Ryan & RCat (I).

La liberalització del mercat aeri, a Europa, va començar a arribar, en paral·lel, a la recuperació de les nostres llibertats democràtiques. Va ser una pseudo-liberalització, com també una pseudodemocràcia.

Després de la I Guerra Mundial van sorgir companyies aèries comercials de capital privat, ben aviat els governs, però, les van unir i reconvertir en companyies de bandera. Portaven, literalment, la bandera a les cues dels aparells. Servien principalment per servir i donar cobertura als objectius colonials dels estats.

A partir de la II Guerra Mundial, per por a la més que possible hegemonia dels EUA, es va crear l’ IATA, per fixar les tarifes internacionals. A les companyies se’ ls prohibia fer vols o rutes que no comencessin i acabessin als respectius territoris. Els vols domèstics eren tarifats pels governs, eren caríssims. Monopolístics.

L’ enfonsament dels imperis i l’ aparició dels reactors, capaços de creuar l’ Atlàntic econòmicament, van posar en crisi el proteccionisme enfrontant-lo amb la rendibilitat potencial. El model va entrar en crisi, es va fer evident que la majoria de companyies eren ineficients, infracapitalitzades i no rendibles.
Van aparèixer els primers Charters, als 60. A mitjans dels vuitanta aquestes companyies s’ havien fet amb una quota del 60% del mercat europeu. Les de bandera van reaccionar creant les seves pròpies filials de charter.

La crisi del petroli dels setanta i l’ aparició dels 747 va abocar les companyies, fortament sindicatitzades i amb altíssims costos fixes, a una profunda crisi.
El 1978 els EUA desregularitzen totalment el mercat. Els preus van baixar, i molt, i s’hi van crear 22 companyies de tarifes baixes entre el 78 i el 80. Les existents com Pan-Am, Delta o United van haver de fer us de rutes hub&spoke i sistemes de reserva informatitzats per impulsar una nova consolidació.

A Europa, un memoràndum de la Comissió de 1984 proposava l’ abolició dels acords d’ agrupació, fixació de preus i subsidis governamentals. Sindicats i patronals del sector es van aliar per avortar la proposta.

British Airways:

Thatcher va ser l’ única que s’ hi va posar de valent, al comprovar que Delta havia transportat 31M de passatgers amb 31.000 empleats, i British 13M amb 56.000, amb pèrdues de £102M sobre uns ingressos de £1760M el 1981. Es va nomenar en King de CEO qui amb generoses indemnitzacions va reduir la plantilla fins a 38.000 al 1985. King va passar el relleu a Marshall que va centrar- se en la millora del servei i la satisfacció dels clients, sobretot els de business que eren qui més marge aportaven al compte de resultats. El 84 es van fer beneficis rècord i es preveia la sortida a borsa pel 87. el 86 BA arribava a 145 destinacions de 68 països. La més internacionalitzada. Els vols internacionals representaven dos terços de les places venudes i un 90% dels ingressos.

Aer Lingus:

Es va fundar el 1936, tretze anys abans de la independència de l’ illa. Durant els primers 15 anys les pèrdues van fluctuar entre el 20 i el 100% dels ingressos. La ruta principal era entre Irlanda i UK, els britànics participaven a l’ empresa amb un 40% del capital. Això va permetre a BA fer repostatge pels vols transoceànics, i a Lingus fer parada a Manchester per carregar gent i anar cap al continent.
Als anys 70 les pèrdues galopants els van obligar a buscar noves fonts d’ ingressos i beneficis. Van començar a oferir serveis, van començar a oferir serveis de manteniment i formació d’ enginyeria a d’ altres companyies. L’ introducció, amb èxit, del seu sistema informàtic de formalització de reserves els va portar a oferir-los a tercers. Van entrar en zona de beneficis malgrat que el compte d’ explotació aeri seguia sent negatiu.

