Vosaltres i nosaltres ens movíem en un mateix pla patriòtic i no podíem témer que vosaltres us separéssiu d’ aquell pla al servei del qual en havíem organitzat i conjurat sota el vostre patriciat cabdillatge. Els nostres anhels, les nostres campanyes, els nostres sacrificis voluntaris i el concurs entusiasta i incansable nostre en els darrers anys, no tenien altra aspiració que ajudar i ajudar-vos a l’ adveniment de la República Catalana.
Jutgeu, però, el profund que havia de ser el nostre desencant, en conèixer que la República de les nostres il·lusions de tota la vida s’ havia convertit en una Generalitat aparent i que l’ expressió estatal de la sobirania catalana, independitzada del poder monàrquic, queia de nou sota el domini hegemònic castellà a canvi d’ una transigència vostra massa generosa o temorosa...
Les vostres excuses i justificacions, encara que molt tard, ens arriben a nosaltres. I en coneixement d’ elles ens limitaríem a fer-vos-en rebut si no ens expresséssiu el desig que us diguem, amb tota sinceritat, el nostre criteri sobre l’ assumpte. No pas, doncs, amb cap mena d’ intenció polemista o recriminativa, sinó amb la sinceritat que ens pertoca, hem de dir-vos que tot i comprenent la vostra situació i les vostres responsabilitats des de la victòria electoral de les esquerres, a judici nostre us va mancar domini de caràcter per mantenir a peu dret aquella República i per desoir les promeses verbals i sense cap garantia de les sirenes ecspanyoles al servei de madrid.
Fora llarg d’ embrancar-nos en la justificació del nostre criteri, però els esdeveniments successius demostren palesament que ni les esquerres espanyoles, ni ecspanya, no es mereixen la condescendència i la confiança amb que vosaltres accedíreu al canvi malaguanyat.
Entenem, doncs, sincerament, que la vostra transigència massa generosa o temorosa, va equivaler a una gran errada i d’ ella prengueren peu els governants de madrid per junyir de nou Catalunya al carro de l’ unitarisme, cada vegada amb propòsits més inflexibles, com ha pogut veure’s a través dels mesos...i anys.
No posem en les nostres paraules cap intenció de repte, de polèmica ni recriminació, sinó solsament d’ absoluta sinceritat, com a deferència a la invitació franca que ens dirigiu perquè ho fem així, i no per pura fórmula. Qui ho sap si aquesta manera de sentir nostra – tan paral·lelament exacta a l’ ideari i als programes patriòtics que vosaltres mateixos ens ajudàreu a traçar-nos- no era ni és altra cosa que elucubracions de pur romanticisme, inaprofitables , potser, en instants decisius per a confiar-vos certes responsabilitats directores.
En el cas patriòtic que motiva aquestes expansions amicals entre vosaltres i nosaltres, el temps i el seny de la Història fixaran el veredicte. Qualsevol que sigui –favorable o advers- al judici que recaigui sobre la transigència amb l’ estat ecspanyol, us deixem la glòria o la responsabilitat que puguin derivar-se d’ aquests episodis.
Entretant, per imperatiu íntim de les nostres velles conviccions, a les quals van unides les noves ensenyances apreses en la conducta ecspanyola dels mesos darrers contra la voluntat i la dignitat de Catalunya, nosaltres ens sentim solidaritzats, avui com ahir, amb els principis ideològics independentistes que ens serviren de fonament i es concretaren en Esquerra Republicana de Catalunya.
Al servei íntegre d’ aquests ideals estem decidits a mantenir la nostra organització, convençuts que la política autonomista a base de cordialitats insinceres amb els representants dels governs i de l’ opinió ecspanyola, mai no deixarà lliure Catalunya.
Proves de la inutilitat d’ aquesta política de transigències pseudoautonòmiques les ofereix la història colonial ecspanyola, de tot aquell poble que ha tingut la desgràcia de caure sota el seu domini despòtic dels mandarins ecspanyols.
Perquè ecspanya, és a dir, els governants a nom de l’ abstracció monomaniàtica unitarista ecspanyola, mai no saberen resoldre cap problema de llibertat i d’ ells, ni avui ni demà, no pot esperar-se racionalment que es resignin a reconèixer a Catalunya per vies legals i pacífiques – i menys a través d’ un Estatut de dependència- la integritat deguda dels nostres drets i dels nostres designis nacionals.
Ps, Avui deixo de ser, definitivament, militant d’ Esquerra, ja no sóc sinó un voluntariós associat a RCat. De tots els textos que he trobat argumentant les raons d’ abandonament de les històriques sigles, el que adapto al post d’ avui és la que més m’ escau. He triat i remenat força, fins a trobar algú que decebut com jo, ho expressés com jo voldria. De passada actualitzo el patriotisme de Josep Conangla expressant-li el meu més sentit reconeixement a la seva tasca patriòtica des de l’ exili.
