament barat. Per tant, tot i que sembli precipitat, mai s’ ha vist associada la intel·ligència a retardaments prolongats, serà sacrificat a la primera oportunitat. Amb les europees.
A l’ embustero li convé un pacte amb CiU, per tant faci el resultat que faci la Federació a l’ investidura els sociates s’ abstindran. Com ja van fer del 93 al 96. Voldran entrar al Govern però serà un esforç inútil. Estan condemnats.


Salut i independència,
Cesc.

MÉS DE 50 BATBLOCS: ELS COMBATENTS PER LA LLIBERTAT

Aquest mes de març que ja s’escola ha estat testimoni d’una modesta efemèride en la catosfera. Batblocs, l’agregador de blocs dels Combatents per la Llibertat, ha arribat als 50 blocs adherits (ara ja en som més!).

Modesta, sí, però no insignificant. Batblocs és la punta de llança de la revolució democràtica que s’està gestant en aquest país nostre. Una revolució no violenta, però sí ambiciosa i destructora. Ambiciosa, perquè la formem gent que volem dedicar els millors anys de la nostra vida a la causa de la Llibertat de la nostra Pàtria, que és el mateix que dir, de la llibertat dels homes i dones que la formen. I destructora, en el sentit schumpeterià del terme, és a dir, una destrucció creativa, perquè, com el nostre nom indica, volem acabar amb aquest experiment fracassat i profundament negatiu que ha estat el tripartit.

Fracassat, perquè, com es demostra per la crisi que actualment patim, no ha estat capaç de proporcionar més benestar, més igualtat i més solidaritat als catalans i catalanes. Ben al contrari, les tan repetides polítiques socials, que havien d’esdevenir el deus ex machina de la seva actuació, s’han convertit en un veritable malson: prop d’un milió d’aturats, i l’augment incessant de la pobresa i l’exclusió social. I sense oblidar el cas vergonyant del suport inexplicable a la Llei de dependència, autèntica clau de volta de la invasió del Gobierno de España, en les competències dels anomenats governs autonòmics.

I profundament negatiu, perquè ha menystingut, ha menyspreat, ha vulgaritzat, ha enderrocat, ha disminuït, ha empetitit, ha anorreat, etc., l’orgull i el tremp de milers de catalans i catalanes, que hem presenciat atònits com es devaluava un missatge independentista. Un missatge que, no fa pas tants anys, havia aconseguit mobilitzar centenars de milers de persones, fins al punt que semblava que tot era possible. Molts de nosaltres ens hem sentit estafats, humiliats i enganyats en les nostres conviccions més profundes.

Tanmateix, no ens vam enfonsar. Ni vam dimitir, ni vam deixar-ho córrer. Armats, per una banda, amb un experiència vital que molts de nosaltres hem mamat dels nostres pares, avis i de generacions de lluita contra l’ocupant, que ens fa aixecar-nos quan hem caigut, i tornar-nos aixecar quan hem tornat a caure, i per l’altra, amb les eines –les armes– que ens proporciona la societat de la informació i el coneixement, vam decidir plantar cara, contra el derrotisme i la renúncia, contra l’abdicació i la rendició.

Nosaltres, els combatents per la llibertat, lluny de quedar-nos al saló de casa, hem participat en algunes de les iniciatives que més han sacsejat la societat catalana, malgrat els intents de neutralitzar-les. I ara, que ja som 50, prometem no defallir, i ens comprometem a fer tot el possible per capgirar aquest estat de coses. Fins a restablir l’orgull i el goig de ser catalans i catalanes. Un poble lliure.

Enhorabona, combatents per la llibertat. Felicitats, batblocs!

I els que encara no us hi heu afegit... a què espereu?

Visca la terra, mori el mal govern!

Sió & Cat.

He passat un parell de setmanes del que se’n diu; sepultat de feina, fins al punt de deixar abandonat aquest vostre bloc. Us en demano disculpes.

Malgrat tot, he tingut l’ oportunitat de compartir tovalles i vetllades amb gent força interessant, sobretot en voldria destacar un d’ Israel amb qui una ferotge negociació va gestar una nova i bonica amistat. Pronostico que duradora.

N’ Avishay, n’ hi diré així tot i que no se’ n diu, és nét d’ un dels integrants del primer govern del seu país, que liderava en Ben Gurion, jo el coneixia de feia temps però desconeixia els seus ancestres fins dissabte al vespre, quan sortint de futbol vam anar tot el grup a sopar i després ell i jo a fer una tassa.

Deixàrem de banda la feina, i vàrem encetar una conversa política, primer sobre l’ Orient Mitjà actual i després sobre Israel i Catalunya. L’ home és una enciclopèdia del sionisme i li vaig demanar que em deixés prendre notes del que em deia, sobretot, a partir de que comencés a fer paral·lelismes entre el nostre independentisme actual i el naixement del seu estat.