Ryan Air:
Cathal i Declan Ryan havien mamat aviació, el seu pare havia treballat força temps a Aer Lingus, com a director d’ arrendaments d’ avions fruit de la sobrecapacitat de la companyia. El 1975 va fundar Guiness Peat Aviation que no va trigar gaire a convertir-se en la primera companyia d’ arrendaments a nivell mundial, el 10% que hi mantenia va ser suficient per deixar 1M de lliures irlandeses als fills per llençar la pròpia línia aèria. Cap dels dos n’ havia fets trenta quan Ryan Air va aixecar el vol, cobrint amb un petit turbopropulsor entre Waterford i Gatwick a Londres.
La ruta Dublin-Londra era lucrativa tant per Aer Lingus com per BA, cobraven uns preus de prop de £200 amb importants descomptes si es feia la reserva amb un mes de coll.
Els germans Ryan van comprovar que els vols d’ AL i BA anaven plens en un 60-70%. Mig milió de persones feien la ruta cada any. Uns altres 750.000 feien la ruta amb ferry i tren a un cost de 9 hores i només £55...els germans Ryan van oferir un servei de primera classe a tot l’ avió (44 places) i van cobrar £98 per anada i tornada.
Continuarà...

FOC NOU & RCat.

Vosaltres i nosaltres ens movíem en un mateix pla patriòtic i no podíem témer que vosaltres us separéssiu d’ aquell pla al servei del qual en havíem organitzat i conjurat sota el vostre patriciat cabdillatge. Els nostres anhels, les nostres campanyes, els nostres sacrificis voluntaris i el concurs entusiasta i incansable nostre en els darrers anys, no tenien altra aspiració que ajudar i ajudar-vos a l’ adveniment de la República Catalana.

Jutgeu, però, el profund que havia de ser el nostre desencant, en conèixer que la República de les nostres il·lusions de tota la vida s’ havia convertit en una Generalitat aparent i que l’ expressió estatal de la sobirania catalana, independitzada del poder monàrquic, queia de nou sota el domini hegemònic castellà a canvi d’ una transigència vostra massa generosa o temorosa...

Les vostres excuses i justificacions, encara que molt tard, ens arriben a nosaltres. I en coneixement d’ elles ens limitaríem a fer-vos-en rebut si no ens expresséssiu el desig que us diguem, amb tota sinceritat, el nostre criteri sobre l’ assumpte. No pas, doncs, amb cap mena d’ intenció polemista o recriminativa, sinó amb la sinceritat que ens pertoca, hem de dir-vos que tot i comprenent la vostra situació i les vostres responsabilitats des de la victòria electoral de les esquerres, a judici nostre us va mancar domini de caràcter per mantenir a peu dret aquella República i per desoir les promeses verbals i sense cap garantia de les sirenes ecspanyoles al servei de madrid.

Fora llarg d’ embrancar-nos en la justificació del nostre criteri, però els esdeveniments successius demostren palesament que ni les esquerres espanyoles, ni ecspanya, no es mereixen la condescendència i la confiança amb que vosaltres accedíreu al canvi malaguanyat.

Entenem, doncs, sincerament, que la vostra transigència massa generosa o temorosa, va equivaler a una gran errada i d’ ella prengueren peu els governants de madrid per junyir de nou Catalunya al carro de l’ unitarisme, cada vegada amb propòsits més inflexibles, com ha pogut veure’s a través dels mesos...i anys.

No posem en les nostres paraules cap intenció de repte, de polèmica ni recriminació, sinó solsament d’ absoluta sinceritat, com a deferència a la invitació franca que ens dirigiu perquè ho fem així, i no per pura fórmula. Qui ho sap si aquesta manera de sentir nostra – tan paral·lelament exacta a l’ ideari i als programes patriòtics que vosaltres mateixos ens ajudàreu a traçar-nos- no era ni és altra cosa que elucubracions de pur romanticisme, inaprofitables , potser, en instants decisius per a confiar-vos certes responsabilitats directores.

En el cas patriòtic que motiva aquestes expansions amicals entre vosaltres i nosaltres, el temps i el seny de la Història fixaran el veredicte. Qualsevol que sigui –favorable o advers- al judici que recaigui sobre la transigència amb l’ estat ecspanyol, us deixem la glòria o la responsabilitat que puguin derivar-se d’ aquests episodis.

Entretant, per imperatiu íntim de les nostres velles conviccions, a les quals van unides les noves ensenyances apreses en la conducta ecspanyola dels mesos darrers contra la voluntat i la dignitat de Catalunya, nosaltres ens sentim solidaritzats, avui com ahir, amb els principis ideològics independentistes que ens serviren de fonament i es concretaren en Esquerra Republicana de Catalunya.

Al servei íntegre d’ aquests ideals estem decidits a mantenir la nostra organització, convençuts que la política autonomista a base de cordialitats insinceres amb els representants dels governs i de l’ opinió ecspanyola, mai no deixarà lliure Catalunya.