Jutgeu, però, el profund que havia de ser el nostre desencant, en conèixer que la República de les nostres il·lusions de tota la vida s’ havia convertit en una Generalitat aparent i que l’ expressió estatal de la sobirania catalana, independitzada del poder monàrquic, queia de nou sota el domini hegemònic castellà a canvi d’ una transigència vostra massa generosa o temorosa...
Les vostres excuses i justificacions, encara que molt tard, ens arriben a nosaltres. I en coneixement d’ elles ens limitaríem a fer-vos-en rebut si no ens expresséssiu el desig que us diguem, amb tota sinceritat, el nostre criteri sobre l’ assumpte. No pas, doncs, amb cap mena d’ intenció polemista o recriminativa, sinó amb la sinceritat que ens pertoca, hem de dir-vos que tot i comprenent la vostra situació i les vostres responsabilitats des de la victòria electoral de les esquerres, a judici nostre us va mancar domini de caràcter per mantenir a peu dret aquella República i per desoir les promeses verbals i sense cap garantia de les sirenes ecspanyoles al servei de madrid.
Fora llarg d’ embrancar-nos en la justificació del nostre criteri, però els esdeveniments successius demostren palesament que ni les esquerres espanyoles, ni ecspanya, no es mereixen la condescendència i la confiança amb que vosaltres accedíreu al canvi malaguanyat.
Entenem, doncs, sincerament, que la vostra transigència massa generosa o temorosa, va equivaler a una gran errada i d’ ella prengueren peu els governants de madrid per junyir de nou Catalunya al carro de l’ unitarisme, cada vegada amb propòsits més inflexibles, com ha pogut veure’s a través dels mesos...i anys.
No posem en les nostres paraules cap intenció de repte, de polèmica ni recriminació, sinó solsament d’ absoluta sinceritat, com a deferència a la invitació franca que ens dirigiu perquè ho fem així, i no per pura fórmula. Qui ho sap si aquesta manera de sentir nostra – tan paral·lelament exacta a l’ ideari i als programes patriòtics que vosaltres mateixos ens ajudàreu a traçar-nos- no era ni és altra cosa que elucubracions de pur romanticisme, inaprofitables , potser, en instants decisius per a confiar-vos certes responsabilitats directores.
En el cas patriòtic que motiva aquestes expansions amicals entre vosaltres i nosaltres, el temps i el seny de la Història fixaran el veredicte. Qualsevol que sigui –favorable o advers- al judici que recaigui sobre la transigència amb l’ estat ecspanyol, us deixem la glòria o la responsabilitat que puguin derivar-se d’ aquests episodis.
Entretant, per imperatiu íntim de les nostres velles conviccions, a les quals van unides les noves ensenyances apreses en la conducta ecspanyola dels mesos darrers contra la voluntat i la dignitat de Catalunya, nosaltres ens sentim solidaritzats, avui com ahir, amb els principis ideològics independentistes que ens serviren de fonament i es concretaren en Esquerra Republicana de Catalunya.
Al servei íntegre d’ aquests ideals estem decidits a mantenir la nostra organització, convençuts que la política autonomista a base de cordialitats insinceres amb els representants dels governs i de l’ opinió ecspanyola, mai no deixarà lliure Catalunya.
Proves de la inutilitat d’ aquesta política de transigències pseudoautonòmiques les ofereix la història colonial ecspanyola, de tot aquell poble que ha tingut la desgràcia de caure sota el seu domini despòtic dels mandarins ecspanyols.
Perquè ecspanya, és a dir, els governants a nom de l’ abstracció monomaniàtica unitarista ecspanyola, mai no saberen resoldre cap problema de llibertat i d’ ells, ni avui ni demà, no pot esperar-se racionalment que es resignin a reconèixer a Catalunya per vies legals i pacífiques – i menys a través d’ un Estatut de dependència- la integritat deguda dels nostres drets i dels nostres designis nacionals.
Ps, Avui deixo de ser, definitivament, militant d’ Esquerra, ja no sóc sinó un voluntariós associat a RCat. De tots els textos que he trobat argumentant les raons d’ abandonament de les històriques sigles, el que adapto al post d’ avui és la que més m’ escau. He triat i remenat força, fins a trobar algú que decebut com jo, ho expressés com jo voldria. De passada actualitzo el patriotisme de Josep Conangla expressant-li el meu més sentit reconeixement a la seva tasca patriòtica des de l’ exili.
10 comentaris:
Deu ser trist abandonar un partit en què has militat tant de temps.
La lluita continua.
Benvolgut Cesc,
Com ja et vaig dir fa uns dies, jo no crec amb Reagrupament per diversos motius que ara no venen al cas, però si et presenten de cap de llista per Girona, en el benentés que us presenteu, et votaré.