Va començar per dir-me que no érem conscients de com de bé ho teníem els catalans, que disposàvem no només d’ una Nació, sinó també d’ un territori i un entorn democràtic on ja hi vivíem. Ens venia a dir que si no érem lliures era perquè no ho volíem prou. Vaig quedar corprès, era categòric. Cartesià.

Per la meva banda vaig balbucejar quatre excuses inconsistents, no tenia paraules, i li vaig demanar que m’ expliqués com s’ ho havien fet els amics patriotes del seu avi per fer-se pròspers i lliures.

Va començar per en Theodor Herzl, un corresponsal d’ un rotatiu de Viena enviat a París a finals del XIX, qui per lliure, va fer un article al Jewish Chronicle de Londres, el que avui dia seria un simple post en un bloc patriòtic, vaja.

L’ article venia a dir que la nació jueva s’ havia intentat integrar als diferents països només demanant que se’ ls respectés les creences i tradicions dels seus ancestres, sense molestar a ningú, i ajudant a enriquir l’ economia del país d’ acollida, no se n’ havien pas ensortit. Deia també, que era arribat el moment de tenir un territori pel seu poble. Molts jueus van riure’ s d’ ell al considerar-lo un utòpic. Fins i tot la Comissió Econòmica dels Rabins d’ Alemanya va refusar oficialment l’ idea...van dir “pregarem per mantenir allunyats els fins sionistes, per responsabilitat religiosa i amor a la Pàtria”. Us sona?

De totes maneres no es rendeix i, l’ Agost de 1897, fan un congrés sionista a Basilea, on hi posen les bases de la construcció nacional. Tot i que l’ immensa majoria de jueus europeus eren pobres de solemnitat, en Herzl va anar a veure en Chamberlain, ministre de les colònies britànic, amb l’ intenció de comprar Uganda per establir-hi el seu poble, els seus compatriotes ho van refusar. En Herzl va morir, prematurament, als 44 anys. No sense abans, però, comprar terres a Palestina.

En Noah, un altre patriota, aquest instal.lat als USA, va comprar l’ illa Grand Island, prop de les Niagra Falls a NY, per construir- hi Ararat, una ciutat d’ acollida pels jueus expulsats de diferents estats...no va tenir èxit. Els compatriotes no hi anaren.

Va ser Weizmann, un catedràtic de bioquímica, qui, esperonat per un Churchill necessitat d’ acetona pels canons de la flota, va aconseguir obtenir-la per mitjà de castanyes silvestres...ja m’ explicareu !
Quan agraït, en Churchill, li va demanar què volia, el patriota Weizmann “només “ va demanar una Pàtria pel seu poble.

Amb l’ ajut polític de Lord Rothschild es va obtenir la cèlebre declaració de Belfur, que els concedia la possibilitat d’ instal.lar-se a la Palestina Britànica.

El 1920 la conferència sionista reunida a Londres va elegir en Weizmann com a President de l’ organització. Tot semblava anar ben encarrilat fins que al 1939, amb els britànics tips del terrorisme àrab, hi capitulen i promulguen el Llibre Blanc que conté una declaració on es diu que no és intenció d’ Anglaterra fer de Palestina un estat jueu.
A la Cambra dels Comuns en Churchill ho qualifica d’ “incompliment d’ una promesa solemne”...com dos segles abans havia fet el Duc de Marlborough, el seu revesavi, amb els catalans. La roda sionista havia entrat, però, a l’ alta política internacional.

Comença la II GM i 130.000 jueus es presenten voluntaris per lluitar al costat dels britànics contra el feixisme, Ben Gurion declara:
“Combatrem al costat d’ Anglaterra com si no existís cap Llibre Blanc, i lluitarem contra el Llibre Blanc com si no existís cap guerra”.

El 1947 el govern anglès decideix abandonar el seu mandat i presenta el problema de Palestina a les Nacions Unides. L’ ONU el 29 de novembre del 47 divideix Palestina en dos estats, el 14 de Maig del 48 Ben Gurion proclama a Tel Aviv el nou Estat d’ Israel... al cap de pocs dies els estats àrabs els declaren la guerra... se’ n surten i el 14 de febrer del 49 a Jerusalem es fa l’ Assemblea Constituent d’ on surt la Knesset, el Parlament.

El Dr.Weizmann és el primer President i en Ben Gurion el seu Primer Ministre.

Ho havien assolit, el 1950 es decreta la Llei del Retorn, tot jueu té dret a emigrar a Israel. Erez Israel. Com havia pronosticat Ezequiel 37, 21.

N’ Avishay em va commoure, em va deixar ben convençut que allò que val és la consciència de no ser res, si no s’ és poble.

Salut i independència,
Cesc.