Proves de la inutilitat d’ aquesta política de transigències pseudoautonòmiques les ofereix la història colonial ecspanyola, de tot aquell poble que ha tingut la desgràcia de caure sota el seu domini despòtic dels mandarins ecspanyols.
Perquè ecspanya, és a dir, els governants a nom de l’ abstracció monomaniàtica unitarista ecspanyola, mai no saberen resoldre cap problema de llibertat i d’ ells, ni avui ni demà, no pot esperar-se racionalment que es resignin a reconèixer a Catalunya per vies legals i pacífiques – i menys a través d’ un Estatut de dependència- la integritat deguda dels nostres drets i dels nostres designis nacionals.

Ps, Avui deixo de ser, definitivament, militant d’ Esquerra, ja no sóc sinó un voluntariós associat a RCat. De tots els textos que he trobat argumentant les raons d’ abandonament de les històriques sigles, el que adapto al post d’ avui és la que més m’ escau. He triat i remenat força, fins a trobar algú que decebut com jo, ho expressés com jo voldria. De passada actualitzo el patriotisme de Josep Conangla expressant-li el meu més sentit reconeixement a la seva tasca patriòtica des de l’ exili.

Nosaltres sempre hem estat aquí!

Donem suport a Reagrupament, una aposta de futur que combina la lluita per la independència nacional amb la voluntat de convertir la política catalana en un espai més net, més íntegre, més honest i més pròximLa convicció cada dia més generalitzada que només amb un estat propi Catalunya podrà sobreviure (culturalment, econòmicament, socialment) contrasta amb la inesperada desaparició del sobiranisme parlamentari. El desig de llibertat nacional no té, avui, representació a les institucions de govern catalanes.El portal Blocs amb Estrella reneix, doncs, en una situació peculiar: l’entusiasme (el nostre entusiasme), contra el desert (el seu desert). Blocs amb Estrella reneix, però, amb la mateixa intenció amb què va sorgir: convertir-se en una plataforma de suport a la proposta de regeneració política inequívocament sobiranista que representa Reagrupament.Perquè pensem que Reagrupament és la resposta al cul-de-sac en què els polítics pretesament sobiranistes han posat el país. Una proposta nova, veritablement una altra cosa. Una aposta de futur que combina la lluita per la independència amb la voluntat de convertir la política catalana en un espai més net, més íntegre, més honest i més pròxim.Reiterem el nostre compromís amb el sobiranisme. I continuem amb la voluntat de no excloure, sense fanatismes, sense prejudicis, sense animadversions radicals. És cert que el catalanisme ens ha decebut algunes vegades, però el camí és prou inhòspit i agrest perquè tots siguem capaços de tornar a encaixar les mans. Blocs amb Estrella no té per objectiu la lluita contra Esquerra, ni contra Convergència, sinó el debat, el diàleg i la crítica constructiva. Volem fer un esforç de convicció. Volem ser un esforç de convicció.Tenim el dret de creure en les persones, i tenim encara més el deure de tornar-ho a intentar. I aquí som. A favor del país, de la llibertat del país. Donant suport a Reagrupament, a un sobiranisme convençut, insubornable, noble, amb principis. Donant suport, també, a un sobiranisme amb pebrots. Amb els pebrots de no renunciar. De no rendir-se. Tot és tan senzill com mantenir els principis. Només això, ens cal: els nostres principis, i el coratge de mantenir-los.Nosaltres sempre hem estat aquí: Blocs amb Estrella.Països Catalans, 24 de juny del 2009

Gràcies President !

Tinguem-ho clar.

Desmo & RCat.

Sempre m’ he sentit atret per aquelles empreses que malgrat tenir una dimensió més reduïda que la dels seus competidors, són capaços de liderar els seus respectius mercats, fugint de la massificació i concentrant-se amb la qualitat dels seus productes.
Ducati és un d’ aquests casos, nascuda al 1926, i malgrat haver canviat en diverses ocasions de propietari, ha arribat als nostres dies amb èxits tecnològics i esportius sorprenents, mantenint una enginyeria superior pròpia, dissenys elegants i un innegable atractiu pels entusiastes de les dues rodes.