Segons el meu parer, a Reagrupament i manquen molts de Cesc's... i li sobren mots d'altres. Ho repeteixo, per evitar polemiques: segons el meu parer.
Cordialment.
Cesc,
sort en la vostra tasca.
Patriotes en calen encara més
Salutacions des de l'exili
Salvatore
Reflex,
Més trist seria que Catalunya no hagués sabut bastir una alternativa a la satel.lització. La lluita continua amb renovades forces.
Josep,
Gràcies per l' elogi i la confiança però jo no seré cap de llista de res. Ni considero que en tingui el perfil adequat, ni les meves responsabilitats actuals em permeterien de permetre-m'ho.
Demanar a una organització que tingui gent amb un perfil determinat però alhora eludir d' entrar-hi no és massa coherent, però vaja, ja sé que a tu no t' agrada gens agregar-te, que ets un independentista independent, que diuen. Però deixa' m dir-te que per la gent amb el teu perfil RCat és l' organització ideal, ja que hi tens veu i vot directe. É la que més s' ajusta al teu perfil i tarannà.
Salvatore,
Ja saps que hi ets benvingut, el fet d' estar exilat no representa cap impediment, l' estructuració és cibernètica i permet conciliar amb les tasques cotidianes a la perfecció. Tu que a més a més ets un poliglota com molt pocs pots fer un gran servei d' internacionalització de la causa. Planteja-t'ho.
Gràcies a tots pels comentaris.
Salut i independència,
Cesc.
Reflex,
és cotidianes o quotidianes?
gran post!!!!
ens veiem!
Elies
Benvolgut Cesc,
Estava cantat. Era previsible. Has fet, com sempre, honor al "Decidit", títol del bloc. Has fet foc nou.
Que vagi bé, compatriota, amic. Que vagi bé. Es un desig sincer. A l'amic.
La tria del text, que no coneixia, encertada. I no es moment de criticar negativament gaire alguna situació. En tot cas, la de fa 3/4 generacions.
Es preciós el text. La carta oberta.....a Francesc Macià.
Però, sent preciós....el que va aconseguir amb el seu exquisit i rotund purisme en Josep Conanga, vivint bé,pel seu treball, i patriòticament, a La Havana
és un gra de sorra en comparació amb el que va aconseguir l'Avi Macià, el qual, finalment, va "decebre " al "purista" d'Estat Català, més ortodox que en Francesc Macià, que també el fundà.
I, malgrat tot, un ha deixat una petjada de textos magnífics, i l'altre, gens orador, gens escriptor, va aconseguir moltíssimes coses per a Catalunya.
Front la frase d'en Jordi Carbonell, a l'11 de Setembre masiu (100.000) "tolerat" al Sant Boi del 1976, que ha esdevingut mítica: "que la prudència no ens faci traïdors", es evident, al meu entendre, que el pragmàtic Miquel Roca Junyent ha aconseguit moltes més coses per al pais, per a Catalunya, per als catalans, que el purista verbal Jordi Carbonell.
I jo diria que potser potser, la frase hauria de haver estat, o si més no com a complement, que "el purisme verablístic" no ens faci traïdors.
Si repassem la història, han fet, per acciò errònia o per pactes putrefactes o per omissions, o per un suposat "geoestrateguisme", repeteixo, han fet molt més mal a Catalunya (salvant la bona fe) els "puristes ad límitum" que els convençuts, però pragmàtics, dels peixos, o del peix, al cove, o de la collita lliurada al molí.
Sé que no es ni serà mai el teu cas, però jo no "pateixo" pels "prudents", en el ritme, ans pateixo mès pels verbalisticament puristes. Però això ja seria entrar en un altre clos, i ni em pertoca ni s'escau.
Que vagi bé, Cesc, i segur que entre tu, que ets mig pont, i d'altri, que també ho intentem a la nostra manera, no hi haurà mai punts de separaciò forts. Però no estic gens segur que la majoria de la gent activista pugui encabir-se en aquests perfils. Tant de bó ho sigui.
Cordialment,
Andreu
P.S.- Tinc molta set, de crevesa empordanesa. A veure si ho relliguem.
Elies,
cel.lebro que t' hagi agradat.
A veure si ens veiem aviat.
Andreu,
La carta no era oberta, era el penúltim intercanvi epistolar entre Macià i Conangla, que ells mateixos titllen de report confidencial. En Conangla li transmetia l' opinió de l' Assemblea del Club Separatista Català de l' Havana reunida com a integrant del Partit Revolucionari Separatista de Catalunya. Ho feia com a cap del Directori.