La moto no és només un aconseguit mitjà de transport àgil i versàtil, representa, a més a més, conceptes de llibertat, rebel·lió i desig.
Ducati és una empresa que no fa motos fins al 1946 –abans feien ràdios- quan s’ estrena amb “il Cucciolo”, una bicicleta motoritzada de força èxit a la postguerra a Itàlia.
El 1954 s’ incorpora a l’ empresa l’ enginyer Fabio Taglione, conegut com Dr.T, que és qui comença a parir artefactes de competició, és ell qui adapta un sistema de distribució per vàlvules, anomenat Desmodromic, conegut arreu com “Desmo” .
El Desmo permet aconseguir més rpm i una major potencia del motor. Encara l’ equipen les Ducati d’ avui dia. 50 anys després.

A les curses de Superbikes, Ducati, ha guanyat tretze títols de constructors des de 1990 i més victòries de curses individuals que els demés constructors agregats.
Al 2003 va entrar a competir a MotoGP quedant segon. Pim, pam.

La facturació de Ducati el 2006 va ser de només 320M€ mentre que la d’ Honda va ser de 80.705M€. No cal dir gaire més per veure’n el mèrit.

Als italians els és i els era impossible competir amb publicitat i markèting amb els seus competidors japonesos, i per tant van fer ús de la imaginació, primer al 1998, creant 27 clubs de “ducatistes” arreu del món, que ja eren 200 al 2005 amb més de 50.000 socis.

L’ any 2000 entren amb força a la xarxa, creen les webs, una veritable revolució que els porta a tenir 10M de visitants únics al 2005, vendre 3.000 unitats (10%de la producció) de motos personalitzades a internet, i a tenir localitzats a 200.000 conductors/propietaris de ducatis arreu del món (d’ un parc mòbil total estimat de 350.000 unitats).
Això els ha permès de crear els Desmoblogs per fer-hi enquestes d’ acceptació de nous productes i de satisfacció dels usuaris i multiplicar les vendes de productes i accessoris relacionats amb la marca.

El 2005 van vendre aproximadament 29M d’ unitats d’ accessoris i recanvis per recolzar una flota existent de 350.000 unitats, cada ducatista es gasta, de mitjana, personalitzant la moto, uns 2.500€ al moment de comprar-la i durant els primers sis mesos uns 2.000€ més addicionals.

Hi ha qui encara pensa que RCat serà incapaç de competir en el mercat electoral català i fer un resultat destacat per manca de recursos financers per pagar-se una campanya clàssica a diaris, ràdios, teles i tanques, com si la qualitat del producte i l’ imaginació no tinguessin res a pelar. Com si l’ èxit polític només fos possible com a resultat del nombre d’ impactes publicitaris comprats a cop de talonari, com si la complicitat i l’ implicació dels patriotes fos una poca-soltada, un brindis al sol.
Estaré encantat d’ ajudar a demostrar que quan la raó i la qualitat del producte t’ acompanyen ni la pitjor contrapropaganda evita que arribi el missatge i que sigui comprat.
Per acabar us posaré un senzill enigma a veure qui l’ esbrina, de les primeres vint fortunes que apareixen a la llista Forbes, a veure quants ocupaven els primers 100 llocs del rànking fa només vint anys...i quantes es van fer a cop de talonari publicitari, i quantes a partir d’ una bona idea que el mercat demanava a crits.

Salut i independència,
Cesc.

Sun-Tzu & PSZzz.

Sun-Tzu va viure a la Xina del s. V aC, ens va deixar de llegat un dels millors llibres que existeixen; “L’ Art de la Guerra”.

L’ essència de la seva filosofia descansa sobre dos principis: l’ estratègia és superior a la violència, i la intel·ligència millor que no pas la brutalitat.

L’ autor ens recomana tenir en compte tres qüestions: el terreny, l’ enemic i el clima.

Així, anomena Tong a aquell territori que podem travessar amb la mateixa facilitat que els nostres adversaris, on ens recomana buscar un lloc elevat i garantir-nos els proveïments.
Parla de Gua, per expressar d’ aquella situació on només ens queda l’ alternativa de tirar pel dret, aquí cal discreció, l’ enemic no ha de saber que no podem tornar enrere.
Zhi, descriu el fet de no tenir cap avantatge sobre l’ enemic, i tampoc ells sobre nosaltres, cal humilitat i molta astúcia, no passar a l’ atac fins que el rival abaixi les defenses.
Ai, vol ser la posició de lideratge que hem de prendre abans no ho facin els enemics.

Xian, seria penya-segat, on en una posició privilegiada de lideratge només hem de vigilar els passos de l’ enemic per evitar que ens agafi desprevinguts.
Yuan, seria quan comptem amb els mateixos recursos i força del contrincant.

Les condicions de la victòria serien cinc:
La primera apunta que guanyarà aquell que sap quan és convenient de lluitar i quan no ho és.
La segona ens diu que guanyarà aquell que sàpiga heure-se-les amb forces tant superiors com inferiors, sabent triar l’ estratègia més convenient en funció del gruix i poder del contrincant.
La tercera indica que vencerà aquell les forces del qual estiguin animades amb el mateix esperit a totes les seves files; ens ve a dir l’ importància de la concentració, la coordinació i l’ enfocament en l’ objectiu a seguir i, per tant, els perills de la dispersió.

La quarta seria la importància del factor sorpresa, dient que si coneixes bé el teu enemic i et coneixes bé a tu mateix, no tens res a témer.
La cinquena ens diu que vencerà aquell a qui ni el president o sobirà interfereixi en l’ estratègia un cop aquesta estigui fixada.

Hi ha tot un seguit de fets essencials que cal contemplar, així sempre cal evitar aquell combat que no pots guanyar, i sempre cal tenir present que la major victòria és vèncer sense necessitat de combatre. El que beneficia l’ enemic ens perjudica a nosaltres i viceversa. L’ excel·lència suprema consisteix a trencar la resistència de l’ enemic sense necessitat de cap lluita.

No cal ser cap llumenera per veure que el principal enemic de Catalunya són els sociates, i que ells ens tenen perfectament identificats com a enemics seus -mai com a socis estratègics, sinó simplement circumstancials- així en els seus documents d’ estratègia interna contemplen la suma de CiU + ERC com l’ aritmètica a batre. És el seu malson. Que la direcció d’ ERC hagi fet de l’ entesa amb l’ enemic nacional la quimera del pactisme autonomista és el que li costa bous i esquelles al Partit, cap altra raó. La traïció molt per sobre de la mala o pobre gestió.

És paradigmàtic el document del pacte del psoe amb el pp a Euzkadi, on amb quatre ratlles es ventilen la crisi econòmica i els calen cinc folis per posar fil per randa l’ aniquilació nacional d’ aquell poble. És un document per desar, per tal de reproduir-lo i millorar-lo quan nosaltres fem un pacte nacional.
És sorprenent com malgrat l’ avís explícit de l’ ONU ells han tirat pel dret passant-se per l’ engonal la Democràcia i enviant amb entusiasme autocars des de la Nació a aplaudir l’ estafa. En són del tot corresponsables.

Que el PSZzz voti conjuntament amb el pp que el català sigui llengua no vehicular del parlament ecspanyol és el més normal del món. Com que votin contràriament a que els metges es puguin examinar al MIR en la seva llengua. El que ja no és normal és que la direcció d’ ERC encara els rigui les gràcies, que no s’ hagi plantat ja.

El més bo del cas, però, és que la bicoca se’ ls acaba, en Montilla haurà de convocar eleccions coincidint amb les europees, ja no té massa més sortides.
Cap dels indicadors de Sun-Tzu li recomanen de fer-ho, no és un bon moment per ell, però està a les ordres d’ un general que el condemna a una contesa sense esperança...l’ embusterot.
La prudència li recomanaria modificar els plans del seu cap d’ acord amb les circumstàncies, fins quan aquestes li siguin favorables, però no té cap autonomia de decisió. El seu cap jeràrquic el sacrifica perfectament conscient del que fa. Sap que mai cap país s’ ha beneficiat d’ una guerra eterna, que és el que li espera a l’ embusterot si no ho desencalla, una legislatura eterna i l’ impossibilitat de renovar la victòria a les urnes, el cap de montilla és un preu relativament barat. Per tant, tot i que sembli precipitat, mai s’ ha vist associada la intel·ligència a retardaments prolongats, serà sacrificat a la primera oportunitat. Amb les europees.
A l’ embustero li convé un pacte amb CiU, per tant faci el resultat que faci la Federació a l’ investidura els sociates s’ abstindran. Com ja van fer del 93 al 96. Voldran entrar al Govern però serà un esforç inútil. Estan condemnats.


Salut i independència,
Cesc.