La resposta de Macià a aquella carta, de les últimes que va escriure, 17 de juny de 1932, pot considerar-se com un testament polític en tota regla. Una marevella del que hagués pogut ser i no va ser.
L' intercavi de missives el va publicar l' any 1956 l' editorial Xaloc de Mèxic, en un monogràfic sobre l' estada de divuit mesos de Macià a Amèrica a l' any 28-29.
Sé que hi ha una reedició de LLETRA VIVA LLIBRES de Barcelona del 1978 però també costa molt de trobar, és una joia.
El que és sorprenent és la vigència que té tot plegat transcorreguts vuitanta anys.
Salut i independència,
Cesc.
Cesc:
Admirat i apreciat company de sofriments nacionals.
T'escric des de les meves petites vacances personals fent biberons i dormint poc per els deures que un tendre català que serà com cal, com el seu pare espera, ha imposat.
Faig un descans dels parèntesis i trenco el silenci imposat per el biberó per compartir uns pensaments que em neguitegen i crec que tu seràs capàs de tenir prou sang freda per reflexionar-hi i rebatre si fos procedent.
Amb el teu abandó de Erc el unionisme ha triomfat un cop mes. T'explico, el fet de dividir i diversificar el electorat catalanista, guanya amb diversificació i matís, segurament es guanyarà en participació però es perdrà en força. Ja saps que el sistema electoral que tenim , i que es dels menys dolents facilita l'accés a les minories però reforça a les opcions més votades. Per això el fet del naixement de Rcat no com una opció nova per cobrir un nou segment de l'electorat sinó com una escissió de Esquerra (difunta ERC)és dolent.
Dolent per que us heu resignat a capgirar el rumb de la vella ERC i definitivament l'abandoneu als Unionistes que la governen. Es dolent per que ja no feu el pols nacional dins el partit i heu deixat en mans dels "em passa per els collons" una cosa molt seria en uns moments nacionals molt difícils.
Per això em preocupa que un cop més s'ha dividit i un cop més em perdut un llençol.
Quina diferència hi ha entre el error d'aquest monarques instaurats en la direcció de un partit republicà obcecats en els mals usos i a perpetuar els tripartits in eternum només per fer patxoca en una menjadora, això si molt exclusiva. O vosaltres fugint del error en contes de reeixir-lo? Nacionalment no son tots dos errors de la mateixa magnitud?
Cesc comprenc que la direcció actual de Esquerra (ara difunta ERC)et faci vindre arcades. Però Catalunya i també ERC, però sobretot Catalunya no es mereixia una mica més de paciència, prudència i sobretot perseverança?
Amb tota la sinceritat i demanant disculpes per que el to sembla un retret en contes de una reflexió. I sincerament no em crec en situació de jutjar a ningú però no puc deixar de pensar que estic visquen un greu error nacional.
Atentament
Segador.
Segador,
Demà farà un any estàvem de Congrés d' ERC, s' hi van fixar unes linees vermelles per part del 90% de la militància. No se n' ha respectat cap.
En Carretero, des del Congrés va estar mut. Fins i tot recordo l' Andreu i en Josep clamant perquè digués alguna cosa. No va parlar fins a l' Abril amb l' article "Patriotisme i dignitat" que encaixava perfectament amb l' ideari històric d' ERC.
La direcció va respondre amb l' expulsió.
Als membres reagrupats se' ns va passar una consulta interna per saber si consideràvem convenient engegar una cosa nova. En un 90 llarg per cent es va dir que sí.
No veig RCat com una divisió de res, al contrari, ho veig com un catalitzador, un aglutinador independentista d' elements dispersos i de molts d' altres tips de votar amb el nas tapat, que finalment tindran un referent encoratjador.
El ritme d' adhesions i la multitudinària acollida que rep RCat als seus actes així ho corroboren.
Els sociates, amb el concurs entusista de la direcció, han aconseguit convertir les històriques sigles de Macià en un simple apèndix catalanista dels catalanicides del psoe.
Molts ens hi revoltem, no ho volem, ni per descomptat volem ser-ne còmplices. Esperar-nos i renovar el Partit després de la propera ensopegada hagués estat bé des d' un punt de vista partidista, però nefast des de l' òptica patriòtica.
Quan aviat s' acabi el malson tripartit, veuràs quants d' anys li costa a ERC refer la seva credibilitat malmesa i malbaratada per la satel.lització al sociatisme més estèril, l' independentisme no es pot permetre aquesta penitència llarga i merescuda. Cal foc nou i renovades forces per fer realitat el que no és sinó primera necessitat. L' obtenció d' un estat propi. No hi ha temps per partidismes.
Salut i independència,
Cesc.
Ps, que vagin molt bé les vacances!
Si pots atansar-te a un acte reagrupat, fes-ho. Veuràs com en surts patriòticament recomfortat.
Publica un comentari a l'entrada